On està l’aigua? L’equilibri tan difícil entre recurs i risc en entorns mediterranis

Un debat inajornable per a abordar un problema apressant

El recent augment de les temperatures està accelerant el cicle de l’aigua, de manera que es planteja una pregunta clau: on està l’aigua?, en quin estat, en quin reservori i per quant de temps? A causa del canvi climàtic i de tota la confusió que està creant-se al voltant de l’aigua, la necessitat d’entendre com operen els processos hidrològics a totes les escales és ara, sens dubte, molt més apressant que fa 40 anys (quan va acabar la Dècada Hidrològica Internacional).

L’aigua cobreix tres quartes parts de la superfície de la Terra. La quantitat d’aigua que existeix constitueix un recurs tancat, ni augmenta ni disminueix, únicament canvia de reservori (mar, atmosfera, glaceres, sòl, rius, llacs, aqüífers, etc.) seguint un patró cíclic, amb múltiples modalitats de curtcircuit. A pesar de la idea de moviment continu que implica el concepte de cicle, la major part del temps l’aigua roman emmagatzemada en un reservori i únicament un 1% del total està en moviment cada any. Perquè ens en fem una idea, el període mitjà de renovació de l’aigua va des de 10.000 anys en el cas del gel subterrani i el pergelisòl, fins a unes hores per al cas de l’aigua biològica (passant pels 2.500 anys dels oceans; 1.400 anys dels aqüífers; 17 anys dels llacs; 5 anys dels aiguamolls; 1 any del sòl; 16 dies dels llits i 8 dies de l’atmosfera). 

El cicle hidrològic pot ser considerat a diverses escales espaciotemporals. A escala planetària, la Terra ha anat passant gradualment per diferents moments de calfament o greenhouse i de refredament, icehouse, que han anat condicionant en quin estat estava l’aigua i en quin reservori s’emmagatzemava. Per exemple, durant una gran part del mesozoic (era secundària) es van donar una sèrie de condicions (disposició de les plaques tectòniques, acceleració de l’activitat magmàtica i del vulcanisme, increment de l’emissió de gasos d’hivernacle, etc.) que van determinar que el planeta arribara a una temperatura mitjana entre 20° i 24°C (enfront dels 15°C actuals), fet que va causar la fusió dels casquets polars. Una part inusualment gran d’aigua es trobava en estat líquid i es va emmagatzemar en mars, llacs i rius, i va donar lloc a un increment considerable del nivell marí i al “desbordament” dels oceans.

Com a exemple contrari, és conegut per tothom el període icehouse que s’inicia al final de l’eocé i s’estén fins a la nostra era. El planeta es refreda bruscament (redueix més de 10°C la seua temperatura mitjana) i tornen a aparéixer els casquets polars. El punt àlgid s’aconsegueix durant les glaciacions, en què l’aigua s’emmagatzema, en forma de gel, sobre una gran part dels continents, i disminueix l’aigua líquida dels oceans i d’altres reservoris superficials. Segons l’alternança entre estadis glacials i interglacials, l’aigua va movent-se dels continents als oceans, amb moments (eemià) en què el nivell marí arriba fins i tot a pujar entre 4 i 6 m per damunt de la cota actual.

L’acceleració del cicle hidrològic en l’antropocé

Tots aquests canvis que, a escala planetària han esdevingut de manera natural, han necessitat milions d’anys per a produir-se. No obstant això, a partir de l’activitat humana, els ritmes estan variant i des de l’antropocé (*), moment en què ens trobem des de mitjan segle XX, els canvis en el clima van més ràpids. El calfament global ha anat alterant el cicle hidrològic, accelerant uns processos i canviant-ne d’altres, de manera que el planeta ha d’adaptar-se.

Per exemple, l’última dècada (2007-2016) ha estat la més càlida des de l’època preindustrial. La temperatura mitjana d’Europa presenta valors d’1,6°C per damunt de la que tenia en aquesta època. El nombre de dies calorosos s’ha duplicat des del 1960 i s’han patit onades de calor fortes des de l’any 2000 (2003, 2006, 2007, 2010, 2014 i 2015) (1). El calfament provoca, entre altres coses, que l’aigua romanga més temps en l’atmosfera, en forma de vapor, i fa que minven els totals de precipitació. No obstant això, l’energia que acumula el sistema torna més intensos els processos del cicle hidrològic i augmenten els successos extrems de gran intensitat, que, al seu torn produeixen un nombre més gran d’inundacions catastròfiques (2). L’aigua incrementa així la seua faceta de risc.

