El Pinar de Castelló: ciutadania amuntegada i golfistes a plaer

Imatge de la part d’accés públic del parc de la Pineda del Grau de Castelló

Diumenge del començament de juny, 16.00 hores. Un passeig al costat del parc del Pinar de Castelló mostra un espai de gom a gom de gent. Taules de pícnic a vessar, tendals plens de globus que indiquen la celebració d’un aniversari, agrunsadores ocupades per xiquets de totes les edats, camins entre els arbres esguitats de persones que transporten cadires plegables i pares que intenten controlar les bicicletes amb rodetes dels seus fills menuts.

Al començament del parc, destaquen els paellers, encara fumejants amb els últims torns de famílies que usen aquesta instal·lació tant sol·licitada. Si es recorre la vorera que va paral·lela a aquest petit bosc urbà, el caminant es troba amb un canvi de paisatge. Continua havent-hi pins, però estan envoltats d’una catifa verda i acompanyats d’alguna que altra palmera. És un camp de golf.

Els dos espais estan separats per una tanca. La part d’accés lliure –la dels paellers i les famílies de pícnic– ocupa 13,5 hectàrees i acull aqueixa vesprada de diumenge un nombre incomptable de persones. L’espai del camp de golf mesura 21,5 hectàrees i està sent usada en aqueix mateix moment per menys de 20 esportistes.

“Excés de visitants” en la part pública

El contrast entre les dues parts del parc és encara més cridaner si es tenen en compte les dades del mateix Ajuntament. El 8 de maig, el Butlletí Oficial de la Província va publicar el pla d’usos d’aquest espai. En aquest document, el consistori deixa palés l’“excés de visitants en caps de setmana durant quasi tot l’any” en la parcel·la d’accés lliure.

Això provoca conflictes entre usuaris (“l’ús dels paellers és sovint causa de problemes, perquè hi ha pocs llocs per a una demanda tan gran”, explica). I també un minvament dels valors ecològics perquè “la pressió humana es transmet cap a la flora i la fauna”, de manera que “es troben sovint arbres i arbustos als quals han arrancat branques per a cremar-les als paellers, esquirols morts, etc.”.

Del senyor feudal a Sorolla

El problema és que hi ha molts visitants i poc espai. Pel que fa al primer factor, no és una cosa nova. El Pinar del Grau és un lloc d’accés públic i ús comunitari des de l’edat mitjana. El 1365, el senyor feudal de Castelló, Enric de Trastàmara, va vendre aquest espai a l’Ajuntament perquè necessitava diners per a enfrontar-se al seu germà, Pere I el Cruel, en la lluita pel tron de Castella.

Des de llavors, la pineda ha sobreviscut com a espai d’accés lliure. Fins i tot es va salvar de les desamortitzacions del segle XIX, que van convertir tants boscos comunals en propietats privades. Des del 1365, els castellonencs han usat aquest espai per a obtenir llenya i altres recursos i, sobretot, per a divertir-se.

L’“estiueig dels pobres”

Per a entendre-ho, n’hi ha prou d’acostar-se al llibre Crónica de Castellón, del cronista oficial de la ciutat Antonio José Gascó Sidro. L’autor descriu com “el Pinar del Grau en la societat local agrària dels segles XVIII i XIX va ser àmbit de les excursions de platja els diumenges, al llom de l’animal o en el carro en temps de Pasqua o a l’estiu, i constituïa l’anomenat ‘estiueig dels pobres’”.

Igual que ara, aquest bosc va ser usat per les classes populars. I també pels intel·lectuals. Gascó descriu que va ser l’escenari escollit per pintors famosos, inclòs Joaquim Sorolla, al qual se li va organitzar un àpat homenatge a la pineda.

En definitiva, la saturació d’aquest espai no és exclusiva dels nostres dies. El que sí que és una novetat històrica és que El PInar d’ús públic haja experimentat una restricció d’espai. És a dir, que més de la meitat del parc estiga hui dia privatitzat i ocupat per un club de golf.

L’explicació rau en el franquisme. Segons podem llegir en la Crónica de Castellón, l’ús comunitari d’aquest bosc, que va sobreviure als avatars del final de l’edat mitjana, l’edat moderna i l’edat contemporània, va tenir un final brusc en la dècada dels 50 del segle XX.

Un home ben relacionat

Va ser llavors que va aparéixer en escena l’empresari Ángel Pérez de Leza. Era un home “molt vinculat a les grans institucions del poder i en concret al Ministeri d’Informació i Turisme”, explica Gascó. Va impulsar la creació de la marca “Costa de Azahar”, amb la qual Castelló havia d’entrar en el desenvolupisme turístic de l’època.

L’alcalde del moment, José Ferrer, va consentir en la “cessió del Pinar del Grau a empreses particulars, per a ser convertida en un camp de golf”, explica la Crónica de Castellón. Una altra part del, fins llavors, bosc va acabar convertit en vil·les unifamiliars de luxe gràcies a l’expropiació de terrenys, una part dels quals van ser adjudicats en subhasta a Pérez de Leza.

Una conseqüència d’aquesta operació és que “es veuen els primers biquinis a la platja de Castelló”, conta la Crónica. A canvi, les classes populars perden l’accés al Pinar després de quasi sis segles d’ús comunitari. “Estava tot tancat i privatitzat. Reservat a gent molt rica, que era la que llavors jugava al golf”, recorda Toni Porcar, regidor del Bloc en l’Ajuntament entre el final dels 70 i el començament dels 80.

