L'elefant de Ribó

Sabeu eixos logotips que juguen a fer formes amb allò que no dibuixen? Les lletres artístiques d'una marca, per exemple, poden fer que el fons delimite el símbol de la mateixa. Espai negatiu, s'anomena, i una cerca ràpida vos mostrarà exemples molt creatius i estimulants. Doncs resulta que al despatx de Ribó ha crescut un d'estos espais negatius. Un que de tant que s'ha evitat és ja impossible no veure'l.

Cada volta que es parla del futurible corredor verd del llit nou s'ignora activament el potencial corredor verd de La Punta, fins al punt que és creïble pensar en aquell com un distractor d'aquest.

Cada volta que es parla de justícia cap al poble, de megaprojectes i de política de fets consumats s'està callant que la ZAL va ser recentment anul·lada de ple dret pel Tribunal Superior i que el solar sense urbanitzar ha de ser considerat com a sol agrícola d'especial protecció.

Cada volta que es parla del valor patrimonial de l'horta periurbana, de la UNESCO, s'amaga que La Punta és part d'este sistema i que, si La Punta cau, darrere fàcilment anirà En Corts i tota la trama que depèn de la séquia de Rovella, amenaçant inclòs el reconeixement de Patrimoni Immaterial del Tribunal de les Aigües.

Si la València del futur serà verda o no serà, si la bicificació és inevitable, si la ciutat es va a fer més humana a la força tal volta seria interessant dedicar recursos a lluitar per allò que no té un futur tan descomptat. Cada volta que es parla d'urbanisme tàctic perquè la ciutat ha de ser dinàmica, adaptable i versàtil es silencia la irreversibilitat que implica plantar un polígon a l'entrada sud de la ciutat.

Cada volta que es parla de futur incert, de resiliència, d'adaptació al canvi climàtic, s'ignora la ZAL. Cada volta que es parla d'illa de calor, de relació ciutat-horta, de connexió entre els parcs naturals i amb el parc del Túria es calla que La Punta és l’horta periurbana per on més es refresca la ciutat i que, caprici del destí, és la connexió directa actual i històrica (pel camí de Pinedo seguint la séquia del Rei fins el port de Peransa) amb l'Albufera.

Cada volta que es parla d'implicació ciutadana, de participació del teixit associatiu, de democràcia directa s'ignora que la ZAL perdé la causa expropiandi i que el terreny és doncs un llenç blanc amb infinites possibilitats per al qual no ens han preguntat.

Cada volta que es parla del valor de la biodiversitat en entorns metropolitans, i últimament s'està fent molt, s’invisibilitzen les 850 fanecades de La Punta que l'alcalde titllà de “desert” i que ara segons els mateixos criteris seran pura biodiversitat a tocar de ciutat.

Cada volta que es parla de l'ampliació del port i de la bestiesa que implica pretendre fer pòdium portuari quan som la 53ena ciutat d'Europa en PIB s'està silenciant que la ZAL és part inseparable de la mateixa bogeria creixentista. És tot un pla per capítols que no té sentit desacoblar.

Que la València d'ara puga permetre's no explicitar la ZAL és només a expenses de la València futura que haurà de patir-la. Joan Ribó té un elefant al despatx, un espai negatiu que a base d'amagar-lo es fa més i més explícit i seria una llàstima haver d'esperar que s'il·legalitze per a encarar-lo. Li podria eixir més car del que pensa. La Punta vulgueu o no està ahi i cada discurs polític que la ignora acaba posant-la en valor. Cada no menció apunta cap a ella. Cada silenci fa més soroll. El que seguirà a este text en serà una prova més. Tant de bo m'equivoque.