Fabra: d'Aristòtil a la salsitxa de Frankfurt

No, que no, que no… El problema del PP valencià no té res a vore amb la seva política de comunicació. El seu problema és la política sense més adjectius, la que han fet durant els últims quatre anys, la que arrosseguem des de fa vint. El seu problema és la corrupció, la corda de presos, d’imputats, d’investigats, de perseguits, de jutjats en la qual ha desembocat el partit. Tenen el llast d’haver convertit un partit hereu del franquisme en una partida de bandolers.

En realitat, el gran problema del PP és que la seva política ha empobrit la immensa majoria de la població. No la política de comunicació, no, la política econòmica. Llei darrere llei, decisió darrere decisió, han espoliat els diners que molts necessitaven per menjar per donar-los als seus amics rics a fi que pogueren quadrar els comptes financers o, més senzillament, posar combustible al seu avió privat i escapar-se de cap de setmana a Brasil o a Nova York.

Política de comunicació? Què és el que han explicat malament d’haver deixat a milers de dependents sense els diners que els pertoca? On està l’errada en l’explicació de les retallades en sanitat o educació? Serà que ara hi ha més mestres o metges que fa quatre anys i tot el món ha entés el contrari? La nova llei de senyes d’identitat no és un brindis al blaverisme cavernari de sempre com ha interpretat la majoria? Segur que sí. Si volen comunicar respecte i interés pel valencià, no seria més senzill que l'usaren, que el parlaren? Ara resultarà que la gent dona per fet que el govern de la Generalitat viu genuflexe davant Rajoy quan, en realitat, Fabra és una espècie de nou “palleter” incomprés per manca de comunicació. A qui volen enganyar? Segurament, també tot l'embolic de Canal 9 és que s'han explicat malament, que la gestió ha estat modèlica però mal comunicada, o que el seu tancament ha estat un exemple de rigor empresarial però fins i tot els esquimals hi han vist un desastre.

“Hem d’explicar el que estem fent per tots els ciutadans, demostrant proximitat i donant la cara”, ha assegurat Alberto Fabra. I la gent, la gran majoria que no habita el seu pessebre, l’escolta i riu. La culpa la té que la frase és dolenta? No, la gent riu perquè tot el món sap que la frase és, senzillament, mentida. Tots sabem que funcionen com una secta, que no s’acosten a ningú que els porte la contrària, que només es rodegen de “palmeros”, que van sempre blindats per la policia i que no explicant res perquè no tenen arguments. No s’expliquen ni en les Corts, fugen dels debats, no contesten allò que se’ls pregunta, amaguen informació, reben, fins i tot, condemnes dels tribunals per obstruir els drets de l’oposició... però clar, que això ho conega tothom no té res a vore amb la seua pèrdua de vots, el problema és que no s’expliquen, la culpa la té la política de comunicació. S'han cregut la seva pròpia farsa i això els fa encara més ridídculs però, també, més perillosos.

Fins i tot si la política de comunicació tinguera alguna cosa a veure amb el seu retrocés electoral, també seria raó suficient per a que se n'anaren i no tornaren a presentar-se mai més a les eleccions. En aquests anys, el PP s’ha gastat un dineral en pagar gabinets d'imatge i propaganda, en contractar periodistes. Desenes i desenes, centenars. Per què no expliquen quants periodistes han passat pel gabinet de premsa de Presidència? Gent fent seguiment de les notícies dels mitjans les 24 hores del dia. Un exèrcit que ningú sap com és de gran perquè mai han donat les xifres.

La qüestió no és el que diuen, ni com ho diuen; la qüestió és el que fan, el que han fet des de que governen. Passats tants anys i amb la desfeta a la qual ens han portat, les seves mentides ja no servèixen. Si per política de comunicació entenen política d'intoxicació és cert que ja no els val. Els temps de les terres mítiques, els F-1 per la ciutat i el “habrá para todos” de Zaplana, ja són història. L'encateri s'ha acabat, han tocat les dotze i han topat contra la realitat. Final del conte. Diu Fabra que abans estàvem com Grècia i que ara estem com Alemanya. I en això té raó, amb ell, amb el seu partit, hem passat d’Aristòtil a la salsitxa de Frankfurt. No donaven per a més.