Urgències

Al llarg de segle XX, el procés de creació de noves especialitats i subespecialitats mèdiques s'ha vist fortament dinamitzat pel desenvolupament científic i tècnic de la pràctica mèdica i especialment per la revolució en les tècniques de diagnòstic i tractament. En no més d’unes dècades, la medicina va passar d'albergar tot just unes poques especialitats clàssiques (pediatria, dermatologia, oftalmologia, ginecologia, cirurgia ...) a iniciar un ràpid procés de subdivisió. L’especialisme mèdic tendeix a limitar i aprofundir en la divisió del coneixement i dels camps d'acció de la pràctica sanitària. Tot això es plasma, òbviament, en l'organització assistencial, i més especialment en la dinámica de funcionament dels hospitals.

Moltes especialitats es refereixen a grups socials: la pediatria a la infància; ginecologia a les dones; geriatria a la gent gran. Altres s'ocupen de parts concretes de l'organisme: la pneumologia a el sistema respiratori; la cardiologia a l'circulatori, i la urologia a l'renal i urinari. Altres vegades s'ocupen de tipus concrets de malalties: l'oncologia a el càncer, reumatologia a malalties reumàtiques i infecciosos a les malalties infeccioses. I moltes altres recentment deriven de l'ús de tècniques com el TAC, la RMN o el PET. La casuística és amplíssima, però el fonamental és entendre que les especialitats mèdiques delimiten territoris necessàriament complementaris.

No obstant això, l'ésser humà -el pacient- no és una juxtaposició d'aparells i sistemes, sinó una unitat orgànica sana o malalta en la seua globalitat. D'aquí la importància d'integrar coneixements i tècniques, més enllà de la inevitable especialització. L'actual pandèmia de COVID-19 ha posat en relleu la importància fonamental precisament d'aquelles especialitats que són capaços d'integrar sabers i tècniques. La medicina comunitària, la salut pública i l'atenció primària tenen una mirada integral sobre el malalt, de manera que el professional que actua en aquest àmbit és capaç de valorar i discernir entre la lleugeresa o gravetat del malalt. Aquest filtre inicial és el fonament per al bon funcionament de qualsevol sistema assistencial.

No obstant això, voldria aquí cridar l'atenció sobre la importància dels serveis d'urgències, que han exercit un paper de trinxera al llarg de la pandèmia i que tenen unes característiques diferencials respecte a la resta d'especialitats. El metge d'urgències té uns coneixements integradors i és capaç de manejar un ampli ventall tècnic; ha de valorar l'estat de l'pacient que requereix atenció urgent, manejar tècniques exploratòries complexes, procediments quirúrgics o traumatològics bàsics, prendre decisions sobre l'internament, l'alta o l'observació, actuar amb reflexos i rapidesa. Possiblement es tracta de l'especialitat hospitalària més complexa i transversal, en permanent diàleg amb la resta de serveis hospitalaris i amb la urgència d'haver d'actuar immediatament davant d'un problema greu.

Doncs bé, a Espanya la medicina d'urgència en l'actualitat no té un espai propi entre el ventall d'especialitats mèdiques. Potser per l'errònia perspectiva que l'especialitat sorgeix d'una major reducció del camp d'acció i no d'una perspectiva àmplia i integradora.

En les últimes dates, professionals de diversos hospitals, particularment a les Balears, s'han manifestat reivindicant l'especialitat de medicina d'urgència i, amb això, reclamant un procés de formació específica per als especialistes via MIR, com a la resta de professionals mèdics. La reivindicació no només és legítima, sinó també imprescindible, perquè en el futur la formació dels professionals d'urgències i el funcionament dels serveis d'urgències hospitalàries es reforce i perfeccione. Cal fer veure als buròcrates de l'Ministeri de Sanitat que la creació de l'especialitat de medicina d'urgències està més que justificada en benefici dels pacients i també per al millor funcionament del sistema hospitalari. Cal pressionar a la Comissió Nacional d'Especialitats Mèdiques per tal que obri els ulls i accepte una especialitat d’urgències que existeix a Europa i que també açí sembla inqüestionable.