El problema de l'habitatge i el vell talp que pensa en les musaranyes

Després de descriure en La situació de la classe obrera a Anglaterra el panorama d'explotació i misèria sobre el qual es desenvolupava la revolució industrial, Friedrich Engels va publicar a la fi del segle XIX una Contribució al problema de l'habitatge en què relata com a Londres, Manchester i Liverpool, però també a Berlín i Viena, “els obrers són desplaçats del centre a la perifèria; els habitatges obrers i, en general, els habitatges xicotets, són cada vegada més escassos i més cars, tot arribant en molts casos a ser impossible trobar una casa d'aqueix tipus, perquè en aquestes condicions, la indústria de la construcció troba en l'edificació de cases de lloguer elevat un camp d'especulació infinitament més favorable, i només per excepció construeix cases per a obrers”.

Allò que ocorria en aquell capitalisme inicial continua passant, amb menor brutalitat en la seua escandalosa misèria però amb efectes socials anàlegs en termes de desigualtat i injustícia, en el capitalisme globalitzat del nostre temps. La penúria de l'accés a l'habitatge castiga els sectors més desfavorits, les classes mitjanes precaritzades per la crisi econòmica i, sobretot, els joves, que en les grans ciutats tenen dificultats creixents per a emancipar-se i encarrilar la seua autonomia personal.

Mentre la dreta espanyola exhibia per al seu pacte a Andalusia aquests dies prioritats que amenaça amb projectar a tots els territoris com l'eliminació d'impostos als rics, es publicaven notícies que constaten els problemes efectius de milers de ciutadans sense recursos habitacionals. A València, per exemple, els preus del lloguer han pujat un 10% en 2018 i un 45% des del 2014. A Madrid, la bambolla del lloguer fa que el 48% dels joves de 18 i 35 anys estiga atrapat a les cases dels seus pares. A Barcelona, l'Ajuntament intenta obligar els promotors a destinar un 30% dels nous habitatges a ús social.

Andreu Missé, en l'editorial de la revista Alternatives Econòmiques que va reproduir aquest diari, posa l'accent sobre tres aspectes del que qualifica com una “catàstrofe social”: la raquítica despesa pública dedicada a Espanya a l'accés a l'habitatge, el minúscul pes de l'habitatge de lloguer social i una legislació que no respecta els drets dels usuaris i és contrària a la normativa europea.

En aqueix context, el Govern socialistas presenta uns Pressupostos Generals de l'Estat d'incerta destí en els quals destaca l'augment de les partides dedicades a la política d'habitatge. Pactades en gran mesura amb Units Podemos, formació que manté una important discrepància amb el Gabinet de Pedro Sánchez perquè reclama fixar un preu màxim al lloguer per a frenar la bambolla, les mesures suposen a penes un indici que l'esquerra desperta d'una abstracció que la va fer estar pensant en les musaranyes fins que va explotar el drama dels desnonaments.

No és l'únic assumpte de què el “vell talp” ha de tornar a ocupar-se. Com va deixar explicat Tony Judt, que no era precisament un extremista, “es tracta d'optar entre la política de la cohesió social, basada en uns propòsits col·lectius, o l'erosió de la societat mitjançant la política de la por”.

El desmuntatge de les polítiques d'habitatge durant l'hegemonia de la dreta ha fet que els governs d'esquerres a les ciutats i les comunitats autònomes s'hagen topat amb fets com la venda a fons voltor de pisos públics a Madrid que ha portat la condemna d'Ana Botella i el seu equip pel Tribunal de Comptes o la necessitat de la Generalitat Valenciana de reparar un escàs parc públic heretat en condicions inhabitables mentre 16.000 persones esperen un habitatge social.

A l'agenda reaccionària que la dreta tracta d'imposar per a contindre la resposta popular contra els estralls causats per les retallades i la brutalitat de l'ajust social del període de crisi, l'esquerra ha d'oposar una programa molt més ambiciós en aspectes crucials com el del dret a un habitatge digne. Quan conservadors i “liberals” pacten amb l'extrema dreta per a aconseguir el poder, queda clar que la lluita per les llibertats no tindrà futur si no es lliura la batalla de la igualtat.