Sense Pinar i amb contaminació

El tall en sec al PInar va causar gran malestar popular, potenciat per la implantació d’una fàbrica d’adobs de la companyia Fertiberia al barri durant la dècada dels 60. Era tan contaminant que el mateix alcalde de l’època s’hi va oposar, però va haver de claudicar davant el ministre franquista del ram (que després es convertiria en president d’aqueixa mateixa empresa de fertilitzants, segons relata Gascó).

D’aquest caldo de cultiu van sorgir les protestes ciutadanes amb el lema “La Pineda per al poble”. “Hi havia manifestacions, adhesius, eslògans, cartells i moltes pintades. Encara deu quedar alguna pintada de les nostres”, recorda Vicent Pitarch, edil d’Esquerra Independent de Castelló al començament dels 80. 

La pressió popular va portar l’alcalde socialista, Antonio Tirado, a plantejar un pleit pel qual va aconseguir recuperar una part del Pinar per a l’accés lliure. El parc encara va viure una última mossegada el 2001 quan l’alcalde del PP José Luis Gimeno va autoritzar la construcció de sis vil·les de luxe en el terreny ocupat pel camp de golf.

Sense canvis en l’horitzó

Hui dia, segueix en peu la tanca que separa el camp de golf de la part pública. Segons l’Ajuntament, “està vigent un contracte de col·laboració entre l’Ajuntament i el Club de Golf Costa de Azahar, que data del 1982” i que permet a l’entitat privada mantenir l’ús dels terrenys. Aqueix acord no va establir cap cànon, així que el club ocupa el terreny sense pagar res, més enllà de “mantenir a la seua costa les instal·lacions esportives del camp de golf en perfectes condicions”.

El consistori no contesta a la pregunta de si aquest acord té data de caducitat a partir de la qual es puga plantejar la reversió d’aquest espai a l’ús públic. Sí que afigen que la seua prioritat ara és millorar la parcel·la de la pineda amb accés lliure, una demanda recollida en el Pacte del Grau, el document que estableix les prioritats de la legislatura i que va ser pactat pel Govern local (format per PSPV i Compromís) i el seu soci des de l’oposició (Castelló en Moviment) el 2015.

Per part seua, el Club de Golf Costa Azahar –que reconeix la tasca de “dissenyador” d’Ángel Pérez de Leza en la seua pàgina web– ha contestat a la sol·licitud d’informació d’eldiario.es per correu electrònic. El club defensa que les seues instal·lacions són capdavanteres en “innombrables tornejos nacionals i internacionals” i suposen una oportunitat perquè els castellonencs practiquen aquest esport.

Una decisió “encertada”

L’entitat assegura que l’afluència al club és molt alta. Detallen que tenen 736 socis, 97 dels quals xiquets i adolescents. I “48.000 persones” utilitzen anualment les seues instal·lacions de golf, pàdel i tenis.

No obstant això, el Club de Golf no aclareix els detalls del contracte públic que li permet ocupar els terrenys del Pinar en l’actualitat. A la pregunta de quina és la fórmula jurídica concreta, la resposta va ser que “des de fa 60 anys l’Ajuntament encertadament va apostar per aquest esport a Castelló”.

“Gràcies a això des de tan sols 58 euros per mes qualsevol castellonenc pot gaudir de l’esport i l’entorn de la ciutat. Al seu torn els xiquets, per només 15 euros per mes, gaudeixen en família de l’esport fomentant així la pràctica d’aquest en família i en un entorn saludable”.

Entre els paellers i el golf

Hui, El Pinar transita el seté segle de vida com a espai comunitari amb unes mesures bastant minvades. De les 200 hectàrees que va arribar a ocupar (arribava fins a la restinga litoral), hui els arbres en poblen només 35. I d’aqueixes, menys del 40% són d’ús públic. 

De moment, només Castelló en Moviment ha demanat que s’intente la recuperació del 60% privatitzat. La resta és un mantell d’oblit que ha caigut sobre aquest assumpte en els 40 anys que han passat des d’aquelles mobilitzacions de “La Pineda per al poble”.

La lluita veïnal en el record

Teresa Ruiz Soler, històrica activista veïnal del Grau i primera presidenta de la coneguda associació El Faro en els anys 70, recorda aquelles protestes de la Transició “pel Pinar i contra Fertiberia”. “En el Grau sempre ixen plataformes de protesta, com ara la de Frenem la Contaminació, perquè no ens sentim defensats per l’Ajuntament i les autoritats”, es lamenta. 

Ruiz Soler és escriptora. Buscant en el seu arxiu, troba l’al·legat que va llegir en una festa multitudinària en defensa del parc l’any 2000. L’acte formava part d’una protesta ciutadana contra la requalificació d’una part de la Pineda per a construir-hi habitatges per part del Govern local del PP.

El text conta la “història d’amor” d’“aquest poble” amb El Pinar. I acaba amb un lament i una arenga: “Ens han furtat moltes coses en el transcurs d’aquests anys. Ja ha arribat el moment en què la teua i jo, pineda, ens diguem prou”.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats