RTVV: “Mea Culpa”

Ara que els treballadors de Radiotelevisió Valenciana (RTVV) ja hem firmat amb els liquidadors de l’empresa, és a dir, amb el president de la Generalitat, Alberto Fabra, el tancament final dels mitjans audiovisuals públics del nostre país, em sembla que és un bon moment per fer memòria crítica del passat i tirar la vista arrere com qui agafa carrereta en la lluita per un futur millor.

Quede clar d’entrada que crec que els treballadors de RTVV ens hem enganyat greument donant el sí a l’acord d’Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) que ens proposava Fabra. Mai, baix cap concepte, haguérem d’haver firmat el pacte de liquidació que se’ns proposava. La nostra lluita anava més enllà de la bona indemnització aconseguida; la nostra lluita era la batalla de la gent del carrer contra el poder antidemocràtic del PP. Havíem reclamat el suport de la ciutadania en la nostra protesta i, més enllà de les circumstàncies personals de cadascú, no podíem modificar les condicions d’eixa batalla a canvi que se’ns indemnitzara amb 20, 30 o 40 dies per any treballat. La nostra causa s’havia convertit, l’havíem convertit nosaltres, en alguna cosa més que una reivindicació laboral i calia ser conseqüents amb això. Jo sóc del “no” a l’acord de l’ERO i qui tinga interés a saber més de les meues raons al respecte pot consultar el que vaig escriure fa uns dies sobre la qüestió. De tota manera, aquest article el vull usar per un recordatori cap arrere i una esperança cap avant.

Ja sé que els grans culpables, la “màfia política” responsable del balafiament, abús, destrucció i desaparició de RTVV, són els homes i dones del PP que porten quasi una vintena d’anys mal manant-nos, però crec que és de justícia recordar capítols i fets de la història de RTVV que no han sigut obra del PP i sense els quals no estaríem on estem. A Amadeu Fabregat, aquell primer director general de 1989, frívol i acomplexat davant la “caverna” blavera de Maria Consuelo Reyna, no el va nomenar el PP. A Fabregat se li va permetre que, tot un just un parell de mesos després de l’inici de les emissions, es carregara tot l’equip directiu de Ràdio 9, un grapat de bons professionals que creien en el seu treball, segons va dir, per “un moviment simètric de l’esperit”. Sí, en les Corts Valencianes, quan a Fabregat se li va preguntar per les raons dels canvis va dir que havia estat “un moviment simètric de l’esperit”, i els que l’havíem nomenat li van riure la gràcia.

Tampoc va ser el PP qui va fer un llistat de paraules valencianes prohibides, 543 per ser exactes, ni va ser el PP qui va depurar un grapat de lingüistes que es van resistir a la prohibició. Tampoc els treballadors de la casa es van alçar en armes quan es va fer la depuració.

Les males pràctiques informatives a RTVV no van començar amb l’arribada d’Eduardo Zaplana per més que es multiplicaren. Els professionals dels noticiaris de la casa ja havien protestat repetidament pel model informatiu vigent i per com estaven organitzades les redaccions abans de 1995. De fet, va ser abans del PP quan es va començar a reivindicar un Estatut de Redacció i els governants de llavors es van negar a aprovar-lo. Vàrem haver d’esperar, precisament, que arribara Zaplana per aconseguir-lo. L’Estatut de Redacció el va portar de la mà el PP. Que no tinguera ni la més mínima intenció de cumplir-lo és una altra qüestió.

No podem oblidar que totes les irregularitats, arbitrarietats, abusos i, fins i tot, delictes comesos pels gestors del PP van tindre la complicitat (per activa o per passiva) de treballadors de la casa, molts dels quals han estat ara en les concentracions demanant que no es tancara RTVV i culpabilitzant als “peperos”. Sense una tropa suficient disposada no hi ha campanya possible, i el PP ha tingut tropa. És més, les denúncies que eixien de la casa topaven sempre contra un mur de silenci i indiferència social. Tant era que fora el Comité d'Empresa, el de Redacció o treballadors a títol individual, els que protestaren, la ciutadania no estava per a narracions fosques, eren els anys de festa, llum i color. El carrer era absolutament indulgent davant les manipulacions, les persecucions, les censures o els robatoris i, això, enfortia més i més als seus autors.