La faceta del recurs tampoc ix ben parada. Entre els anys 1963 i 2000, els rius de climes temperats humits, com els del nord d’Europa, han incrementat el seu cabal a l’hivern i estan modificant la seua estacionalitat, de manera que els moments d’aigües altes s’han avançat en el temps. Per la seua banda, els països mediterranis experimenten una disminució important de flux, sobretot a l’estiu (3). La fusió primerenca de les aportacions nivals té com a conseqüència que l’aigua arribe als ecosistemes (i es drene) abans que “es necessite”, és a dir, abans que els boscos caducifolis isquen de l’estat de latència hivernal. L’aigua, en compte d’estar emmagatzemada sobre els vessants en forma de neu, fins que la primavera la fonga en el moment de despertar-se les caducifòlies, circula pels rius i desguassa a la mar abans d’hora. En el cas mediterrani la disminució de cabal a l’estiu compromet la supervivència de la vegetació esclerofil·la. L’aigua que hauria d’estar emmagatzemada en el sòl i, de manera discontínua en llits i subllits succints, està en l’atmosfera o en nivells aqüífers més profunds.

Si parlem en termes de recursos d’aigua dolça o fresh water, la disponibilitat d’aigua renovable per capita a Europa ha descendit un 24%, entre els anys 1960 i 2010. La situació és més peremptòria per a la regió mediterrània, en què el 40% dels habitants pateixen condicions d’estrés hídric a l’estiu, des del 2014 (4).

Canvi climàtic i equilibri recurs-risc en entorns mediterranis

Dins d’aquest panorama de canvi a escala global, són les zones àrides i semiàrides del planeta les que, segons tots els indicadors, experimentaran més impactes. Com ja s’ha apuntat, en el context europeu la regió mediterrània presenta els pitjors escenaris, ja que és una zona de transició en què el balanç hídric és més precari. Per això, en aquests entorns, juntament amb la qüestió de fons d’on està l’aigua, agafen força nous interrogants: on hauria d’estar i durant quant de temps per a mantenir un equilibri ambiental acceptable en el marc d’un desenvolupament humà sostenible?; es continua mantenint la proporció recurs-risc que ha caracteritzat ancestralment els entorns mediterranis?; quina és la situació actual i la tendència de futur?; i… sobretot, què podem fer perquè això no vaja a pitjor?

Si descendim de l’escala planetària a la de conca hidrogràfica, escala molt més adequada per a abordar les qüestions de gestió, trobem que el cicle hidrològic és un sistema obert. La conca rep uns inputs (en forma de pluja o fusió) i els converteix en outputs de cabal que acaba abocant a la mar (per això es considera obert), després de recarregar els aqüífers, satisfer les necessitats de l’ecosistema i cobrir la demanda antròpica.

Analitzant cada una d’aquestes fases separadament, trobem que, per a començar, les entrades han disminuït. Estudis recents del CEAM i la UVEG demostren que, a la Comunitat Valenciana, el canvi climàtic ha produït un augment de les temperatures i un descens marcat de les precipitacions d’origen atlàntic que afecta, sobretot, la zona d’interior i el moment de transició entre primavera i estiu. Aquest fet, juntament amb l’increment de les onades de calor, apunten cap a un allargament de l’estiu, de manera que l’aigua està més temps en l’atmosfera del que hauria d’estar-hi.

Però, en un context mediterrani no sols és important quant plou, sinó com plou. Conseqüència de l’acumulació d’energia en l’atmosfera és que les pluges són cada vegada més intenses. Arribats a aquest punt convé aclarir que l’Agència Europea de Medi Ambient corrobora l’increment de pluges intenses per al nord i el nord-est d’Europa, però observa tendències diferents en els països del sud (5). En el mateix informe es reconeix que potser això es dega al fet que les dades diàries són poc adequades per a caracteritzar els episodis mediterranis i s’hi necessitarien escales temporals més detallades. Efectivament, estudis recents duts a terme en la UVEG amb dades cincminutals del SAIH-Xúquer (Sistema Automàtic d’Informació Hidrològica de la Demarcació Hidrogràfica del Xúquer), posen de manifest que la intensitat puntual dels episodis tendeix a augmentar mentre que els totals estan disminuint. Aquesta pauta presenta l’agreujant de ser més significativa en l’interior (capçalera dels rius i zona de recàrrega dels aqüífers) que en la costa. Tot això significa que l’aigua està minorant la seua faceta de recurs i incrementant la de risc.

