El país mediocre del PP
Al marge d’altres limitacions, des de les intel·lectuals a les morals, els governs del Partit Popular al País Valencià s’han caracteritzat per una mediocritat malaltissa, per la misèria personal amb la qual han empudegat tot allò que han tocat al llarg de tot aquest temps al capdavant del país. Han omplit els llocs de lideratge social de gent fosca, gent térbola, gent gris, gentola. Només cal veure la nòmina de presidents: Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Francisco Camps i ara Alberto Fabra. Els embolics de diners, de faldilles i de sagristia han pesat més que la seva acció política. La presidència de la Generalitat ha estat un càrrec que els anava gran, molt gran. Certament els ha reportat una glòria, efímera, que mai hagueren pogut imaginar. Tot ha sigut un miratge.
Ells no eren altra cosa que els figurants imprescindibles perquè tota una maquinària de poder, un exèrcit d’oportunistes, desembarcara a les institucions i, mitjançant una espessa xàrcia clientelar, edificara una societat a la seua mida, una societat de miniatura, gris, i també mediocre. Òbviament no han aconseguit que la seua societat “de la senyorita Pepis” fora la societat valenciana però com que han invisibilitzat a l’altra, a la que està al carrer, a la que no té por, a la que pensa, doncs, durant anys, han aconseguit fer pensar a molts, a masses, que ells eren el país; en el seu cas, la “Comunidad”. No ha sigut mai cert per més que haja costat tant explicar això més enllà de les nostres terres.
El PP treballa amb un avantatge competitiu a curt termini: no tenen dignitat. La dignitat és un concepte que ells no entenen, per a ells és un llast. No la tenen ells i no volen a ningú al seu costat que la tinga, les alarmes els saltarien. Són indignes amb ells mateixos i ho són amb els altres. Reviseu les vides, les públiques, d’Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Francisco Camps o Alberto Fabra. Rebusqueu en elles un gest digne, un bri de generositat, un alé de grandesa. Impossible. Els oblidarem de pressa i quan, per una d’aquelles, el seu record torne com una ombra sinistra direm que un va ser un voraç fabricant de Terres Mítiques; l’altre, el que va afonar Bancaixa; el tercer, el de Gürtel, i el quart, el que va tancar RTVV. I ja està. Aquest serà el seu bagatge. No donen per a més. Si Fabra té néts, fins i tot els seus néts hauran d’aguantar ser “els néts d’aquell que va tancar Canal 9”.
Per això, enfront d'ells, la recepte no és l’aritmètica dels vots. No es tracta que el tripartit guanye o deixe de guanyar les eleccions de 2015. És molt més. La revolució pendent d’aquest País Valencià, almenys el germen de la revolució, no serà cosa de cent o cent cinquanta mil vots, no. La clau serà connectar amb el millor de la gent, arribar a eixa fibra gràcies a la qual cadascú de nosaltres és capaç de donar el més noble del que portem dins. Eixa serà la victòria imparable.
La democràcia, més enllà de votar, de participar, de debatre o de proposar, és una via cap a l’excel·lència, cap a la possibilitat que les persones siguem, de veritat, amos del nostre propi destí. Això no és cosa de tants o quants vots. Contra la mediocritat i la por, s’ha d’apostar per la creativitat i el risc. És obligatori recuperar totes les paraules que ens han robat tots aquests anys: confiança, responsabilitat, poder… Cal recuperar l’orgull; l’orgull no individual sinó dins d’una col·lectivitat, l’orgull de ser, no el de semblar. Ser valencians, ser ciutadans o ser allò que cadascú vulga ser en un projecte compartit. A l’orgull de ser se li haurà de llevar tota la càrrega trista, miop i pretensiosa. L’orgull ni es fabrica, ni s’aconsegueix per decret. Per decret, l’orgull és una impostura i no porta més enllà del més clamorós dels ridículs; el que ara estan fent els nostres governants. La seva immensa sort és que tampoc tenen sentit del ridícul perquè això no creix allà on no hi ha dignitat.
Contra la mediocritat del PP, llibertat en el sentit més ampli. La llibertat és la recepta màgica. Llibertat sense por, tota i un poc més. Ni un mil·límetre de sectarisme, ni una imposició. Generositat per escoltar als que no opinen com nosaltres i, obligatòriament, deixar-los treballar, sumar-los. Contra la mediocritat, l’aposta decidida de no només permetre sinó fomentar la imaginació desbordada de les persones, encara que, a vegades, siga incòmode, cansat o, fins i tot, no done els fruits esperats. Confiar en les persones és l’única opció segura. Millor perdre arriscant que guanyar amb les armes de l’enemic. Si al PP el guanyem des de la mediocritat, els que perderem serem nosaltres.
