Fabra s’autoinculpa en una sola frase

La política valenciana és un terreny inhòspit pels politòlegs. Una bona aproximació a la política del nostre país passa quasi més per la psicologia o per l’estudi de la genètica dels seus protagonistes que no pas per la ciència política. Jo no done per a tant però sé lligar les evidències. La setmana passada vaig dedicar l’article als votants del Partit Popular. La conclusió era que només des de la ignorància o des de la pertinença a la “màfia” antidemocràtica que ens governa es pot continuar votant al PP. Hui, en una espècie de continuació d’allò que vaig escriure fa set dies, pretenc provar aquella afirmació. Tot lliga, ja veureu.

Dimarts passat, Pepa Bueno va entrevistar el President de la Generalitat Alberto Fabra en el programa “Hoy por hoy” de la Cadena Ser. Pepa Bueno entrevistant Fabra és, més o menys, com Ainhoa Arteta cantant “La Barbacoa” (si no ho dic així de clar, rebente) però, tot i això, l’interrogatori fou interessant i va oferir la mida del nostre President.

La qüestió és que en un moment de la conversa la periodista li va preguntar a Fabra pel tancament de Canal 9. La resposta de Fabra fou que la situació de la cadena era “insostenible” i com a exemple de les despeses supèrflues realitzades no va tindre altra explicació que esmentar que en temps dels governs socialistes, vint anys arrere, es va enviar un equip a Roma a cobrir “un congrés de comunistes italians” (sic).

Només un parell de dades: l’any 1995, quan els socialistes van abandonar Canal 9 i el PP es va fer amb el seu control, el deute existent era de 16 milions d’euros. El PP en díhuit anys l’ha multiplicat per 90 i eixe deute és ara de 1.300 milions d’euros. Tan sols entre 2003 i 2012 es van gastar més de 450 milions d’euros en els drets del futbol i, per posar un altre exemple significatiu, la retransmissió de la visita del Papa, un dia i mig de l’estiu de 2006, li va costar a Canal 9, almenys, 20 milions d’euros. Per cert que un grapat de directius estan imputats judicialment per aquest últim cas, ja que hi ha la sospita fonamentada que van robar centenars de milions d’euros. Que amb aquest bagatge de gestió del PP, Fabra, quan ha de referir-se a despeses excessives a Canal 9, tire mà d’un viatge a Itàlia per informar del Congrés del PCI és prova de dues coses: una total falta d’honradesa i una evident limitació intel·lectual. No una de les dues, no, les dues coses a l’hora.

Que la carrera política de l’actual President de la Generalitat s’haja construït a l’ombra d’un “estadista” del nivell de Carlos Fabra i que gràcies a les seues benediccions arribara a l’alcaldia de Castelló sense haver-ne sigut mai el candidat, ja apuntava el que es podia esperar d’ell. Que fora un dels més destacats “palmeros” de President Camps quan aquest, alienat com vivia, era ovacionat en acusar l’oposició de voler-lo matar o, simplement, quan entrava a les Corts, també donava pistes... però l’entrevista de la Cadena Ser és definitiva, és una autoinculpació en tota regla.

Només des de l’absència total de vergonya es pot apel·lar com justificació del tancament de Canal 9 que vint anys arrere un càmera i una periodista van estar tres dies a Roma cobrint un “congrés de comunistes italians”. Recordar aquella circumstància per explicar la desfeta econòmica de Canal 9 i passar per alt l’atracament continuat perpetrat pels directius escollits pel seu propi partit polític és incompatible amb l’honradesa. Oblida tot el que ha passat els últims díhuit anys? Ho considera menor? No, ni és menor, ni ho oblida. Així doncs, a qui vol enganyar? Per què fa trampes als ciutadans? Com es pot confiar en un trampós tan evident?

La frase en qüestió, “un congrés de comunistes italians”, més enllà de ser un símptoma de complicitat amb tota la corrupció viscuda, és, a més, una burla a la ciutadania. Una argumentació tan simple, una excusa tan poca-solta, mostra la incapacitat de qui la fa. Qualsevol persona amb un mínim nivell intel·lectual i un poc de respecte per la seva pròpia intel.ligència no s’atreviria a usar les raons que ell va usar; encara que només fora per sentit del ridícul, donaria altres arguments o, simplement, callaria. I si sabera alguna cosa de política, haguera citat als “comunistes italians” pel seu nom. Era un Congrés del PCI, la gran referència de l’eurocomunisme en la segona meitat del segle XX, just en el moment que el vell sistema de partits italians començava a caure.

Les paraules de Fabra el defineixen com un polític tan poc honrat com incapaç i poc preparat. En la mateixa entrevista va dir que tindre un 20% del grup parlamentari imputat judicialment no és cap problema perquè els afectats estaven apartats i “no fan res”. Clar, “no fan res” excepte votar sempre a favor seu i, per tant, mantenir-lo de President.

Ja dic, tot lliga. Alberto Fabra no pot enganyar ningú, igual que no enganya la falsa pietat cristina de Juan Cotino, embolicat en tots els casos de corrupció coneguts; ni Rita Barberá i “su valencianía” sempre en castellà; ni Camps i els seus “amiguitos del alma”; ni el Zaplana, campió, de “tú le pides una comisión y nos la repartimos bajo mano”; ni Olivas i el forat financer; ni Ricardo Costa i el caviar per als seus pares; ni Carlos Fabra i la loteria; ni Castedo i les vacances amb el constructor... Però en fi, no vull que tancar el cercle del qual vaig començar a escriure la setmana passada em porte a repetir-me. El cas és que, com deia llavors, només des de la ignorància o la complicitat amb la “màfia” es pot continuar votant al PP, només així es pot regalar el vot a un senyor de l’alçada intel·lectual i moral d’Alberto Fabra.