De vegades la cooperació i la voluntat constructiva funcionen amb bons resultats. És el cas contrari del que passa sovint, quan predominen el recel o la malvolença, el prejudici i la mala voluntat: la “fusta torta de la humanitat”, que deia Kant, i que és tan omnipresent... En aquest cas han coincidit dos estudiosos de primer nivell de la història de la premsa, el suport i patrocini de la Fundació Irla (Barcelona) i el concurs de les universitats públiques valencianes (PUV, les publicacions de la UPV, la Universitat d’Alacant). El resultat n’és un volum impactant, de gran format, que recull sistemàticament les publicacions valencianistes -en el sentit ampli del terme- entre 1837 i 1977. Es tracta de La premsa valencianista, 1837-1977 (PUV, edUPV, Universitat d’Alacant, Fundació Irla, València desembre de 2024), a cura de Francesc Martínez Gallego i Francesc Martínez Sanchis.
És un gran volum que al llarg de 622 pàgines cataloga, descriu i sistematitza les publicacions en valencià, i consegüentment d’inspiració valencianista, perquè l’ús de la llengua ja és un indicador primari, al llarg d’un període prologat, a partir d’El Mole (1837) fins arribar a València semanal (1977) -que era bilingüe. Perquè el criteri emprat pels autors de l’obra és ampli i flexible. No podia ser d’una altra manera, atesa la història enrevessada, discontínua i difícil de les publicacions valencianes i en valencià, de caràcter periòdic, en una època de castellanització forçada. Però contestada, impugnada. La desfeta d’Almansa del 1707, que comportà el que ja sabem -l’abolició dels Furs i les institucions pròpies, la Nova Planta-, no fou assumida mai com a ineluctable i definitiva, com un destí fatal cap a la submissió i l’esborrament. L’aspiració a preservar llengua, cultura, personalitat col·lectiva, institucions i autogovern sempre ha estat present en l’ànim de molts valencians al llarg de generacions. Molts: més dels que “ells” volen i diuen, o fins i tot del que pensàvem.
Aquest volum -molt ben editat, amb reproduccions en color i fitxes hemerogràfiques rigoroses- és il·lustratiu i impressionant, perquè revela una història en bona part desconeguda. O mal coneguda. Hi compareixen una multitud de publicacions locals o generals, festives, polítiques, culturals o satíriques, de vegades poc conegudes. També les capçaleres que ens són més familiars i que va molt bé tindre referenciades, com El Tio Cuc, El Camí, Taula de lletres valencianes, Pàtria Nova, Pensat i fet, La República de les Lletres, Avant, Sicània, Gorg, Saó, Dos i dos, Cal Dir i tantes més. La introducció dels autors (“Valencianisme i valencianitat en la premsa escrita de paper”) és un assaig panoràmic que explica tant la història de les publicacions considerades com l’objectiu i abast de l’obra. El pròleg, a cura de Josep Lluís Gómez Mompart i Joan Manuel Tresserras -professors de les universitats de València i Autònoma de Barcelona i reconeguts estudiosos de la comunicació- situen de manera adequada una comesa que tenia precedents, sí, però mai amb aquesta ambició i amb resultats comparables. Els autors han fet una tasca de recerca ingent, i els editors -en primer terme Josep Vall, de la Fundació Irla- han materialitzat de manera clara i entenedora un projecte que finalment s’ha fet realitat.
Els límits temporals del volum són comprensibles: el 1837 aparegué El Mole, creat per Josep Maria Bonilla, d’orientació liberal i combativa, que tindria successives reaparicions i seqüeles. Fou “la primera publicació regular escrita en valencià de tot el domini lingüístic”. Una publicació venerable, que fou reproduïda en facsímil per París-València, la lectura de la qual va impressionar l’historiador Josep Fontana al seu pas per València: una publicació liberal, tocada de radicalisme (d’anti-tradicionalisme) irreverent que feia servir la llengua del País. No deixava de ser cas singular i interessant en termes polítics i sociolingüístics, si es té en compte el model jacobí-castellanista (d’imitació francesa) que va impregnar el liberalisme a l’Estat espanyol...
El 1977 fou l’any de les primeres eleccions democràtiques, després de la llarga dictadura. Una època s’acabava i en començava una altra, que fou d’esclat vigorós de la premsa valencianista. Arribat el moment, cal suposar, se’n farà una ampliació de l’obra per a incloure el devessall de noves publicacions en català que sorgiren com a bolets arreu de tot el País Valencià en una època molt creativa: Trellat, Afers, Cairell, Lletres de Canvi, L’Aiguadolç, La Rella, Alba, Quaderns de Sueca, Buris-Ana, Al-Gezira, Canelobre, L’Ullal, L’Espill, Mètode, El Temps, Treballs de Sociolingüística, Caràcters i desenes més... Un patrimoni immaterial (i també material, fins la irrupció digital) que ens pertany i que convé preservar.
Val molt la pena repassar, fullejar, llegir, estudiar, aquestes pàgines. Hi desfila una part substancial de la nostra història, cultural i política. O sentimental, també. I dona peu a moltes reflexions. Tot semblava perdut i sentenciat al llarg d’una història tan accidentada i vet ací que en diferents moment, algú -individualitats o grups consistents amb suport institucional o no- promou una publicació, amb tot el que això implica, en valencià. Les troballes que hi fareu seran sensacionals. Com per exemple Avant, del Partit Valencianista d’Esquerra, 1938. O bé Ateneu Popular Valencià, butlletí de l’Ateneu Mercantil de València reformat, també del 1938. O València Nova (1908), portaveu de la renovació valencianista post-renaixentista del 1904. O Terra Valenciana (1909), dirigit per Faustí Barberà. O El tio Nelo, setmanari festiu. O Nova Cultura (derivada de Nueva Cultura de Josep Renau). O Sembra (1936-1938), la publicació pedagògica dirigida per Enric Soler i Godes. O Acció Valencianista (1930-1931), portaveu d’Acció Cultural Valenciana, el primer valencianisme universitari. En fi, els exemples són molt i molt nombrosos. Rere cada publicació hi havia un grup i unes idees, calia disposar de recursos i mitjans, i programar-ne la projecció. Un fet social, en definitiva. Per cert, molta publicació satírica, festiva i fallera, on la llengua, el valencià, hi era consubstancial.
El valencià i el valencianisme com a esforç de continuïtat i programa de futur els han semblat històricament inexistents -o irrisoris- als valencians castellanitzats, ja bufen en caldo gelat o no. També a les elits econòmiques i polítiques que miren secularment a Madrid- en cerca d’inspiració i instruccions. I també a les successives onades immigratòries, fins que es trobaven amb autòctons conscients. Però era un miratge: la morta-viva (que deia Llombart) té vigència i futur, una mala salut de ferro. Una història que no s’ha acabat, ni de bon tros, bé que es descabdella tothora en condicions canviats.
Aquest llibre, un volum de pes, és un document d’història cultural imprescindible -una aportació fonamental- a partir d’ara, que restitueix de manera sistematitzada informacions fragmentàries que potser, en algun cas, ja teníem, però que ara prenen una nova dimensió. Cal agrair els autors, professors i investigadors de la Universitat de València, i els editors per haver-ho fet possible. No us perdeu aquesta obra magna. De pes? Sí, en termes intel·lectuals, culturals, patrimonials, però també físics: fa quasi tres quilos...
0