A més, els moments d’ocurrència dels esdeveniments també van canviant. Una classificació d’episodis en funció de la seua faceta de recurs (pluja abundant d’intensitats moderades) davant de la de risc (pluges curtes d’intensitat extrema) sembla apuntar que els esdeveniments de risc (inicialment de predomini estiuenc) poden arribar a coincidir amb els de recurs (bàsicament tardorencs i hivernals). Aquest fet, a més de desequilibrar el sistema, atempta contra les estratègies de protecció davant de les avingudes. L’aigua dels episodis intensos destinada a sostenir els ecosistemes a l’estiu no arriba quan cal i, no obstant això, sol coincidir amb els grans esdeveniments lentotardorencs. Així, crescudes que, en principi, serien susceptibles de ser gestionades amb els instruments habituals d’ordenació territorial, poden superar els llindars de tolerància de les societats davant del risc, mitjançant un increment de la seua perillositat natural.

Seguint el camí del cicle hidrològic en la conca, quan l’aigua arriba al sòl, intensitats màximes puntuals superiors a 350 mm/h (com les registrades a Manuel al juliol del 1993) acceleren l’erosió i condicionen els processos de conversió pluja-cabal. Poden sobrepassar la capacitat inicial d’infiltració del sòl i reduir considerablement els llindars d’escolament, de manera que es produeix circulació superficial fins i tot en sòls que encara no s’han saturat. L’aigua “no té temps” d’infiltrar-se i, en compte d’emmagatzemar-se en el sòl com a recurs immediat (i després alimentar els aqüífers), es drena ràpidament per via superficial. Sovint es formen avingudes sobtades o flash-floods, amb grans pics de cabal que, en qüestió d’unes hores, poden produir catàstrofes importants.

En general la connectivitat hidrològica de les conques mediterrànies, entesa com la capacitat de l’aigua de circular a través dels distints elements hidrogeomorfològics fins a la desembocadura, està veient-se alterada. Cada vegada més es produeix segons les grans intensitats que suposen els esdeveniments extrems, de manera que s’acceleren els processos d’evacuació de l’aigua a la mar, sense donar temps a l’emmagatzematge en els distints reservoris de la conca i augmentant el risc.

Aquesta acceleració en el drenatge apareix molt reforçada per l’acció antròpica. D’una banda, els canvis recents d’usos del sòl (que sovint n’impliquen el segellat i la compactació) contribueixen a aquesta dinàmica. D’una altra, la major part de mesures estructurals per al control d’avingudes consisteixen a abreviar la permanència de l’aigua en el sistema. En aquest sentit són molt freqüents les intervencions destinades a canalitzar i “acurtar” llits, sobretot en ventalls al·luvials i planes d’inundació, amb obres que incrementen la velocitat de desaigüe del canal, rectificant el traçat del llit, ampliant-ne la capacitat, reduint el fregament i augmentant-ne el pendent. Juntament amb la velocitat d’evacuació, s’accelera la potència erosiva de les aigües. Conseqüència de tot això és que el llit perd la connectivitat hidrològica amb les seues unitats geomorfològiques adjacents (terrasses, planes, etc.) i drena l’aigua a la mar ràpidament, sense temps ni espai físic per a fer la seua activitat morfogenètica i transferir aigua a les unitats d’emmagatzematge.

Un altre factor de pèrdua de connectivitat és el descens gradual dels nivells freàtics. En aquest sentit cal ressaltar que els rius perennes presenten circulació durant tot l’any perquè els llits estan connectats amb els aqüífers i alimentats per aquests. En el cas de les rambles, aquesta connexió només es dóna en alguns trams i per això la circulació és intermitent i altament dependent de les pluges. Arran de totes les transformacions que s’estan duent a terme en els sistemes fluvials, es planteja una qüestió d’importància vital: està canviant el patró de circulació hídrica en els sistemes mediterranis, des d’una circulació perenne cap a una d’intermitent? Dit d’una altra manera: són les rambles el futur de la hidrologia mediterrània?

En síntesi, el cicle hidrològic en entorns mediterranis està desajustant-se i adaptant-se a una nova realitat, com a conseqüència del canvi climàtic. A causa del calfament planetari l’aigua roman més temps en l’atmosfera. Plou menys i més intensament, sobretot en les capçaleres de les conques, la qual cosa suposa una disminució específica del recurs emmagatzemable en embassaments i aqüífers. L’aigua resisteix menys temps en la conca i, propiciada per l’acció antròpica, és drenada massa prompte cap a la mar. Al mateix temps, l’increment de la intensitat i la freqüència dels esdeveniments extrems fa que el risc siga cada vegada més gran, tant el derivat de les pluges in situ com de les avingudes sobtades a què donen lloc. El balanç recurs-risc està clarament desequilibrant-se cap a una disminució del recurs i un augment del risc.

Què podem fer-hi?, com ens adaptem a aquests canvis?

