Mònica Oltra o altre
La dreta, aquella que es pensava que no perdria mai les eleccions al País Valencià, les va a perdre a finals de maig de l'any que ve. Queden menys de huit mesos. El Partit Popular, després de vint anys de govern sectari, inculte, corrupte, antidemocràtic i sense cap tipus de projecte de país, serà derrotada. El que queda per saber és qui guanyarà.
No parle de guanyar en termes aritmètics. És evident que si la dreta no arriba a la majoria absoluta, les forces d'esquerres sí que la sumaran. I conste que quan parle de “forces d'esquerres”, pense també en el PSPV, malgrat el seu costum de ser esquerra a l'oposició, i dreta quan governa.
Dic que no sé qui guanyarà perquè, ara com ara, ens manca el catalitzador capaç de convertir les moltíssimes iniciatives i moviments socials alternatius que hi ha al país en un projecte il·lusionant i reconeixible que seria el que, de veritat, guanyaria. En aquest sentit (i en algun altre) mire amb enveja el projecte sobiranista de Catalunya que ha sigut capaç de mobilitzar tot una societat; un projecte que està clarament per damunt dels partits. A casa nostra, això no hi és. Per tant, emmirallar-nos en els catalans seria un error absolut.
El nostre cas és més complex. És complicat trobar eixe anhel comú, eixe projecte compartit que, més enllà de servir per configurar una majoria de govern, cree una majoria social. Si l'esquerra ho troba, l'esquerra guanyarà i la distribució del vot no serà tan important.
Òbviament, la gran pregunta és on està eixe projecte capaç de mobilitzar un poble de trinxeres com el nostre. Doncs jo crec que el catalitzador necessari del gran canvi és el discurs del “fins-ací-hem-arribat”, el missatge que si el país no va, la recepta no és posar-li pedaços sinó canviar el país.
Ja n'hi ha prou d'aquest País Valencià pensat per a una oligarquia de rics en el qual les classes populars estan només per fer de figurants d'un poder econòmic i financer trampós que, quan la mafia del PP era negoci aplaudia i, ara, pretén seguir governant amb els que vinguen. Ni pensar-ho, la història no es pot repetir. L'alternativa a la dreta guanyarà veritablement en maig del 2015 si aconsegueix fer entendre que el poder polític que isca de les eleccions serà el poder de la gent contra els poders de sempre, que les institucions estaran al servei del poble i que l'oligarquia valenciana (i espanyola, que pel cas és el mateix) perdrà els seus privilegis... tant és que es diguen Roig o Boluda, Florentino o Botín.
I ara ve la part més difícil que és posar-li cara a aquest discurs. A menys de huit mesos de les eleccions, aquest element catalitzador de la veritable alternativa política al nostre país necessita un rostre, i jo només veig dues possibilitats. Una, encara sense materialització concreta, és l'emergent “Podemos”, una incògnita absoluta que navega sobre l'onada de la novetat; i l'altra és Mònica Oltra, amb un currículum acreditat, una imatge poderosa però amb una presència social en retrocés i una oferta electoral per definir. Des de l'esquerra i amb els de baix, Oltra té plena capacitat per unir una majoria social de canvi i posar-la en marxa, però la inèrcia, en aquests moments, afavoreix “Podemos”. I precisament perquè “Podemos” té molt d'inèrcia que ens arriba de fora, la “possibilitat Oltra” és molt més potent.
Les pròximes setmanes seran decisives. Quan dijous que ve “El País” faça pública la seva tradicional enquesta del 9 d'Octubre, sabrem d'on partim. Fabra, i els seus incapaços col·laboradors, estan morts però si el canvi és poruc serà una gran oportunitat perduda. Contra la màxima dels jesuites, en aquests temps de tribulacions és obligat fer mudança, fer-la tots i fer-la a fons.
