Sorolla val 228 morts?

L’art, si es polititza en excés, pot provocar rebuig. Quan es converteix en propaganda d’un règim totalitari, o és aprofitat per encobrir actituds antidemocràtiques, l’art es rebaixa, no el seu valor històric i cultural, sinó la seua projecció social, la recepció que pretén assolir. No hi ha societat moderna si l’art no hi té una alta consideració, si l’art no forma part dels paràmetres morals que la defineix. Ara bé, aquesta valoració s’estableix en relació amb el poder polític, una tensió constant, un estira-i-arronsa d’interessos i voluntats en què l’art no ha de renunciar mai a les seues expectatives. Malament si la política controla l’art, perquè això és símptoma d’una societat poc oberta.

Els governs valencians s’han bolcat a fomentar i cultivar la nostra tradició artística sense vigilar-la? Som una societat que de debò s’estima l’art, que el considera un valor fonamental? Que hi responguen els experts. Però algunes dades —pense en algun estudi sobre l’IVAM— ens revelen que al País Valencià no tan sols s’ha invertit poc en art sinó que, a més, els governs de torn han volgut canalitzar l’activitat artística en benefici propi. No hi ha hagut govern de la Generalitat, per exemple, que no haja volgut traure profit de Joaquim Sorolla, el pintor valencià per excel·lència. El sorollisme —per a alguns un tret identitari dels valencians— ha donat i dona encara bons rèdits polítics.

El viatge recent del president Carlos Mazón a Nova York, on ha estat negociant amb la Hispanic Society of America la vinguda a València de l’obra de Sorolla, podria ser un nou i fructífer episodi de sorollisme identitari. Certa premsa ja ho està venent com un colp d’efecte cultural de Mazón. Si Mazón té èxit en aquesta proesa —coste els diners que coste— serà aplaudit per les elits culturals i mediàtiques valencianes, i alguns ja estan adobant-se les mans per a fer de claca. Però l’operació “Nova York-Sorolla” parteix d’un frau institucional, d’una baixesa humana. Mazón no va a Nova York ex profeso per establir o consolidar relacions comercials. Mazón fuig a Nova York, s’hi amaga, per no afrontar el drama que el persegueix des de fa mig any i que el perseguirà fins que no abandone la política. Si la premsa cultural valenciana no vol adonar-se del veritable sentit del viatge de Mazón a Amèrica, si s’enlluerna davant la llum mediterrània de Sorolla, estarà negant-se la pròpia condició de crítica, imprescindible per acostar-se a qualsevol manifestació artística. Perquè l’operació “Nova York-Sorolla” és —revestida d’una pompa falsament cosmopolita— una altra vergonyosa palada de terra per fer desaparèixer les 228 morts de la barrancada.

Ja no importa si Carlos Mazón és o no un cadàver polític. I no em sorprendria gens que es tornés a presentar a les eleccions i les guanyés —al País Valencià, com a tot arreu, la ignomínia cotitza a l’alça a l’hora de convèncer els electors. Però els morts són indelebles i no el deixaran de petja. I això pot degradar, fins a extrems incalculables, la política valenciana. Carlos Mazón no és cap assassí. No crec que se l’impute mai per responsabilitats penals. Però la seua reacció, la seua sensibilitat, la seua gestió davant els fets de la barrancada de l’any passat són de les més vils i covardes de la història de la nostra democràcia. El seu partit ja l’hauria d’haver expulsat de la vida pública. És clar que, a hores d’ara, és difícil saber si el PP aposta més per la política que per l’antipolítica.

El Sorolla que li hauria calgut veure a Mazón no és a Nova York sinó a la Fundació Bancaixa. És un Sorolla que eriçona. Parle d’un conegudíssim llenç del 1899 en què Sorolla pinta, juntament amb un religiós, una munió de xiquets banyant-se nus a la platja de la Malva-rosa. Són uns xiquets esguerrats, invàlids, malalts de poliomielitis. El que més em fascina d’aquest quadre és el contrast entre la negror de la sotana del clergue i la llum joiosa, concentrada com la d’un rovell d’ou, que recau sobre els xiquets, una llum que revela el patiment d’uns éssers indefensos. Tot i que semblen criatures més mortes que vives, Sorolla els daura amb una transcendència inesborrable, fins al punt que posseeixen més vida que el clergue que els acompanya. Mazón hauria de reconèixer que no té fugida, que en qualsevol riba on recale trobarà 228 morts esperant-lo com xiquets xipollejant arran d’ones, i que ell serà per sempre una figura negra de la nostra història. Quant a la premsa cultural valenciana, si té altura de mires, no es deixarà ensarronar per una estratègia tan graponera. Recordem el títol d’aquest quadre de Sorolla: Trista herència. Mazón ja ens pot portar a València tots els Sorolla del planeta. Cap ni un podrà superar la veritat humana que el delata en Trista herència.