El rossinyol i la cadena

Una mà molt generosa deixà lliure al rossinyol: llevà la porta a la gàbia i lligà al pardal del coll – Al Tall. Albaes “Quan el mal ve d'Almansa”, 1979

A l'any 2014 que estem a punt d'encetar, en ple debat sobre la crisi i fallida del model d'Estat sorgit de la constitució de 1978, es compliran trenta-cinc anys d'aquesta albà dels Al Tall. En el que passarà a ser el seu disc més emblemàtic, omplin de reivindicació política les formes de la música tradicional valenciana i connecten amb la memòria viva -en forma de refrany- de la pèrdua de les institucions, en definitiva de l'estat propi, i les seues conseqüències encara palpables: “Quan el mal ve d'Almansa [a tots alcança]”. La senzilla metàfora del rossinyol enllaça aquella derrota llunyana amb la derrota immediata de la Transició i la Constitució llavors acabada d'estrenar. Si bé encara no s'havia a penes encetat el sainet estatutari i tot el que vindria després, la cadena al coll ja es deixava ben notar.

Hui per hui, el contingut d'aquella albà, i en general d'aquell disc, resulta ben profètic, vist en perspectiva. El cicle de la constitució de 1978 sembla haver-se esgotat i les forces polítiques i socials que la van parir s'hi agafen com poden, mentre el temporal destituent s'intensifica. Resulta irònic, a més, que tot plegat es desencadene en el tercer centenari de l'acte final d'aquella guerra del mal d'Almansa, la caiguda de Barcelona a mans de les tropes borbòniques. La Barcelona de Casanova i Villarroel, però també la del general d'artilleria Basset i les dues columnes de valencians que feien honor als pactes de defensa mútua subscrits entre les respectives Corts des del segle XIII.

I és en este context de memorials i de debats històrics que, per fi, les forces catalanes es posen d'acord per plantejar una data i pregunta per una consulta popular que escenifique l'autodeterminació.

Una consulta, un referèndum, que és de ben segur que no se celebrarà en la forma actual -pel bloqueig madrileny inamobible, consens bàsic d'Estat entre les grans forces, faltaria més- però que ha assolit un consens parlamentari formidable. Més enllà dels dubtes que planteja en termes metodològics, de recompte de vots, participació, etc, i de l'evident tacticisme amb vistes a unes eleccions anticipades que es veuen ja inevitables, el disseny de la proposta de consulta resulta ben interessant. En particular, la qüestió de la doble pregunta, que ha aconseguit canviar totalment la naturalesa del debat. Tot i que no ho semble a primera vista, suposa un canvi tectònic de gran abast.

L'establishment mediàtic espanyol, singularment expert en el maneig de situacions, més que estàtiques, estancades i amb tendència a la pudentor, havia aconseguit, particularment en els darrers mesos, treure de l'armari el federalisme. Un federalisme que a la majoria de l'Estat espanyol, però especialment a Catalunya, va cremar totes les naus amb l'anterior ona de reformes estatutàries. Aquest, però, a la manera de Marx, apareixia ja només com a farsa: un federalisme retòric, nascut únicament per confrontar l'independentisme i per assegurar l'statu quo amb un programa molt poc concret. Reforma del Senat, cessió d'algun impost més, conferència de presidents i molts somriures. De sobirania, corresponsabilitat fiscal o subsidiarietat, notes bàsiques de qualsevol sistema federal civilitzat, res de res.

El federalisme inventat als mitjans de comunicació i liderat per opinadors anti-nacionalistes i alguns dirigents socialistes segons setmanes -Susana Díaz, Ximo Puig, Pere Navarro, en ordre ascendent d'hilaritat- no ha trobat predicament entre les forces polítiques catalanes que hi havien de fer cas. Unió Democràtica, Iniciativa per Catalunya i Esquerra Unida i Alternativa -amb contagi també a la matriu estatal, grata sorpresa enmig de l'ofensiva jacobina- han apostat per una fórmula de pregunta que planteja, ara si, una forma possible de (con)federalisme, segurament poc o gens definida, però amb una nota característica de qualsevol sistema federal del planeta: autodeterminació i unilateralitat. I això, tractant-se de l'Estat espanyol, suposa un salt immens.

