Catarsi musical

Diuen que Pitàgores va manar interpretar música dòrica a uns músics per aplacar la ira d'un home enfurismat per la infidelitat de la seua esposa. La música en mode jònic transmet alegria, grandesa, mentre que el dòric afecta la sensibilitat, aplaca les emocions i transmet serenitat. Pitàgores ho sabia, perquè escoltava la música harmònica dels astres. La música toca les emocions i per això té la virtut d’exaltar o aplacar, de guarir l'ànima malalta o portar al entenimentat fins a la malenconia o la bogeria. La música expressa, transmet, dialoga, crea identitat, perquè ens acompanya a la vida, i podem recordar el passat com una forma de música de la nostra vida. Des dels rituals de dansa i els ritmes de tambors de tants pobles indígenes, fins al aurresku, la jota, les marxes militars o la música de cambra. La música adquireix una dimensió mística i espiritual en totes les formes de religiositat, això que busquen i transmeten els mantres, la monotonia de la música gregoriana, el gran gong del temple budista que neteja el karma, o la dansa circular infinita dels dervixos que els porta a l'èxtasi. La música altera la percepció humana de la realitat i la del propi cos, i per això els concerts de rock i la música electrònica inciten al paroxisme. Cada música té la seua gent, el seu moment i el seu estat d'ànim. Hi ha música per asserenar l'ànim i música per a exaltar els sentits; música per descarregar tensions i música per a la catarsi i l'exorcisme. La passió exaltada del tango, la sensualitat desbordada del reguetón i la bachata, l'emoció desmesurada del bolero o la veu malenconiosa de la balada. Escoltant La cavalcada de les Valquíries de Wagner, a Woody Allen li entrava un desig irrefrenable d'envair Polònia.

Davant el panorama polític i electoral que ens espera fins al 10 de novembre, la música pot ser un instrument de reconciliació amb tu mateix i amb el món. Pensa-ho, amic meu. Quan t’envaeixen els mítings carregats de frases fetes preparades pels assessors amb poc cervell i molta intenció, quan l'espectacle mediàtic s'apodere de l'univers i destruesca la raó crítica i el debat serè, tu decideixes. Un nocturn de Chopin, una sonata de Schubert, et claves blue valentines amb el murmuri trencat de Chet Baker, o et tires a l'alcohol i la ràbia amb ronc trencat de Tom Waits. O si el que et posa és l'eròtica de la política espectacle buit, potser pots donar-li a la bachata. A mi em ve sovint al cap aquell vers haiku que Leonhard Cohen va titular Everybody knows. Sublim. Aquell que deia que el gobelet amb els daus ja està carregat, que els daus roden mentre tots creuen els dits, que sabem que la guerra ha acabat, que els bons han perdut, que el capità mentia i la lluita estava arreglada, que els pobres segueixen pobres i els rics se segueixen fent rics. Així és com va la cosa, i tothom ho sap. És una versió lliure, però potser valga per recordar on som, i resistir, amb la música i amb Leonhard Cohen. Recordeu-vos de Sísif.