La ciència o el caos

Deia Diderot que “la ciència desperta el desig de la consideració”. Als homes instruïts, als que cultiven l’esperit científic, els agrada veure’s i conversar. Se senten, ens diu Diderot, amb l’ànima elevada. No debades, en el Pla d’una universitat o d’una educació pública en totes les ciències (PUV, trad. d’A. Furió) Diderot situa la Ciència en el cim de la cultura, una altitud gens fàcil d’assolir: “El temple de la Glòria està situat al cim d’un penyal escarpat, al costat del de la Ciència. El camí que du a la virtut i a la felicitat és estret i fatigós.” Aquest repte, aquest afany d’il·lustrar-se, va recórrer prodigiosament el segle XIX: els nous avanços i descobriments científics desfermaren un optimisme històric que només començà a esguerrar-se en la segona dècada del XX. La voluntat de saber dels vuitcentistes, la seua zelosa estima pels coneixements com a biga mestra de la societat, encara és admirable. Santiago Ramón y Cajal, en Los tónicos de la voluntad —un llibre de la fi del XIX que encoratjava els joves científics a investigar—, ho expressava amb el típic to pompós dels regeneracionistes espanyols: “La posteridad duradera de la naciones es obra de la ciencia y de sus múltiples aplicaciones al fomento de la vida y de los intereses materiales.”

Però alhora, al si del positivisme entusiàstic del XIX, s’hi covava l’ou de la serp: la tergiversació de la ciència, el seu falsejament en pro d’uns paràmetres morals espuris, poc o gens humanitaris. Només cal recordar la teoria de la superioritat de les races hiperbòries de Gobineau —a qui Ramón y Cajal titlla d’“ingenuo francés”—, que quasi un segle després el nazisme va interpretar de manera tan criminal. Recomane, sobre aquesta qüestió, l’excel·lent monogràfic del darrer número de la revista Mètode (123:4, 2024): “Ciència, raça i nazisme”. A part del tema en concret, llegint-lo reforçarem la idea —com ja ens té acostumats Mètode— de no baixar mai la guàrdia davant els filibusters que deformen els coneixements científics en benefici de teories estrafolàries o nocives. Hi ha i sempre hi haurà científics que —per vanitat, interès o fanatisme— perden l’oremus. Ara bé, si en la nostra societat la ciència tingués una alta consideració, si hi ocupés la posició preeminent que li donava Diderot, no hauríem de témer els científics obcecats o visionaris, a qui tard o prompte se’ls veuria el llautó.

El problema és que, en la tercera dècada del segle XXI, la ciència és atacada des de molts fronts, fins al punt que ha de suportar un intent de descrèdit que ens està arruïnant com a societat. Apartada —així com les humanitats— dels llocs de poder cultural i mediàtic, la ciència no és valorada com “la grandeza y poderío de las naciones”, com volia Ramón y Cajal. L’era d’Internet, el frenesí de les xarxes socials en què vivim, no acull amb entusiasme les normes i els fonaments científics, i la consigna diderotiana que “instruir una nació és civilitzar-la” no va més enllà d’uns cercles minoritaris amb una influència insuficient. La nostra època no encimbella la Ciència. Al capdamunt del prestigi d’avui dia hi ha els Elon Musk, els Mark Zuckerberg, els Jeff Bezos, uns delinqüents blanquejats o legalitzats. Les conseqüències d’aquesta situació sociocultural són nefastes, globalment i localment. Com denuncia Martí Domínguez en l’editorial de l’últim Mètode, en una societat que ignora o denigra tant la ciència, els negacionismes —entre altres el mediambiental— guanyen poder.

Sens dubte, en una democràcia en què la ciència fos determinant el politiqueig que patim no seria hegemònic. Per exemple, els politicastres que estan gestionant la catàstrofe de la darrera DANA, els qui varen desoir i desoeixen els avisos i els consells de la ciència —amb conseqüències mortíferes—, s’ho haurien de pensar més abans d’ostentar la seua illetrada imbecil·litat. Hem de posar la ciència al centre de les nostres vides, en tots els nostres horitzons. No hi hauria d’haver dia que una notícia de ciència no aparegués en els espais principals, vistosos, de tots els mitjans de comunicació. La ciència —en mans de bons professionals— pot generar cada dia notícies imprescindibles. Com deia Ramón y Cajal, els descobriments en ciència no s’acaben mai. I els desafiaments que ens plantegen, tampoc. Diria que ara mateix, en el que s’albira per a l’encara llarg segle XXI, som davant d’un tot o res: o el camí empinat de la Ciència o el pendent del Caos.