Per a què necessita Roig 6.000 milions?

Em crida molt l’atenció l’infinit nombre de llibres, estudis, notícies, reportatges, informes i documents de tot tipus que hi ha sobre la pobresa, sobre les seues causes, les seves característiques i els molts drames que comporta. Em crida l’atenció perquè, tot plegat, serveix per a ben poc. Molt parlar de pobres però cada dia estan pitjor. Malgrat tanta lletra impresa, creixen les desigualtats. En canvi, ningú parla dels rics. Pocs llibres, pocs estudis, poques notícies, pocs reportatges, pocs informes però, ells, cada dia estan millor, cada dia són més rics. Tot i la literatura, els diners que podrien servir per a alleugerir les penúries dels pobres acaben en mans dels que, objectivament, no els necessiten.

Sembla com si parlant dels problemes aquests se solucionaren, i no, ni de lluny. Certament, la pobresa es pot combatre amb lletra impresa però ha de ser en forma de lleis, i això sí que no.

És curiós perquè dels pobres ho sabem quasi tot; els veiem exercir de pobres en tot moment. Som espectadors de les seves penalitats, ens els trobem pel carrer, els veiem en la tele. Arribem a veure’ls en un moment tan íntim com és la mort: la fotografia dels seus cadàvers en un caixer automàtic, o damunt d’una vorera, en l’incendi de la miserable casa on vivien o en alguna platja de l’immens cementeri en el qual s’ha convertit el Mediterrani. Per contra, als rics quasi mai els veiem exercint de rics. Sabem alguna cosa de les seves festes, solidaries, això sí, però no tenim imatges d’ells en els seus consells d’administració, o pressionant els polítics o emportant-se diners a qualsevol dels paradisos fiscals mitjançant els quals eviten pagar impostos.

Tenen nom, i tant que tenen nom. Es diuen Amancio Ortega (Inditex/Zara, acumula un capital de 46.000 milions d’euros), Rafael del Pino (Ferrovial, 6.400), Joan Roig (Mercadona, 6.000), Sandra Ortega (la filla d’Amancio Ortega, 5.250), Isak Andic (Mango, 4.250) Juan Miguel Villar Mir (OHL, 3.450), Ana Patricia Botín (Banc de Santander, 3.450), etc., etc. Les 20 persones més riques d’Espanya tenen el mateix que les 14.000.000 més pobres. A l’estat espanyol, en els últims set anys, mentre els ingressos de les classes treballadores s’han vist quasi dividits per dos, els de les classes altes només han caigut un 3%. Durant 2014 el nombre de milionaris a Espanya ha crescut un 24% i l’índex de desigualtat de Gini s’ha incrementat un 30%. Al remat, el 10% més ric acumula quasi el 57% de la riquesa espanyola, mentre que el 50% més pobre té just el 9%.

Més enllà dels milions i milions que els potentats espanyols tenen en paradisos fiscals, sobre els quals la llista Falciani ja ha donat pistes, el cas és que la nostra pressió fiscal està 10 punts per davall de la mitjana europea i són els que més haurien de pagar els que més fàcilment s’escapen. Tenim un inspector per cada 2.000 declarants quan a Alemanya en tenen un per cada 700. Es calcula que el frau fiscal a l’estat espanyol s’acosta als 250.000 milions d’euros i, segons els mateixos tècnics d’Hisenda, el 72% d’aquest frau es concentra en les 3.000 majors empreses i fortunes del país.

Li diem democràcia però ni ho és, ni se li assembla. Vivim en un gran simulador que, com aquells que s’usen per a les pràctiques en aviació, semblen posar-te en la realitat sense estar en ella; et penses que voles a 35.000 peus damunt l’Amazònia però, en realitat, estàs tancat en un magatzem a Massalfassar. La gent es creu ciutadania però no passem de ser carn de canyó, tropa a explotar i, tal com van les coses, ja no arribarem ni a la categoria d’explotats, caurem directament en la d’exclosos. No ens necessitaran ni per a explotar-nos. Eixa és la deriva, i si hi ha alguna literatura que ens pot salvar no és la que s’escriu en els cafés o en la solitud d’un escritori sinó la que es redacta en els parlaments; la que transita del carrer a les lleis per tornar al carrer.

Ningú necessita 6.000 milions d’euros per viure i, per contra, a tot el món li cal tindre cobertes les necessitats bàsiques per no morir-se. Així doncs, és senzill, busquem en l’excedent dels rics els diners que precisen els pobres. No es tracta de demanar sacrificis a ningú. Ni els han de fer els pobres, perquè no poden; ni els faran els rics perquè sempre els continuarà quedant molt més del que necessiten.