Les cicatrius de València

Les llengües no les salven els filòlegs amb fórmules ortogràfiques màgiques —com s’estila de dir en la nostra província. Les llengües se salven per la prosa rica, fresca i contemporitzadora dels bons novel·listes i els bons periodistes. No agrairem prou que València haja estat novel·lada per Ferran Torrent o per Rafa Lahuerta, o que tinguem uns quants periodistes —pocs, perquè de mitjans en valencià al País Valencià, pocs n’hi ha— que facen llibres d’actualitat per a la posteritat. Víctor Maceda és un d’aquests periodistes de referència, com ho demostren els seus lúcids articles de política a la revista El Temps. Ara, però, en un llibre que és més que una investigació periodística, Maceda ha posat en pràctica dos de les raons per les quals deia Orwell que escrivia: l’entusiasme estètic, que es pot sentir i trobar en tota frase; i el que Orwell anomenava “historical impulse”, que és el desig de veure les coses tal com són i recollir-les perquè siguen útils per a la societat on tenen lloc. Això és el que trobem en Les cicatrius de València. De la fúria de l’aigua a la catarsi col·lectiva (Pòrtic).

Víctor Maceda hi explica, recrea i acara dos dels desastres naturals més devastadors de la història contemporània valenciana: la riuada del 1957 i la barrancada del 2024. I lliga els dos esdeveniments per mitjà de les seues idèntiques concomitàncies, que Maceda resumeix en tres moments: el de la fúria, el de l’esclat i el de la catarsi. No cal dir que, per abordar la riuada del 57, Maceda ha fet un gran treball de documentació —en arxius, en la premsa de l’època, en llibres, en testimonis. Però sobretot ha sabut ordenar els fets sense èmfasi ensucrat, sense sentimentalisme, sense sensacionalisme. Maceda ens transmet, en la justa i crua mesura, la desolació d’aquella catàstrofe —ens fa estremir, per exemple, quan ens relata secament alguns casos dels qui s’hi varen ofegar. Ara bé, el que destaca d’aquesta part del llibre és l’entramat polític, protagonitzat per la figura de Martí Domínguez Barberà, el director de Las Provincias que va ser destituït per haver alçat la veu contra la inacció o desídia del règim franquista davant la riuada. El discurs que Martí Domínguez va pronunciar al Teatre Principal el 16 de març del 1958 —el seu famós “Cuando enmudecen los hombres, hablan las piedras”— és una fita de la història de la dignitat del nostre país. Maceda sap plasmar aquests moments històrics amb traça de novel·lista —hi ha fragments que podrien ser els d’una novel·la de València— i enllaçar-los amb la catarsi. Perquè la represa del valencianisme polític dels anys 60 entronca, d’alguna manera, amb aquella actitud valenta de Martí Domínguez.

Les reaccions davant la riuada del 1957, les imprecisions, errades i irresponsabilitats polítiques, les solucions que s’hi donaren —com ara el Pla Sud, que ha estat nefast per a la comarca de l’Horta Sud—, l’incompliment de les promeses governamentals, o les conseqüències socials i morals, tot plegat té una connexió òbvia —amb moltes coincidències— amb la tràgica DANA del 2024. Víctor Maceda ens ho mostra amb exhaustivitat, amb dades. En aquest cas, Maceda tempera l’atmosfera literària. El dolor de les víctimes és encara roent, massa tendre, i no hi són procedents certes llicències narratives. Maceda simplement ordena les seqüències d’una realitat confusa però incontestable, per mitjà de la cronologia, de la constatació objectiva, amb l’ajut dels coneixements científics —Maceda recorre a la geografia, a la demografia o a l’economia de les comarques devastades. I revela, pas a pas, les incongruències, les contradiccions i les mentides d’una classe política que no ha estat a l’altura de les circumstàncies; més encara, que s’ha desprestigiat altament. Maceda no fa de jutge —ja tenim una jutgessa, Nuria Ruiz Tobarra, que està plantant cara a vents i marees amb una professionalitat encomiable—, però la mera descripció del que va ocórrer és prou eloqüent per assenyalar un govern de la Generalitat que va menystenir la realitat destructora que ens queia al damunt, un “govern dels millors” dirigit per l’infame president de la Generalitat Carlos Mazón. Com diu Maceda: “En el moment més dur per als valencians de l’últim segle, el president no veia necessària la seua presència al capdavant del comitè de crisi”. I no debades, encara ara, no sabem per què l’avís de la Generalitat va arribar a les 20.11, quan ja ens havíem ofegat.

I després ve el silenci. El silenci del 1957 i el silenci del 2024. La València silenciada que denunciava Martí Domínguez. Perquè això som històricament: una societat silenciada, un poble que calla o que fan callar. “Els vots valencians són gratuïts, obedients, silenciosos”, diu Maceda. Ni després d’una barrancada tan mortífera —en vides i en destrosses materials— Madrid i els qui des de València s’agenollen davant Madrid ens consideren un subjecte polític, i la conseqüència n’és l’escanyament econòmic que patim per culpa d’un sistema de finançament injust. I en aquest terreny tan desemparat, on tothom es renta les mans, han aparegut —gràcies a les noves tecnologies— les noves hordes de piròmans socials —els youtubers, els influencers, els presentadors de televisió groga, negacionistes de tota classe que viuen de les fake news...—, uns conspiradors mig paranoics ben arrenglerats amb la ultradreta. Una gentola sense escrúpols que furga en les nostres cicatrius. Perquè, com diu Maceda, “València continua col·leccionant cicatrius”.

El 29 d’octubre del 2024, quan a les 20.11 va arribar l’avís de la Generalitat, la meua dona i jo ja feia dos hores que intentàvem que el fang no ens arrasara la part baixa de casa, mentre els nostres fills menuts, des de l’escala que du al pis de dalt, ens miraven astorats. Vivim al barri més alt de Catarroja, en un carrer on durant la barrancada del 1957 no va entrar aigua i on ara en corria, amb una força esfereïdora, més o menys mig metre —res si tenim en compte els tres metres que ja circulaven per la propera avinguda de la Rambleta. Quan va sonar l’alarma al mòbil, la meua dona va exclamar: “Ara mare!”, i jo, que ja ho veia tot d’un color podrit, li vaig replicar: “Tens un mòbil de merda, que avisa dos hores tard!” Encara no sabíem que el problema no era el nostre mòbil. Encara no sabíem que, a quatre passes d’on vivim, al carrer de Crescenci Chapa, ja hi havia morts. Encara no sabíem quin era l’abast anorreador de la DANA. Encara no sabíem que, en comparació d’altra gent del poble, érem uns afortunats. Encara no sabíem que ens governen uns polítics d’una ineptitud i un cinisme colossals —bé, això sí que ho sabíem, però no ens imaginàvem fins on podia arribar la seua insensibilitat i immoralitat, començant pel president de la Generalitat més indigne que hem tingut mai. A les 20.11 d’aquella lúgubre vesprada la meua família encara no sabíem que ja formàvem part, anònimament, de la història de les cicatrius de València. A tots els qui hem sobreviscut al fang ens convé llegir el llibre de Víctor Maceda. Per entendre què va passar, per entendre’ns com a valencians i també com a ciutadans d’un món globalitzat. Per entendre que el silenci còmplice amb tants factors d’injustícia és, literalment, una segona mort.