L’acció més peremptòria i, tanmateix, més difícil per raons òbvies, és aturar o minimitzar el calfament global. Per a evitar que l’aigua estiga massa temps en l’atmosfera i propiciar que ploga de manera més efectiva és absolutament necessari frenar l’increment de temperatura. Els sistemes ambientals han de rebre els seus inputs hidrològics en el moment de l’estació que pertoca, en l’estat adequat (neu, aigua, vapor) i a intensitats que puguen metabolitzar. Per a fer-ho és imprescindible la reducció de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, juntament amb altres mesures per al control de la contaminació atmosfèrica. Governs, empreses, associacions i ciutadans en general han de posar-s’hi. Més enllà d’una “bona pràctica” ha de constituir un life motive.

Un altre pas és aconseguir que l’aigua romanga més temps en els sistemes fluvials perquè puga emmagatzemar-se i omplir sòls i aqüífers. Es tracta de revertir la tendència actual que va del recurs al risc, perquè es transferisca aigua del risc al recurs. Aquesta tasca no és fàcil i requereix grans esforços de gestió ambiental i territorial.

D’una banda calen mesures que ajuden a restablir l’equilibri en les capçaleres. Destaca ací el paper dels boscos com a reguladors de les conques mediterrànies i com a proveïdors de serveis ecosistèmics bàsics per a la societat. El canvi climàtic anuncia més estrés hídric per als boscos, incrementant la mortalitat dels arbres i tornant-los més vulnerables davant del risc d’incendi. Tot això pot ser minimitzat amb una gestió forestal adequada, que promoga la màxima riquesa estructural del bosc i que afavorisca el segrest del carboni. Altres mesures com la reducció de densitat mitjançant la tala selectiva o la recuperació del mosaic agroforestal contribueixen a incrementar la resistència del bosc a incendis i sequeres. En definitiva, una adequada gestió forestal adaptativa ajuda a mantenir l’aigua en el sistema, evitant una excessiva evapotranspiració i afavorint la infiltració i la producció d’escolament subsuperficial.

En general, per a retenir l’aigua en la conca és imprescindible afavorir el moviment i l’emmagatzematge hídric a través dels seus elements, això és, mantenir el màxim nivell de connectivitat hidrològica. En aquest sentit mereixen una atenció especial els espais de recàrrega d’aqüífers, els llits i les planes d’inundació.

Juntament amb una planificació correcta dels usos del sòl, una de les peces clau per a la gestió i el manteniment d’aquests espais és la xarxa d’Infraestructures Verdes per la seua capacitat de mantenir el recurs, mitigar el risc, reduir la contaminació i incrementar la resiliència dels ecosistemes (6). Són imprescindibles, a més, estratègies de restauració fluvial d’estil geomorfològic, en què s’intente mantenir el que s’ha anomenat “territori de mobilitat fluvial” (Estratègia Nacional de Restauració de Rius). Consisteix a respectar un espai, que inclou el llit, el corredor riberenc i una part de la plana d’inundació, en què el riu puga ajustar els seus processos d’erosió i sedimentació a les condicions de circulació de cada moment. Un espai no defensat amb formigó i no urbanitzable, on puga desbordar-se, erosionar, depositar, … en definitiva, reacomodar-se a l’energia i al cabal dels episodis que ha de drenar. D’aquesta manera es laminen les crescudes, es redueix el cabal punta, es transfereix aigua als aqüífers i es retarda i es redueix la quantitat d’aigua que s’aboca a la mar. Finalment, per als llocs on les intervencions d’obra hidràulica siguen imprescindibles, hauria d’optar-se per solucions tècniques que tinguen en compte la dinàmica i la connectivitat fluvial.

Aquesta anàlisi succinta a la recerca de l’aigua s’ha centrat en el cicle hidrològic natural i ha descuidat la seua fase productiva. No obstant això, tots som conscients que el cicle rares vegades presenta un comportament natural, ja que està sent constantment intervingut per l’home, que detrau recursos del sistema. No afegirem complexitat al tema introduint els usos de l’aigua, però no podem obviar que el factor antròpic (i les seues necessitats creixents) suposa un element més a tenir en compte. 

Per això, que l’aigua arribe massa prompte a la mar (siga pel ritme accelerat de fusió del gel, siga perquè les conques estan abreviant els processos de drenatge) suposa menys disponibilitat d’aigua dolça. Arribats a aquest punt, cal plantejar-se una última qüestió: per què no tornem una part de l’aigua de la mar al cicle productiu mitjançant dessaladores? Sempre serà millor detraure aigua de la mar que d’un altre sistema fluvial (o reservori subterrani) que pot acabar desestabilitzant-se.