Quan l’any 1997, d’un dia per un altre, el PP va refundar la redacció d’Informatius de Canal 9, va acomiadar un munt de periodistes i en va marginar un grapat més, ningú va plantar cara a la desfeta. No hi va haver reacció del col·lectiu de la Redacció, no van respondre els sindicats i els partits de l’oposició... els partits de la que?

Eixa depuració la va dissenyar un senyor molt del PP, Jesús Sánchez Carrascosa, però els seus dos principals col·laboradors van ser periodistes de la primera fornada, Pau Pérez Rico i Ximo Genís. El col·laboracionisme ha sigut una constant. En la Redacció, però també en molt altres departaments i instàncies, els “capos” del Partit Popular van tindre de còmplices imprescindibles a treballadors de la casa que no és que es vengueren, és que directament es regalaven.

El producte RTVV es va anar deteriorant, el seu prestigi social es va anar perdent, l’audiència va anar fugint, els deutes van anar creixent sense que a ningú se li encengueren els llums d’alarma. Els treballadors, individualitzats conscients i acceptada la nostra impotència i incapacitat, callàvem i passàvem els dies com si allò no tinguera final. Començant pels diferents Comités d’Empresa que hem tingut, no ens en vàrem adonar que la millor garantia pel manteniment del nostre lloc de treball era el manteniment del “producte”, la utilitat social del nostre “producte”, i quan, amb els primers rumors d’un ERO pròxim, reaccionàrem, ja era tard. Que ara alguns agafen la bandera reivindicativa del que mai van fer és pura impostura.

Dir aquestes coses resulta dolorós però sense tot això, i molts més fets que donarien per una història tenebrosa en cinc volums, no es pot entendre el que ha passat. Ara toca passar pàgina recordant tot el que hem viscut.

Les enquestes apunten la possibilitat que el PP, després de 16 anys Al davant de la Generalitat, perda la majoria. Diuen també les enquestes que, malgrat les amenaces “peperes”, la gent no li té por a un possible tripartit, i que la ciutadania està majoritàriament a favor de recuperar RTVV.

Jo estic segur que recuperarem RTVV però ha de semblar-se tan poc a la que hem conegut entre 1989 i 2013 com el possible govern tripartit ha de semblar-se als governs del Partit Popular. En aquest sentit, hi ha elements que mouen a l’optimisme (prudent). RTVV és un camp en el qual el “tripartit” ja ha mogut fitxa. Tant el PSPV, com Compromís, com Esquerra Unida s’han posat darrere la pancarta de la necessària recuperació del que el PP s’ha carregat i han compromés la seua paraula al respecte; han firmat a peu de pàgina del crit “RTVV, tornarà”.

Encara més: els tres grups van ser capaços en 2012 de consensuar un projecte de reforma de la llei de RTVV que van presentar conjuntament. No va servir ja que el PP va usar la seua majoria absoluta per aprovar en solitari una reforma al seu gust, una mala reforma per seguir manipulant i abusant.

Hi ha un tercer fet molt important, després de l’última remodelació del Consell d’Administració de RTVV, els tres grups de l’oposició van abandonar la pràctica generalitzada d’omplir l’organisme de comissaris polítics amb carnet de partit i van apostar per professionals aliens a l’obediència partidista. No està gens malament.

Ara, el següent pas és començar a concretar el model de la nova RTVV, la del segle XXI: com s’organitzarà, com funcionarà, com es blindarà a l’abús partidista, com s’obrirà als ciutadans, com es reclutarà als seus treballadors, com es garantirà la seua utilitat social, com es farà cívicament rendible... Parlant de rendibilitat, i encara que la rendibilitat d’allò públic va molt més enllà del que costa, convé saber que la RTVV del segle XXI no ha de costar molt més enllà d’un euro mensual a cada valencià. Un euro mensual, si el PP ha fet una RTVV roïna i cara, l'alternativa ha de ser, obligatòriament, fer-la bona i barata.