Per la República: ahir, hui i demà

Escric aquestes línies hui, 14 d’abril, data de ressonàncies mítiques per a tots els insatisfets que volem canviar el món –començant per aquest país mal fet– i sabem que no som ni el principi ni el final de la història. Abans del 15M i de la “nova política”, la bandera tricolor va ser per a nosaltres el símbol més potent d’identificació, l’expressió d’un anhel d’arrels molt fondes, d’una emoció que travessa generacions com el Guadiana i que va tornar a aflorar amb força en els néts dels represaliats. Si la II República té tanta força icònica és perquè condensa històricament totes les lluites pel progrés intel·lectual i social. Amb la secularització de la vida pública o el reconeixement dels drets de la dona es van remoure els fonaments de l’“España de charanga y pandereta, cerrado y sacristía, devota de Frascuelo y de María” que tan bé va definir Machado en el seu poema.

Però si l’esquerra és republicana no és solament per conviccions democràtiques, sinó també fonamentalment per aspiracions socials. El 14 d’abril de 1931 els carrers es van omplir de gent treballadora que saludava un temps nou que havia de fer desaparéixer la injustícia i l’explotació. Les reformes laboral i agrària eren l’esperança dels obrers i dels llauradors, però una amenaça per als privilegiats, que s’hi van rebel·lar, primerament, per la via civil i, després, per la militar. Pierre Vilar recorda en la seua obra La guerra civil espanyola les paraules d’un empresari als treballadors que contractava el 1934, acabat de començar el bienni negre: “Cinc pessetes per dia era quan vosaltres havíeu guanyat les eleccions; ara les hem guanyat nosaltres, per tant tres pessetes”. Autèntica lluita de classes que es va resoldre per les armes. Amb la depuració física i legal del moviment obrer, el règim franquista va assegurar plusvàlues extraordinàries a una oligarquia de financers i constructors que sobreviuen feliçment en aquesta democràcia nostra.

. . . . . . . . . . . . . . .

Demà, 15 d’abril, testificaré en el judici del cas Nóos, en què vaig aportar una denúncia ben documentada en la fase d’instrucció. Coincidiré a l’Audiència de Palma amb un alienat Francisco Camps, que es va deslliurar de la imputació per obra i gràcia del TSJ, però que haurà de donar moltes explicacions com a testimoni, perquè els seus deliris de grandesa van fer obrir la caixa pública a pocavergonyes com Torres i Urdangarín. Veure al banc dels acusats el cunyat del rei i la dona, la infanta Cristina de Borbó, serà per a mi tota una satisfacció personal, perquè aquesta imatge simbolitza el principi de la fi d’una època d’impunitat. En els últims anys ha anat caient el vel protector que tapava les vergonyes de la família reial –espanyola of course, panamenya off shore– i els seus prínceps i princeses s’han anat convertint en gripaus i granotes que molta gent ja no es vol empassar. Més d’hora que tard, arribarà el dia que el poble espanyol exigirà el seu dret a escollir i tindrem un altre 14 d’abril.

Però ja he dit que l’esquerra és republicana no solament per conviccions democràtiques, sinó també fonamentalment per aspiracions socials que, en aquest temps de crisi-estafa, es manifesten en la lluita diària contra les retallades o els desnonaments. Per això, més importants que les banderes tricolors que onegen en els homenatges memorialístics –continuarem exigint reparació i justícia per a les víctimes del genocidi franquista– són les que acompanyen amb naturalitat les mobilitzacions en defensa dels nostres drets socials i laborals, víctimes de la rapinya capitalista. Com va reconéixer el multimilionari Warren Buffet, la lluita de classes continua existint i la van guanyant ells. La tasca principal dels republicans i de les republicanes és precisament crear consciència de classe i vincular la lluita per una democràcia plena amb la justícia social. Perquè reivindicar la República és hui, més que mai, reclamar “pa, sostre, faena i dignitat”.