Els partits catalans han identificat -segurament més per necessitat de salvar els mobles que per fe sincera- que la gran barrera cap a qualsevol tipus de consecució democràtica és el bloqueig que suposa el cadenat de 1978: la cadena al coll del rossinyol, com hem vist ja plenament identificable en 1979, i que ara a part de ser feixuga està rovellada i la seua presència resulta més sagnant. Proclamar i reclamar el dret a pronunciar-se, unilateralment, sobre si Catalunya és o no un Estat -tant fa la majúscula, decidir ser un o altre estat de la matèria ja resultaria transgressor- és, d'entrada, haver guanyat la partida plantejada, que no és d'altra que l'autodeterminació.

Més d'un 80% dels catalans es mostren a favor de poder celebrar un referèndum d'autodeterminació, i votarien a favor de que Catalunya puga definir unilateralment el seu estatus. Una part no menyspreable d'ells prioritzaria posteriorment un acord -si fos possible- amb Espanya, però això és una qüestió que en tot cas ve després: abans ve el subjecte de sobirania, que no passa per Madrid en cap moment. És un plantejament relativament fàcil d'entendre, que guanya suports entre sectors -encara minoritaris- de la intel·lectualitat espanyola, i especialment en altres territoris amb tendència centrífuga, allò que la CE denomina “comunitats històriques”. Curiós com aquell plantejament de “una consulta en toda España” s'esvaís ràpidament quan les enquestes començaren a indicar que es podia dibuixar un mapa problemàtic entre el centre i la perifèria, entre territoris a favor i en contra.

La tensió centre-perifèria no és l'únic clivatge polític present avui dia a l'Estat espanyol, però és l'únic que a dia d'avui i al llarg de les últimes dècades ha suposat un repte seriós per a la seua continuïtat i amenaça directament el règim del 78, la cadena que manté lligada als pardals dins la gàbia sense porta. És en el seu marc, de forces transformadores i moviments socials d'àmbit no estatal, on han sorgit els grans moviments de masses persistents i posteriors als 70, i on han florit noves forces polítiques. I això dibuixa, com a mínim, diverses Espanyes, com aquell mapa de 1851 que distingia entre la uniforme castellana, la foral basconavarresa i l'assimilada mediterrània: la centrípeta i la centrífuga, aquella on fins i tot el regeneracionisme espanyolista no està dirigit des de Madrid, amb Ciutadans com a punta de llança.

La propera legislatura autonòmica i municipal, que comença en 2015, segurament marque la pauta: si el problema territorial queda circumscrit a unes quantes aldees gales al nord i nord-est o si passa a ser una qüestió sistèmica. En aquest sentit el País Valencià i Navarra serem els grans camps de batalla: si s'opta per obrir una sort de processos constituents “autonòmics” més o menys coordinats per obrir una nova i incerta etapa o si hi haurà una continuïtat essencial amb canvi de cares. L'èxit de l'envit català tindrà molt a veure amb si tenen capacitat de dialogar i replicar el seu procés -segurament a escala distinta i amb distints objectius a curt i mitjà termini a cada territori. Per a nosaltres, és possiblement la única via per evitar que la dels 2010 siga, en tots els sentits, una dècada perduda, on ja ens hem deixat pel camí caixes d'estalvi, ràdio-televisió i centenars de milers de joves sense futur laboral; problemes per a la solució dels quals necessitem un Estat fort i funcional. Acabe amb una altra cita de les mateixes albades: Quan el foc refresque l'aigua i el gel la faça bullir, per curar el mal d'Almansa ens vindrà res de Madrid. Amén.