Ens hauran d’obligar a votar

Hui ha començat la campanya de les Eleccions Europees del pròxim 25 de maig. Són unes eleccions d’allò més important. Tres quartes parts de les lleis que afecten les nostres vides depenen de normes aprovades o decidides a la Unió Europea. Més enllà d’això, la famosa troica que ens assenyala i ens controla la política econòmica, situada molt per damunt de les nostres autoritats domèstiques, té el campament a les institucions comunitàries. El president del Govern, Mariano Rajoy, no passa de ser el seu majordom xivat i el president de la Generalitat, Alberto Fabra, el xiquet dels encàrrecs que ha de fer mèrits per poder dinar en la mateixa taula que la resta del servei. A Europa és on es dicta l’austericidi que estem patint i només modificant les majories que hui controlen la política de la Unió, es modificaran eixes polítiques.

Malgrat tot això, les enquestes anuncien que l’abstenció serà altíssima. Es dona per fet que superarà el 50%. La meitat de ciutadans de l’Estat espanyol s’hauran quedat al marge del resultat que isca, no hauran participat. La distància entre el carrer i les institucions creix cada dia que passa. El menyspreu que reben els ciutadans en forma de polítiques que els perjudiquen es tradueix en “passar” de votar, “passar” de la política. El problema està en el fet que la política no “passa” i si no la fem nosaltres, es fa contra nosaltres. Com més s’allunya el ciutadà de la política, més s’allunyen les polítiques del ciutadà. És un cercle viciós que perjudica els més vulnerables, que cada vegada són més invisibles, i beneficia als poderosos que guanyen terreny per inassistència del rival.

Així les coses, tenint en compte tot això i amb les urnes a tocar, sembla prou evident que calen reformes en la llei electoral (i també en les maneres de fer política… però hui no vull parlar d’això). Calen reformes electorals per tal d’afavorir la participació. Votar és un dret però té també un component de deure, d’obligació cívica. La vida en democràcia està plena de drets i d’obligacions.

Hi ha una potent corrent d’opinió que defensa la necessitat d’establir el vot obligatori. Amb diferents versions, el vot és obligatori a Bèlgica, a Austràlia, a Mèxic, a Itàlia, a Grècia, a Luxemburg i a molts altres països. Plantejar la possibilitat d’obligar a exercir un dret pot sonar paradoxal però no té res d’estrany. Hi ha el dret a l’ensenyament però, al mateix temps, tenim l’obligació de portar els xiquets a escola. Tampoc podem deixar de pagar impostos encara que estiguem disposats a no fer ús dels serveis que ens ofereix la comunitat. Els impostos són obligatoris per una qüestió de contribuir al bé comú.

Els defensors del vot obligatori apunten que la democràcia s’ha de mantindre entre tots i que, per tant, votar s’ha d’entendre com una responsabilitat legal del ciutadà de la qual ningú ha de fugir. Participar en les eleccions també és contribuir al bé comú. Renunciar és debilitar al conjunt de la societat. La participació enforteix la política d’una comunitat, igual que pagar impostos l’enforteix econòmicament.

El vot obligatori es presenta com una fórmula d’implicar al ciutadà en l’activitat política, una manera d’acostar-lo a les institucions i, per tant, un bon sistema per facilitar el control dels governants que, al mateix temps, guanyen en legitimitat.

En alguns països, l’abstenció es penalitza amb multes que es van incrementant en cas de “reincidència”; en altres, es pot arribar a perdre temporalment el dret a treballar en l’administració. Hi ha llocs en els quals el vot rep recompensa en forma de rebaixes fiscals i n'hi ha d’altres on l’obligació és merament formal, una forma d’incentivar, una espècie de recordatori cívic.

Les veus contràries a l’obligatorietat de votar argumenten que el ciutadà ha de tindre la possibilitat de mostrar la seua oposició al sistema quedant-se en casa. El contraargument és que el vot antisistema es pot expressar a través del vot en blanc o del vot nul i que l’abstenció militant o activa és testimonial al costat de l’abstenció per apatia o desinterés.

Es considera que el vot voluntari afavoreix a les elits, als sectors socials amb major renda i amb més accés a la informació, als grups socialment millor situats que, de fet, són els que monopolitzen el poder en democràcia. Per contra, en l’abstenció tenen un pes majoritari les classes econòmicament més desafavorides i aquells que presenten un menor nivell educatiu. En aquest sentit, la defensa del vot obligatori lliga la desatenció de les institucions cap a les classes baixes a la seva menor participació política. Qui no vota no és tingut en compte. En canvi, qui usa el poder del seu vot i es fa present acaba sent considerat.

L’abstenció no és neutral, ni és de suma zero. Els índexs de participació electoral sempre són més alts en els districtes on viuen els sectors socials més benestants i on habitualment la dreta, els partits conservadors, trauen els seus millors resultats.

Un exemple per acabar. En les passades eleccions autonòmiques, en la ciutat de València, tres dels districtes on millors resultats va obtindre l’esquerra van ser Poblats Marítims, Rascanya i Benicalap; en els tres, l’abstenció va estar entre el 34 i el 36 per cent. Per contra, el Pla del Real, l’Eixample i Extramurs van resultar els districtes més “dretans” i en ells, l’abstenció es situà entre el 24 i el 26%, deu punts de diferència. La pregunta és: quins hagueren estat els resultats si aquesta diferència de participació no existira, si els índexs foren equilibrats? Tot apunta que l’esquerra no haguera resultat perjudicada.