Racisme, violència simbòlica i els nostres patges

No dic res de nou quan explique que la revista Afroféminas ha posat Alcoi en el punt de mira acusant de racisme la cavalcada de reis per la presència de patges negres. Encara que visc fora des de ja fa uns quants anys, em veig forçat a explicar per què aquesta tradició no té un component d’opressió racial. El primer pas per fer-ho és entendre què és racisme. El racisme és l’expressió d’un sistema de poder pel qual una raça, la blanca, es creu superior a les altres i, d’aquesta manera, es creu legitimada per a exercir tot tipus d’abusos i violències físiques i simbòliques sobre la resta. Qualsevol sistema d’opressió té una legitimació social i una transmissió com a valor inalienable de la condició humana. Pensar que una cosa és “natural” o justificar-la dient que és “el que s’ha fet sempre” generalment són mecanismes de perpetuació de l’opressió.

És important entendre la diferència entre la violència física i simbòlica perquè d’ací naix la possibilitat de superar i resignificar actituds d’opressió o no tindre més remei que haver-les d’eradicar. A mode d’exemple, els bous representen una violència física cap a l’animal i, per tant, no hi ha manera de resignificar perquè l’acte es basa en aquesta violència física. Des d’aquest punt de vista és lògic plantejar una prohibició en base a una llei que entenga que matar per diversió, encara que siga a animals, no té justificació i, per tant, ha de ser penat. Així es pot acabar amb una tradició execrable que no pot ser resignificada de cap manera.

En canvi, una bona mostra de violència simbòlica són les faldes. A priori, tret d’algunes cultures, són les dones les que porten falda i durant molt anys això ha sigut part d’un sistema d’opressió de gènere pel qual les dones havien d’estar al servei dels homes. Però tot va canviar el dia que les mateixes faldes van ser símbol de lluita per l’alliberament sexual femení, quan aquestes peces de roba es van fer més ajustades, més curtes... i, amb això, els homes que exercien el seu poder van veure atònits com un dels seus símbols de poder es convertia en el símbol d’una de les seues derrotes com a grup opressor.

En la qüestió de gènere tot és una miqueta més complex ja que l’opressió no es justifica en base a una qüestió tangible –tindre penis o vagina– sinó sobre la identitat de gènere, és a dir, sobre una construcció social. Per a entendre, com entén el masclisme, que els homes cisgènere i heterosexuals són superiors a la resta de persones, primer s’ha d’acceptar la construcció social del gènere i, específicament, la masculinitat hegemònica. Justament perquè l’heteropatriarcat va en contra d’identitats de gènere diferents, tenim lluites diverses tot i que de vegades confluents –l’alliberament de les dones, homosexuals, transsexuals...–. Això, que s’escapa del debat sobre els patges, ens ha de servir per a entendre que, de partida, ha de ser més fàcil lluitar contra el racisme, en tant que la construcció social de la suposada superioritat dels blancs es basa directament sobre el fet tangible de les diferències racials, que contra el masclisme, ja que en aquest cas cal tombar més d’una construcció social, la de l’home cisgènere heterosexual com a superior i la del gènere en sí.

La resignificació no només es dóna en els elements propis d’un sistema d’opressió sinó que pot arribar tranquil·lament a elements tradicionals. El Nadal n’és bona mostra. Fa uns anys, aquesta celebració tenia exclusivament un component religiós. Ara això s’ha desdibuixat i segurament el consumisme ha substituït el valor religiós. Hem vist llavors com la imposició gradual del capitalisme postindustrial ha servit per a canviar pràcticament per complet una tradició, buidant de contingut els elements més vinculats a la religió i introduint els seus propis elements en el marc del Nadal.

Per això, quan Afroféminas parla dels patges com una burla als negres, hem d’entendre que, en qualsevol cas, representen una violència simbòlica que pot ser transformada. Però, de fet, la transformació, la resignificació, ja s’ha fet. La revista ha compartit alguns textos de la primera dècada del segle XX en què s’explica que aquests personatges representen esclaus i porten la vestimenta pròpia de l’esclavatge d’aquella època. És força absurd intentar justificar un presumpte racisme amb documents que es van fer en un context sociopolític i històric totalment diferent a l’actual. Més de 100 anys després, ningú interpreta els patges com a esclaus, de fet la majoria ni com a persones negres, sinó com uns personatges que ajuden als reis mags a repartir els regals, portant il·lusió i creant cohesió social.

I molta atenció a aquest darrer valor: cohesió social. Si els patges representaren una pràctica d’exclusió racial, hi hauria com a mínim una part de la comunitat negra alcoiana en peu de guerra. Per contra, són molts els negres que participen a la tradició, no només mirant-la sinó també pintant-se de negre a la cavalcada, penjant patges al balcó i tants altres elements que demostren que el Nadal alcoià, més enllà de la seua màgia que ens empenyem en exportar, és un dels principals mecanismes que té la ciutat per a evitar que les escletxes racials, de gènere, polítiques... ens separen. També cal apuntar la importància de protegir la identitat dels patges davant dels infants amb un color que mata les faccions de la cara i que es manté molt més per aquest sentit que per un intent d’exercir violència simbòlica sobre la població negra.

A més, em sembla profundament cínic que Afroféminas, en algunes respostes als comentaris que molts alcoians els han deixat a les xarxes socials, proposen com a substitut del negre els colors variats i les màscares que es poden veure a cavalcades com les de Barcelona i Madrid. És cínic perquè mentre s’entesten en atacar una suposada violència simbòlica posen d’exemple esdeveniments que es fan en gran part gràcies a empreses que al seu darrere, en els seus processos productius, tenen una violència física per motius racials, de gènere i de classe. Qui diu treballar per l’empoderament de la població negra i contra la seua exclusió posa d’exemple tradicions en què l’opressió al col·lectiu que diuen defensar és part intrínseca.

Contradiccions com aquesta, així com un argumentari basat en la desinformació d’allò que passa a Alcoi el 4 i 5 de gener, fa que siga difícil debatre al respecte. Afroféminas tendeix, llavors, a arguments descontextualitzats i fal·laços que no permeten obrir un debat real. No és estrany que algú es mire un munt de persones pintades de negre i fent coses estranyes com un fet racista però abans de parlar cal documentar-se i plantejar un debat en què queden de banda els prejudicis. I és una llàstima perquè està bé obrir debats sobre les tradicions, també del Nadal alcoià, perquè segur que té molts elements a millorar.

Molts alcoians han respost a través de les xarxes socials a Afroféminas i, cal dir, no tots ho han fet amb arguments de fons. Supose que no tothom pot fer grans argumentacions quan li toquen una tradició i, a més, internet i la immediatesa no faciliten la reflexió crítica. Tots aquests comentaris van portar a la revista a fer una publicació al Facebook dient que tota la població d’Alcoi és racista, una afirmació que peca de generalitzadora. Crec que des de l’Ajuntament s’ha de convidar al col·lectiu a conèixer el sentit de la celebració per a fer el debat amb una base sòlida i coherent, cal demanar que retiren l’acusació de racisme a prop de 60.000 persones i, si s’hi neguen, estudiar accions legals per haver atemptat al dret a l’honor de milers de persones que són representades pel consistori. Malgrat tot, enmig del conflicte també hi ha hagut esperança, la unió de moltíssima gent i dels partits polítics, una mostra més de l’element cohesionador del Nadal alcoià.

Jordi Pascual Mollà és un periodista nascut a Alcoi que fa ja uns anys que viu a Catalunya