Els catalans, Ítaca i nosaltres, el valencians.

Tenia mig escrit un text on repassava les desfetes consecutives dels diferents governs de la Generalitat, des de Eduardo Zaplana a Alberto Fabra, des de Terra Mítica a la Gürtel, del tancament de RTVV a la venda del València CF. Em faltava poc per acabar-lo quan he escoltat l’anunci del President de la Generalitat catalana, Artur Mas, sobre les preguntes i la data de la consulta sobiranista a Catalunya. Serà, o al menys això pretenen, el 9 de novembre de 2014.

Encara que puga paréixer un sacrilegi, em sembla que pel País Valencià és més important el que passe amb el debat sobiranista a Catalunya que la pròpia gestió del Partit Popular i el Govern Fabra. El nostre present té gust de paleolític inferior, per tant m’ocuparé un poc d’ells, dels catalans.

Portem ja 13 anys del segle XXI però, per nosaltres, com si estiguerem en 1977. Els valencians no habitem el mateix estadi polític que els catalans, estem molt per darrere d’ells, a anys llum. Del nostre retard cal donar les gràcies a la dreta tramposa que ha aconseguit definir el marc polític dels últims trenta anys al seu gust i a l’esquerra majoritària, còmplice, que, una vegada reconeguda la seva incapacitat per fer front als designis conservadors, s’ha plegat a ells i ha decidit que aquest seria també el seu terreny de joc. Els que no es consideren ni dreta, ni esquerra majoritària que no es pensen que se’n aniran sense culpa, trenta anys buscant-se tampoc es per traure massa pit.

A mi em sembla que el procés de Catalunya cap a la independència és irreversible però, més enllà del que a mi em parega, el que és indiscutible és el seu lideratge polític. Catalunya, dins d’Espanya, ja és, políticament, plenament independent. Ells marquen el seu calendari, ells no toquen a la porta de Madrid per demanar això o allò, més finançament o millors infraestructures, no. A ells no els cau la baba quan els visiten Rajoy o Rubalcaba. Els catalans van per lliure, governen la seva agenda i miren a Madrid perquè saben que la capital d’Espanya és una estació cap a Europa. Aquest és el gran valor dels catalans. Mentre al País Valencià encara vivim en el miratge de pensar que la nostra referència, per a bé o per a mal, és Catalunya, ells no perden el temps. Els nostres discursos miops poden servir per guanyar alguna elecció però és a canvi de perdre el futur.

Portem trenta anys amb les bateries apuntant a Catalunya, pensant-nos que Espanya ens ho pagarà, i no. Igual que Roma no pagava traïdors, Espanya no recompensarà mai els seus mantenidors. Igual, tot siga dit, que Catalunya no resoldrà els nostres problemes. La vella tesi fusteriana d’optar per una de les dos vies, la que enfila direcció Catalunya o la que ho fa cap a Madrid, i l’error d’escollir la segona, s’està evidenciant una profecia complida. Hem perdut trenta anys, els catalans són amos del seu propi futur i nosaltres som un país en l’UVI, dividit, manipulat, organitzat en trinxeres que es contrarresten i a remolc.

El tren de Catalunya ja no l’agafarem. El que sí podem fer encara és repassar la història política catalana des de la mort de Franco cap ací i plantejar-nos molt seriosament pendre´n bona nota. Jordi Pujol, la seua generació, també l’esquerra i la resta de societat civil, mai van exercir d’independentistes, però sense el seu nacionalisme de “peix al cova” (fermament possibilista) segur que ara la generació Junqueras no estaria on està, Catalunya no seria el que és.

Més enllà del que passe d’ací al 9 de novembre de 2014 i del que passe després, la previsible derrota del PP en les pròximes eleccions autonòmiques de maig del 2015 són una nova oportunitat pel País Valencià, tres dècades després, per començar a fer bé el que no es va saber fer després de la dictadura franquista.

Ofrenar noves glòries a Espanya és un negoci ruïnós, i no només en termes econòmics, també en termes polítics. No és l’economia la que ha portat a tancar Canal 9 i no TV3, ni la que ha posat al Valencià CF en venda mentre el Barça va com un avió, ni tan sols la que ha fet que el Banc de Sabadell i la Caixa siguen ara el titulars de la CAM o el Banc de València. Tampoc els zaplanes, olivas, camps o fabres són resultats econòmics… És la política, la profunda immaduresa política del País Valencià, la seua total orfandat.

Pense que ben prompte vore´m la Catalunya independent però, de no ser així, els catalans tampoc hauran errat el camí. Passe el que passe, el 9 de novembre serà per Catalunya una nova estació del “Viatge a Ítaca”, que ja se sap que, encara que no acabe en el destí previst, significa una garantia d’eixir, avançar i transformar-se. El País Valencià porta trenta anys en el “Viaje a ninguna parte”, és a dir: perdent el temps.