La veritat sobre la dictadura de Franco

El 14 de novembre del 2017 la cadena de televisió alemanya ZDF va estrenar la sèrie documental Die Wahrheit über Franco. Spaniens vergessene Diktatur [La veritat sobre Franco. L'oblidada dictadura d'Espanya]. Tres anys després, des de l'octubre del 2020, la sèrie està disponible a Netflix sota el títol “La dura veritat sobre la dictadura de Franco”. Per raons no explicades, la sèrie no ha estat doblada a l'espanyol ni al català i només és accessible en alemany amb subtítols en espanyol, cosa que certament esbiaixa l'accés massiu. Potser aquest detall no és casual.

Pensada com a documental dirigit al gran públic, aporta testimonis i imatges al llarg de cinc capítols sobre la biografia, el cop militar, la guerra i les atrocitats perpetrades per la dictadura franquista. Els capítols estan successivament dedicats a “L'ascens al poder”; “El nou règim”; “L'hora zero”; “El temps plomís”; i “La veritat sobre Franco. La dictadura oblidada d’Espanya”. Tots els capítols comencen amb la imatge del dictador i una veu en off que diu: “Francisco Franco, dictador d'Espanya. En una sagnant guerra civil, va prendre el poder i va governar el país amb mà de ferro fins al 1975.”

Més enllà de l'errada puntual, del detall erudit no esmentat o de l'enfocament esbiaixat, que són inevitables en una sèrie d'aquestes característiques (per exemple, amb prou feines es parla de la imposició del castellà i la uniformitat imperial d’Espanya, la gran dimensió de l'exili, ni dels republians que van lluitar a la II Guerra Mundial, ni es fa referència al cinisme neutralista de les democràcies occidentals o al paper decisiu de l'Església a la propaganda del règim), tot i això la sèrie ofereix un retrat psicològic d'un home mediocre, acomplexat i cruel, que al llarg de la seua vida militar va fer gala d’un pragmatisme sense principis, una extremada crueltat, i un menyspreable oportunisme que li va permetre utilitzar en benefici propi a Hitler, la Falange, l'Església -tots ells successius aliats imprescindibles en moments clau-, o l'ajuda de Perón en els anys d'autarquia, aïllament internacional i misèria. La sèrie mostra la propaganda del règim, la manipulació ideològica, l'obsessió amb el comunisme, l'odi a la democràcia republicana, l'ús de la religió i l'apropiació del patriotisme quan aquella Espanya aïllada i miserable en l'àmbit econòmic, cultural o intel·lectual, es presentava davant la població com l'enveja del món.

El documental es basa en el testimoni d’un seguit d’historiadors especialistes en la biografia de Franco i la Guerra d’Espanya, com els hispanistes britànics Paul Preston i Antony Beevor, els alemanys Walther Bernecker i Carlos Collado Seidel o els historiadors espanyols Ángel Viñas i Xavier Moreno Juliá. Els seus comentaris es combinen amb una gran riquesa d'imatges i documents audiovisuals procedents d'arxius espanyols i estrangers; també d'instruments de propaganda com el NO-DO.

Tot i que les prestatgeries de les llibreries contenen abundants obres sobre Franco i el franquisme, el silenci de la memòria familiar, i la por fan que encara avui la societat espanyola no tinga una perspectiva desapassionada sobre la figura del dictador. La polèmica al voltant de les lleis de memòria democràtica, les dificultats per obrir les fosses dels afusellats i així restituir la dignitat als assassinats pel règim franquista, indiquen que l'entramat polític, econòmic i militar que el franquisme va teixir a Espanya continua atrapat per les ombres del seu passat i encara no ha transitat pel necessari procés de catarsi. Llegesc que la sèrie ha provocat algunes reaccions a les xarxes socials. Tot i això, els mitjans apenes se n'han fet ressò. Serà qüestió de miserable oportunisme polític? En un país alliberat dels traumes del passat recent, aquesta sèrie, amb totes les seues limitacions, hauria de ser objecte d'anàlisi i debat en centres educatius, tertúlies familiars i cinefòrums. Però és evident que això tindria lloc a un altre país.