Escriure no és necessari, fumar sí

L’escriptor alemany Ferdinand von Schirach (Múnich, 1964), advocat criminalista de professió, és conegut pels seus relats i novel·les. Històries, algunes de les quals han estat dutes al cinema. Títols molt populars com ara els contes recollits en Crímenes o Culpa, o la novel·la El caso Collini, Terror o Castigo, alguns traduïts a nombroses llengües, palesen que von Schirach escriu del que coneix en un camí de doble direcció, on la ficció es nodreix del seu coneixement i experiències judicials sobre el terreny: entrevistes amb criminals, casos oberts, tancats, guanyats o perduts, visites a presons, converses amb acusats i innocents, amb homes que volen divorciar-se a canvi de pagar una milionada, reflexions a partir d’una pel·lícula, un llibre, una notícia llegida o vista, trobades mentre viatja, idees que el visiten mentre fa temps entre ciutat i ciutat. Tot això li brinda moltes realitats que resseguir, engrandir, exagerar, arrodonir i tants altres matisos, de camí a fer-les històries.

D’aquest anar i venir sobre el terreny sorgeix Kaffee und Zigaretten, Café y cigarrillos (Salamandra), un títol que podria ser el d’una obra de ficció, o d’un article, com aquell que escrigué George Orwell el 1946, Books vs Cigarettes, i on comparava la despesa que ell, i la gent, en general, feien en llibres amb el que gastaven fumant. Però no és res d’això.

Café y cigarrillos és un llibre de fragments, anècdotes, records, reflexions, algunes ben profundes, sempre contades amb un sentit de l’humor ,una suposada lleugeresa i una aparent immutabilitat que tomben de tos. El to és proper i en ocasions hilarant: les contradiccions, l’absurditat, les misèries i les grandiloqüències humanes, el mal, el seu origen, l’ètica i la democràcia, tot això forma part d’aquestes narracions i anotacions sense títol.

Només les encapçala un número. De vegades són històries molt breus, com un microrrelat, de vegades prenen forma de crònica o de relat més extens, com la peça que obre el llibre, on l’autor evoca el record de son pare i l’internat on l’envià a estudiar, en boca d’un personatge sense nom, impersonal, però que amb tota certesa és ell. Ho recorda i ho conta en temps present, amb una mica de distància i fredor, com si fos la descripció de l’escenari d’un crim. Tanmateix, hi deixa entreveure estima, sabedor que “ todo se disolverá cuando deje de recordarlo”.

Entre les peces breus destaquen algunes d’una ironia aguda: “Hace cincuenta y cuatro años, el día en que nací, la Liga Árabe impuso un boicot a un fabricante inglés de impermeables: la compañía Burberry. El motivo era que esa compañía hacía negocios con Israel. Por aquel entonces, la Liga boicoteaba varias compañías entre cuyos directivos se hallaba Lord Mancroft, que era de religión judía, En Londres no perdieron la calma. Un portavoz de la compañía comunicó que, de todos modos, en los países árabes llovía en raras ocasiones y que, por el momento, la cantidad de impermeables que se exportaba allí era ‘ridídula’”.

Fumar, llegir, i poc més

Aquest és un llibre additiu, com el cafè, com les cigarretes, com la lectura. No pots deixar-lo anar, una vegada hi estàs dins. El seu format, la diversitat de les històries que conta, tot el que aprens i, sobretot, el to i l’estil. Tot atrapa. És com si nosaltres, lectors, estiguérem només a uns metres de distància de moltes de les converses que passen ràpides davant nostre i de les quals se’ns regala el millor. Converses amb jutges, amb altres advocats, amb criminals, amb milionaris, amb desgraciats... Tots estan ací. Culpables i innocents, convictes i ex-convictes. I al mig, difuminant-los, el fum, la boirina de les cigarretes: la del condemnat a homicidi que fuma on està prohibit, “¿Qué piensan hacer? ¿Arrestarme?” o la d’aquell home que, desesperat, busca com anunciar-li el divorci a la seua dona, i fuma a l’habitació d’un hotel, on està prohibit fumar. De nou von Schirach en fa una descripció i una posada en escena que, sense ser minuciosa, resulta impactant i convincent. Té els detalls necessaris per traslladar-nos a l’habitació i fer-nos ensumar el desinfectant amb què han netejat.

