La Covid-19 i el 15M

El segle XX va sumar a la lluita de classes una tensió entre llibertat i seguretat. Els partidaris d’una i de l’altra varen deixar sang i molt d’esforç en la preponderància d’un model front a l’altre. L’esquerra es debatia entre l’anarquisme i el comunisme. Posteriorment entre el Maig del 68 i les revoltes obreres industrials. La dreta va oscil·lar entre el feixisme i el neoliberalisme. Dos estratègies per a l’emancipació social i dos per a la conservació dels privilegis. Este dilema, plantejat entre el desig social de llibertat i seguretat, té dos exemples recents i molt propers: dos moments d’una intensitat increïble, que ningú va preveure, que ningú va anticipar amb claredat i que canviarien la vida al nostre país al temps que la de bona part del món. Al nostre país són tres mesos de primavera a nou anys de distància, al 2011 i al 2020: El 15-M i la pandèmia de la COVID-19.

Al 2011, veníem d’una crisi econòmica desatada 3 anys abans. La crisi sanitària de la COVID-19, va esclatar a la Xina només 3 mesos abans. Siga com fora, en només una setmana, tot el país va ser conscient de que res no tornaria a ser igual. Un trimestre dura la part més visible de les dues (maig-juliol del 2011, març-maig del 2020).

Les revolucions socials ens tenien acostumats a les víctimes mortals, però al 2011 no hi hagué cap, per contra els microorganismes que creiem més o menys controlats al segle XXI, ja ens han deixat més de 20.000 morts a Espanya i 1200 al País Valencià. La bandera blanca de les places es contraposa al negre dels llaços de hui.

Al 15-M es tractava d’alliberar-se dels dogmes i les imposicions dels criteris del mercat i d’una política arrogant i corrupta que va traure ràpidament la gent al carrer i a les places. Per contra, el confinament, per a protegir a la població, ens manté a tots a casa. Els joves, pel treball basura i l’atur foren els més castigats al 2011. La gent major els va protegir amb les seues pensions i les seues cases. Ara és just a l’inrevés: els joves protegim la vida dels més majors quedant-nos a casa. Cuidar-se era eixir al carrer i ara és quedar-se a casa.

Una onada il·lusionant es visqué a les places. Ara la por recorre el món. Les utopies d’ahir i les distopies de hui. L’esperança que visquerem front a la desesperança que vivim. La llibertat prenia els carrers la primavera del 2011, ara tenim un desig de seguretat com a principal valor. Un exemple: hi hagué persones cridant als policies quan deixaven a gent fora de sa casa i ara hi ha qui aplaudeix la policia des dels balcons quan detenen algú desconfinat.

La crisi del 2008 va afectar als dos pitjors sectors del país, que tenien lligada a la població: la banca i la vivenda. Mentre que ara sobrevivim assegurats pels nostres dos millors sectors professionals: la sanitat pública i l’abastiment d’alimentació. La part més fosca del 2011 fou la culpabilitat política i econòmica, mentres ara ha pres un color, no de culpa, sino de fatalitat. El govern s’amagava al 2011 mentres les places cridaven aquell famós “No ens representen” i al 2020 tenim un govern en acció permanent i diàries rodes de premsa. De fet, alguns dels polítics que governen el confinament actual començaren al 15-M el camí des de l’anonimat fins als consells de ministres, conselleries i ajuntaments.

Al 2011 també va morir Steve Jobs, un jove anarquista amb desitjos de llibertat que va acabar construint el major imperi de control informàtic. Esta paradoxa s’ha donat en l’ús d’internet ara. Internet ha sigut clau en les dues primaveres, en la de l’any 11 com a provocador del moviment (Democràcia Real Ja, Anonymous…), on començaven experiments de xarxes lliures com “N-1” aquell invent per a fugir de Facebook o Twitter... I ara, precisament es vol més control informàtic per a facilitar dades a Google, Microsoft i als governs. Al 2011 internet fou un element potenciador, creador, agitador del pensament actiu i emancipador, mentres al 2020 ha sigut el principal factor de relació personal, familiar i afectiu, però també de desinformació i de consum d’entreteniment passiu (Instagram, Whatssapp, Netflix, Tik-Tok…).

L’abraç a les places de fa nou anys, ara contrasta amb la distància social de segurat. Però la solidaritat es manté: la gent portava menjar a les acampades de les places i ara mateix es facilitem la vida del veïnat de manera solidària. Els aplaudiments muts del 15-M ara són els sorollosos balcons de les 20:00h.

Si alguna cosa han demostrat estos dos moments comparats del segle XXI és que el dilema ètic entre llibertat i seguretat és fals. La llibertat i la seguretat poden ser igualment necessàries, les dos, en equilibri i lligades a la realitat, tenen sentit si són per a donar més i millor vida. Seguim cuidant-nos.