Uns temps sense novel·la

En una entrevista recent, Ferran Torrent deia que els temps que vivim no tenen novel·la, que l’engrescava més fer literatura d’un passat apassionant que no d’un present insuls. Ferran Torrent ho deia a propòsit de la seua última novel·la, El jo que no mor (Columna), ambientada a la València dels anys 60 i on apareixen estrelles com ara Frank Sinatra i, sobretot, Ava Gardner, que es converteix en l’amant d’un dels personatges més celebrats de Torrent: el Mític Regino. Des de l’Hotel Metropol, davant la Plaça de Bous i l’Estació del Nord, Torrent ens trasllada als racons més foscos del règim franquista, a la clandestinitat comunista, a les peripècies d’El Mossad per capturar nazis fugitius, a les tensions internes entre la Brigada Criminal i la Politicosocial o al tràfic d’obres d’art falses. Qui es resisteix a una atmosfera tan captivadora?

L’opinió de Ferran Torrent, és clar, és relativa. Tots els temps tenen novel·la —si més no des de l’entrada en l’edat moderna— i ni la grisor més xafogosa els salva de la mirada inquisitiva d’un bon escriptor, com ara la del mateix Torrent, que ha novel·lat alguns contextos importants de la nostra contemporaneïtat. ¿Algú dubta que Torrent, en el nostre temps actual, no trobaria espais per on fer circular la seua entranyable tropa de personatges? No cal anar a Madrid, on les clavegueres polítiques, judicials i mediàtiques són un guèiser diari. No eixim de València: un president de la Generalitat que dina alegrement amb una periodista —tot fent, alhora, negocis tèrbols— mentre, a pocs quilòmetres del restaurant, la gent s’està ofegant; un govern central i un d’autonòmic que es dediquen a insultar-se mentre una població consternada a causa d’una barrancada continua desatesa; uns caps de policia que esborren proves que poden comprometre el mateix president de la Generalitat i que precisament per això són condecorats; una jutgessa que intenta investigar tot aquest bullit sota la pressió de lobbies d’ultradreta... I, mentrimentres, la droga entra a dojo pel port de València —que l’amplien, que l’amplien!— i les màfies —de l’Est, de l’Oest, del Sud i del Nord— es passegen xiulant per tot el país.

Ara bé, el fastig de Ferran Torrent davant els temps actuals té fonaments sòlids. En una altra entrevista Torrent deia que Carlos Mazón és “tan obvi” que no pot ser literari, i el comparava amb el seu antic mentor Eduardo Zaplana, amb el qual encara cuinaríem un bon fulletó. Mazón, efectivament, no dona ni per a un putxinel·li de fira. I aquest és el nostre drama, un drama que va més enllà de la literatura. Perquè d’aquests personatges plans —de marca blanca, sense suc ni bruc, sense escrúpols ni valors— depèn la vida social, política i econòmica d’avui dia. Hi ha un ambient plumbi a tot arreu —en les maneres de viure, de socialitzar-se, de pensar, en els horitzons individuals i col·lectius— que ens desencoratja a l’hora d’entendre el món des de la complexitat, que és el principi intel·lectual per a dur a la pràctica la idea de “bé comú”. L’actual desprestigi de la política —covat en les primeres dècades del segle XXI— es manifesta en un estat d’ànim social compost de tedi, indiferència, desafecció, ressentiment... I com podem revertir aquesta tendència? A mi només se m’ocorre que intentant una revolta cultural, una revolta en què —sense caure en regeneracionismes ingenus de l’estil del segle XIX— la novel·la ens pot ajudar molt. Una novel·la que no ha de ser mai —mai— políticament correcta, encara que qüestione o ataque les nostres conviccions.

És difícil decantar-se per un únic personatge de Ferran Torrent: el detectiu Butxana i el comissari Tordera de les primeres novel·les, el Llargo, el Gordo, el Regino... Pocs escriptors han enriquit la literatura catalana amb personatges tan memorables com Ferran Torrent. Jo tinc predilecció pel Messié, un lladre desvergonyit, cínic, sense pèls a la llengua. El Messié és allò que se’n diu un gran fill de puta. És capaç d’improvisar, en moments delicats, eixides com aquesta: “sabíeu que els conills són sodomites?”, o amollar-li a una cap de gabinet de Presidència d’un govern progressista (com fa en Memòries de mi mateix) aquesta perla: “Nosaltres, els rics, hem de votar els socialdemòcrates”. La ironia del Messié conté la clau explicativa del comportament electoral actual de les classes populars europees. Personatges literaris com aquest superen, en eloqüència, els tractats de sociologia. Novel·les com les de Ferran Torrent són una poalada d’aigua neta contra el rostre brut de la nostra època. En el significat d’˝el jo que no mor“ —que no revelaré— hi ha el germen d’una possible revolta cultural. Per a uns temps sense novel·la, no hi ha res millor que una bona novel·la.