La fe en el ‘runner’

Vinga, no em diguen que aquesta campanya no ha començat bé? Rajoy es presenta amb un vídeo en què es fa de dia corrent, Iglesias pactant, Sánchez defensant Susana i Rivera de brigadista internacional per la llibertat dels pobles oprimits. Que sí. No alce la cella, que el veig. Rajoy i córrer en la mateixa frase. Ja sé que la imatge és una mica desconcertant, però els assegure que aqueixes coses passen. Tinc un amic que jura que un dia va veure Belén Esteban comprant un llibre. Si era per a traficar o per a consum propi… això ja no ho va poder esbrinar.

En aquesta campanya que s’acosta haurem de fer un esforç extraordinari de credulitat perquè l’escepticisme no ens amargue la foto de Garzón i Iglesias menjant-se la boca en el túnel de l’amor electoral. A mi, en realitat, no em sembla tan inversemblant aquesta història d’amor tan sobtada. Quantes vegades vam posar a parir al pati del col·legi aquell xiquet a qui son pare va comprar la pilota de reglament, però només fins que ens va triar per a jugar en el seu equip? Si ja ho deia ma mare quan aquests mossos es dedicaven, telenotícies sí, telenotícies també, tota mena d’improperis: “Els que es barallen es desitgen”.

Vosté i jo sabem que el vot és, entre moltes altres coses, un acte de fe. Fe en el sistema, en l’honestedat dels que es postulen a liderar-lo i, al capdavall, fe en la qualitat de la informació que ens han subministrat els mitjans de comunicació i els periodistes que van fer seure els candidats a berenar amb els nostres fills, que se’n van anar a passar el cap de setmana a sa casa, que els van convidar a fregir un ou en les seues cuines o que els van seure a fer tertúlia en sessió contínua.

Jo sóc dels que creu que les persones canvien. I no sols de partit, que el veig venir. Crec que on abans hi havia el recel, com en el cas de Susana i Pedro, ara pot florir l’amor, la lleialtat i la companyonia més desinteressada. Crec que darrere de la gira transatlàntica de Rivera no hi ha res més que la legítima expressió de l’angoixa d’un home que sap del patiment del poble veneçolà i que tindrà continuïtat amb altres visites imminents als camps de refugiats sirians amb foto amb Alexis Tsipras inclosa. Tinguen fe.

No facen cas de tant endeví que s’encabota a afonar el nostre ànim enquesta rere enquesta, columna rere columna, intentant inocular-nos la idea que el pròxim 26 de juny no canviarà res en aquest país. Crec que aquesta nova política que ara ens vindrà a visitar sembla un temps nou ple de prodigis. Si Mariano Rajoy pot córrer, tot és possible. Miren, si no, el jove que ix en el seu atlètic vídeo. Aqueix corredor “espontani” que vestit de runner alça la mà i l’encaixa amb ànim al bo de Rajoy i li diu allò de “bon ritme, president ”, fa només uns anys alçava el mateix braç, però amb una altra tensió i vestit de skinhead. Aquest jove és, millor que ningú, la prova que tothom i tot pot canviar. I que fins i tot els que abans es van abillar amb les robes més sinistres que ens va portar la història, hui poden vagarejar pels nostres carrers abillats amb belles robes que brillen en la foscor… encara que només siga perquè no els atropellen.