Les cigarretes són també el més d’un milió de cigarretes fumades pel canceller alemany Helmut Schmidt, “cadascuna d’elles era un memento” morti, escriu von Schirach. El canseller, que duia quatre bypassos i un marcapassos, seguia fumant. “¿Y dejar de fumar? ¿En serio? Durante mucho tiempo temí que los médicos convencieran a Schmidt de que jo dejara. Otro gran fumador, Zeno Cosini, el protagonista de La conciencia de Zeno de Italo Svevo, lo intenta a lo largo de más de cuatrocientas cincuenta páginas y, cuando por fin lo consigue, no puede más que exclamar: ‘Así pues, estaba totalment curado, pero !irremediablement ridiculizado!”

De vegades les converses i reflexions copsades i narrades per l’autor abracen temes tan complexos com el flirteig amb la vida política relativament actual de persones vinculades al nazisme, o la pena de mort. És aquella que manté amb un jutge del Tribunal Suprem suís, qui es demana “¿Qué debería hacer si una mayoría en su país vota a favor de una ley que vuelve a introduir la pena de muerte? ¿En qué casos sería bueno considerar una decisión basada en los hechos antes que basada en la mayoría? ¿Cuándo sería indispensable atenerse a los hechos, y no a las opiniones? ¿O acaso la ética no cuenta nada ante la voluntad ciudadana? Y si es el caso, ¿quién determina en qué consiste la ética?”

No hi ha respostes immediates, però pàgines després, una reflexió de Goethe hi posa llum: “El hombre ha nacido para una situación limitada: puede comprender los propósitos sencillos, próximos y determinades, y se habitúa a utilitzar los medios que tiene a mano; pero en cuanto accede a la amplitud, no sabe lo que quiere ni lo que debe hacer”.

L’escriptura de von Schirach en Café y cigarrillos no conté cap ornament ni floritura: frase curta, descripció esquemàtica, però fulminant, recreació d’atmosfera, i finalment, una reflexió, una confessió, un tancament que sorprèn el lector: “Escala en Nussdorf, comida con amigos. Luego voy solo a la piscina pública. La entrada cuesta tres euros, pero no hay nadie tendido sobre el césped: todavía hace frío para los bañistas. Me siento en un banco bajo un viejo sauce cuyas ramas se sumergen en el agua. El cielo es perfectament azul. Un verano, hace cuarenta años, leí aquí por primera vez La montaña mágica de Thomas Mann, aunque no entendí una palabra porque aún no sabía lo que es el tiempo”.

El temps i la mort estan molt presents en aquestes anotacions, la mort sobtada, fulminant, la mort com única certesa: “Al hombre alcanza la muerte, y no hay plazo que le valga”, escrigué Schiller en Guillermo Tell. “En Grecia, sobre la entrada del templo de Delfos podía leerse: ‘Conócete a ti mismo.’ El dios Apolo les había dado ese consejo a los griegos, y el viejo sacerdote (es refereix a l’internat on va estudiar) solía escribilo en la pizarra en la primera hora de clase. Hoy, esa frase se imprime en camisetas y en pegatinas para coches. Pero no es possible; nadie puede conocerse a sí mismo. Sabemos de la muerte y eso es todo: ésa es toda nuestra historia”.

Un dels textos més colpidors del llibre està escrit arran d’una notícia vista al telediari: són les imatges d’una erupció volcànica a Guatemala. “Un geopolítico explica cómo se ha producido la catástrofe. Luego se muestran imágenes de una misa al aire libre. La gente reza en un prado. El sacerdote hable del ‘mal’ y luego del ‘malo’: el demonio. El mal existe, però ¿cómo llega al mundo? Todos los grandes teólogos y filósofos se han planteado esa pregunta. Dios es infinitamente bueno y todo poderoso pero, si ha creado el mal no puede ser un dios bueno. Y si no ha creado el mal, pero no pudo evitar que existiese, entonces resulta que no es todopoderoso”.

Rebuscant en la memòria m’he trobat amb el record d’una pel·lícula que du el mateix títol, Coffee & Cigarette (2003). Protagonitzades per actors i músics molt destacats, són onze històries curtes que parteixen de prendre cafè i fumar cigarrets com a argument en comú. Converses filmades en blanc i negre en què es pot veure els personatges discutint i parlant sobre temes quotidians, amb la finalitat en comú de prendre cafè i fumar.

Podria és un títol manllevat, en realitat, ben poc importa. El llibre té una força i una originalitat captivadores. Com una cigarreta que et vols fumar fins al final, les històries i reflexions de Ferdinand von Schirach no les amollaries per res del món. Abans deixaries que s’agafaren els espaguetis a la cassola. Sobretot perquè en el moment que et poses a llegir-les el temps s’atura i res no importa: llegir i poc més: eixa és tota la nostra història.