La degradació intel·lectual de la dreta espanyola

Quan el 1971 Pedro Laín Entralgo publica A qué llamamos España hi ha la voluntat, en alguns cercles d’intel·lectuals franquistes, d’arribar a una entesa entre les distintes visions d’Espanya, una aposta per la concòrdia —per dir-ho a la manera de Francesc Cambó— en què havien de conviure els guanyadors i els perdedors de la Guerra Civil. Intel·lectuals espanyols procedents de Falange, com ara Dionisio Ridruejo o el mateix Laín Entralgo, proposen una idea més inclusiva de la nació, més oberta als fets “regionals” i a la diversitat lingüística d’Espanya. “Porque la diversidad”, deia Laín Entralgo en A qué llamamos España, “es la clave central de la tierra y la vida de España”. És clar que Laín —un prestigiós historiador de la medicina, un científic— no vol o no sap desempallegar-se de la vèrbola mística i pomposa dels seus cappares —Ganivet, Ortega, Unamuno...—, que “de pensar Espanya” en fan una poètica de cartó pedra per on desfilen, com santets en processó, totes les glòries literàries, de Cervantes a Machado. Però en A qué llamamos España Laín demostra una estima sincera per les llengües peninsulars, en concret pel català, i un profund coneixement dels “particularismes” català, basc i gallec, i fins i tot se’n recorda dels valencians —“el país valenciano ha conservado”, diu, “una acusada peculiaridad”. I el més important: en una sobreentesa al·lusió als nuclis ideològics on s’ha criat, Laín critica l’autodestructiva dicotomia entre patriotes “bons” i “roïns” i carrega contra la idea de l’“enemic interior”.

Ara bé, aquesta intenció d’entesa, de diàleg entre les diferents concepcions d’Espanya, que els intel·lectuals espanyols formulen durant els anys anteriors i posteriors a la mort de Franco, es va abandonant a mesura que les autonomies, sobretot Catalunya i el País Basc, assoleixen quotes de poder. I, més o menys a partir de la presidència de José María Aznar, l’aposta per la convivència identitària —una variant de la “conllevancia” orteguiana— s’erosiona fins a convertir-se en el principal problema. Des de fa trenta anys que el nacionalisme espanyol tanca portes i finestres al voltant d’una visió d’Espanya radicalment unívoca i uniforme, amb pocs matisos i molts recels. I bona part dels intel·lectuals espanyols —des de Fernando Savater o Álvaro Pombo fins a Arturo Pérez-Reverte o Andrés Trapiello— coregen a gust el càntic d’“Espanya una i no cinquanta-una”. Però ha estat la dreta —la dreta política, social, mediàtica— qui n’ha fet bandera —una monumental bandera— de la imperiosa necessitat d’erradicar la diversitat nacional espanyola. L’obsessió per l’“enemic interior” ha esdevingut la seua quasi única raó de ser. Una obsessió que bull a temperatures molt altes des del Procés independentista català.

Aquesta degradació intel·lectual —que comença en la negació a considerar les diferents realitats, a entendre-les, a assumir-les— s’ha aguditzat des de l’expansió de les xarxes socials. La dreta espanyola, menystenint la seua pròpia tradició cultural —ja ni es delecta amb l’encens de la retòrica “noventayochista”—, s’ha “renovat” bevent en els corrents reaccionaris dels últims anys, tan hàbils a propagar-se per les xarxes: el trumpisme, els populismes ultradretans, els nacionalismes xenòfobs europeus... I, és clar, s’ha tornat tan extrema com en els períodes més conflictius del segle passat —si més no banalment extrema. Sense molestar-se a raonar, la dreta espanyola fonamenta el seu ideari en la més primària invenció d’enemics: els interiors —als nacionalismes català i basc, ara cal afegir-hi els moviments ecologistes i els LGTBI— i els exteriors —l’emigració, sobretot la musulmana. I és el grau de desvergonyiment o desacomplexament estètic el que la divideix en diversos partits: PP, Vox i d’altres grups afins (d’aquest decantament cap als extrems tampoc ha escapat la dreta catalanista, a qui cada dia li creix més la llúpia d’Aliança Catalana).

Al País Valencià estem patint amb escreix —amb indecents dosis de supèrbia i insensibilitat— aquesta degradació intel·lectual de la dreta. Com a conseqüència de la nefanda gestió de la barrancada de l’any passat, i pressionat per Vox, el govern del PP de Carlos Mazón —un politicastre amb una manca d’escrúpols que fa por— s’ha instal·lat en una de les derives més antidemocràtiques —de revenja ideològica— que hem conegut en democràcia, basada en el recurs de sempre: l’anticatalanisme, a més dels negacionismes de moda. Per això no puc entendre els que creuen que es pot fer valencianisme des de dins del govern de Mazón, com ara l’assessor presidencial i escriptor Miquel Nadal, per a mi desgraciadament desacreditat —i la renúncia de Ferran Torrent al Premi de les Lletres Valencianes l’hauria de fer pensar.

El 1967 Maurici Serrahima publicava Realidad de Cataluña. Respuesta a Julián Marías. Era el segon títol de la col·lecció “Ensayo” que Aymá, S.A. Editora havia iniciat precisament amb la Consideración de Cataluña de Julián Marías. Serrahima, partidari de “la mutua comprensión” i “el pleno entendimiento”, hi valorava molt l’actitud comprensiva de Marías, a pesar de discrepàncies i punts de vista irreconciliables. Julián Marías s’havia acostat amb respecte i generositat a la realitat de Catalunya, fins al punt de reconèixer que Catalunya se sentia “lingüisticamente dolorida” i que “tal situación es de suma injusticia”. Serrahima li agraïa aquest reconeixement, però l’encoratjava a anar més enllà, a acceptar les realitats d’Espanya sense prejudicis ni reticències. I, recorrent a la tradició del catalanisme moderat, exemplificava la voluntat d’entesa en la figura de Joan Maragall —l’obra completa en castellà del qual, per cert, havia estat prologada per Laín Entralgo—, un Maragall que superava, en dignitat moral, les patums de la Generación del 98. L’esperança que Serrahima va dipositar en Marías no acabà mai de materialitzar-se —ni el fill novel·lista de Marías, Javier, li feu massa cas, vistos els ardents efluvis nacionalistes dels seus últims anys de vida. La dreta espanyola —forçant i retorcent tots els pilars de la democràcia, des de la corona fins al poder judicial— ha dinamitat els ponts. La seua degradació intel·lectual ens ha portat a un panorama “guerracivilista”, a un horitzó que s’albira molt fosc. Si —tal com assenyalen les enquestes— el pròxim govern d’Espanya el formen la dreta i la ultradreta, la dialèctica dels punys i les pistoles —contra els enemics interiors i exteriors— haurà assolit un perillosíssim rang institucional.