El País Valencià segons Felip Mateu i Llopis

Aquest llibre de títol eloqüent i directe -El País Valencià, de Felip Mateu i Llopis- és un “Quadern d’Orientació Valencianista” bastant compacte, de 135 pàgines, que aparegué el 1933. Aquella col·lecció benemèrita que publicava l’editorial L’Estel d’abans de la guerra, promoguda per qui la retornaria a l’activitat molts anys després del terrabastall, Adolf Pizcueta. És la nostra prehistòria, però la més presentable i endreçada en èpoques encara poc esclarides, confuses, en una fase primerenca dels coneixements necessaris per a estructurar un País. Però justament això volien fer els membres d’una generació malaguanyada però fonamental, la dels anys trenta, la primera generació universitària del valencianisme: Felip Mateu i Llopis, Manuel Sanchis Guarner, Emili Gómez Nadal, Joan Beneyto, Vicent Genovés... els integrants d’Acció Cultural Valenciana.

En aquella col·lecció s’hi varen publicar alguns textos cabdals com La llengua dels valencians de Sanchis Guarner o Concepte doctrinal del valencianisme de Joaquim Reig. El valencianisme avançava als anys trenta... Un observador extern com Anton Sieberer va poder escriure el 1936 al seu llibre Katalonien gegen Kastilien. Zur innenpolitischen Problematik Spaniens: “el valencià ha tornat a captar parlants que fins ara no l’utilitzaven; i el seu ús s’estén a àmbits que fins fa deu anys només dominava el castellà....”. Sí, les tendències “regionalistes” eren menys pronunciades a València que a Catalunya i “la gent no se sent catalana, sinó valenciana”, però alguna cosa important registrava ja el lingüista austríac que va escriure l’assaig més perceptiu sobre la qüestió catalana abans de la guerra (Catalunya contra Castella, publicat en català justament enguany, el 2020, a l’editorial Pòrtic amb una Introducció de Joan Esculies molt esclaridora -perquè llibre i autor tenen una història sucosa al darrere).

En realitat El País Valencià de Felip Mateu i Llopis és un compendi d’història i de geografia de les terres valencianes molt convencional, amb una certa insistència en l’època anterior a Jaume I, l’època ibèrica, els edetans, els romans, tot això, i la invasió àrab, per bé que el tronc central se centra en l’època foral. Em sembla que la recerca històrica posterior ha invalidat molts dels seus supòsits i afirmacions. El temps no passa debades. Tampoc els canvis de paradigma. Per exemple, la història social i econòmica, que fa acte de presència en Nosaltres els valencians, és tangencial o inexistent ací. Una comparació amb els continguts de la Història del País Valencià, d’Antoni Furió, síntesi original i magistral dels coneixements assolits pels historiadors valencians de les darreres dècades, seria molt eloqüent. Al llibre de Mateu i Llopis hi ha història política i geografia descriptiva, però cap consideració d’estructures socials, de la base econòmica, de la demografia, de les mentalitats.

Ara bé, el que importa en aquest cas és una altra cosa. La dignitat de la redacció. El punt de vista. La voluntat constructiva. La crida a “fer País”, a interessar-se per les comarques. És una mena d’invocació, a l’alçada de 1933, a les noves generacions perquè assumiren el País, perquè s’interessaren per la seua realitat històrica, geogràfica i humana. És una apologia del “València endins”. Volia explicar “el perquè del País Valencià”. Feia una crida a estudiar “les comarques del País”, a partir d’una idea clara de la unitat i la diversitat de les terres valencianes, més enllà de l’artificialitat de la divisió provincial. Té un interès especial, per descomptat, la nomenclatura. Alguns ignorants o indocumentats propalen que això de País Valencià és una invenció recent. Una invenció de Joan Fuster... I ho han rebutjat de manera rabiüda, al·legant -horror!- que el plural de País seria Països. Quin infantilisme mental o quina misèria intel·lectual. L’aversió al terme País Valencià s’escuda en un anticatalanisme vergonyant però amaga una altra cosa: el conformisme amb l’estatus subaltern de províncies desarticulades, el pànic a construir una entitat política i moral, un País. La cosa arriba a extrems patològics. Fins al punt que, per exemple, en la fase dominada pel PP a la Institució Alfons el Magnànim es va prohibir que l’expressió ‘País Valencià’ apareguera en cap llibre. Això sí que era censura! Això sí que era intromissió totalitària en la llibertat intel·lectual dels autors. Alguns s’hi avingueren, altres buscaren alternatives editorials (per exemple, a PUV). Que jo sàpiga, cap llumerera socialista adscrita a la UNED va protestar...

Felip Mateu i Llopis (València 1901-Barcelona, 1998) era catòlic i conservador. Acabà de catedràtic de Paleografia a la Universitat de Barcelona i director de la Biblioteca de Catalunya. Havia ingressat com a funcionari al Cos de Bibliotecaris, Arxivers i Arqueòlegs el 1930, adscrit a la Secció de Numismàtica de l’Archivo Histórico Nacional a Madrid. Superà un procés de depuració el 1940, perquè havia passat la guerra a la zona republicana, i fou nomenat director de la Biblioteca de Catalunya, que naturalment canvià de nom i es convertí en Biblioteca Central. Sembla que al·legà serveis prestats a la Cinquena Columna, en la rereguarda republicana, i se li reconegué “una limpia posición política y nacional”. Com ha escrit Manuel Jorba, per a la seua recuperació pel règim franquista “no fou cap obstacle la trajectòria ‘valencianista’, manifestada abans de la Guerra Civil, entre d'altres textos, a L'actual moviment de València, davant l'hora present de Catalunya, del1931, on lamenta la manca de dimensió política de la Renaixença valenciana i hi destaca l'esperit de ‘franca comprensió’ entre els catalans i els valencians d'una època, de la qual quedava la consciència de la unitat de la llengua catalana i un major interès per la història i la cultura pròpies; i després, el 1934, com a membre del Centre de Cultura Valenciana, a El País Valencià, un dels Quaderns d'Orientació Valencianista de l'editorial L'Estel.”

Fos com fos, una llàstima i una frustració. La generació valencianista dels anys trenta, incipient, voluntariosa, eficaç però limitada, es veié superada per les grans divisòries de la guerra civil. Emili Gómez Nadal fou membre del PC i no tornà mai de l’exili. Sanchis Guarner, fidel al compromís democràtic i republicà, tingué un gran paper en la represa dels anys 60 i 70. Joan Beneyto es va fer falangista i després demostrà una capacitat camaleònica, en expressió de Pau Viciano, insuperable, però es perdé per al valencianisme... Mateu i Llopis, que havia dirigit Acció Valenciana i que podria haver fet tantes coses en el seu terreny, restà en la penombra. Una penombra còmoda, arrecerada en el règim, però una mica trista. Amb Fuster tot canviaria. El valencianisme disruptiu i radicalment modern que ell representava, enmig de conflictes, tingué si més no la virtut de fer penetrar a nivell de masses -de masses relatives, però ja s’entén el que vull dir- un missatge que fins aleshores, abans d’aleshores, havia arribat molt limitadament al cos social valencià. Clar que mentrestant les transformacions sòcio-econòmiques i el daltabaix consegüent -la industrialització incipient- havien preparat el terreny, però això és una altra història...