Amb Empar Ranch, parlant de son pare

Degué ser el 1963 quan vaig ser breument alumne de l’Acadèmia Castellano, centre de propietat privada on acollien estudiants de sexe masculí que no encaixaven en qualsevol altra institució educativa de València. Ni en els multipotents col·legis catòlics ni l’únic institut d’educació secundària masculina que el franquisme mantenia a la ciutat, el Lluís Vives.

Jo havia passat més d’una dotzena d’anys en una d’aquelles empreses catòliques i vaig ser considerat rebel. O m'hi vaig rebel·lar; ara no és moment d'entrar en detalls desagradables. La família em va inscriure en l’Acadèmia del senyor Castellano, de Benissanó, en bona part feta a posta per a acollir casos com el meu.

En la primera classe de Literatura Espanyola, el professor, un individu jove, ens demanà que posàrem en un paper quin llibre llegíem a casa aquells dies. El seu era un cas clar d'optimisme. Per les converses que jo sentia, per les actituds que veia en els meus ocasionals companys, no crec que la majoria fossen massa donats a la lectura.

Vaig respondre que estava llegint el Llibret de versos de Llorente i les Rimes catalanes de Querol. Era cert, però només en part. També llegia unes altres coses, però potser volia marcar una distància clara -per la llengua en què aquells llibres estaven escrits- amb l’orientació de l’assignatura.

El professor ens va anar cridant a la seua taula, d’un en un, i individualment anava comentant la nostra resposta. D’entrada, em va fer una pregunta que no sé si vaig comprendre de seguida: “¿Tú lees en valenciano? ¿Cómo se llama tu padre?”.

La deducció era lògica. Un xicot que llegia versos dels pares de la Renaixença local, a la València del 1963, només podia venir d’una entre no moltes famílies. I el professor devia tenir una curiositat personal a comprovar-ho.

No debades es deia Eduardo Ranch Sales i, com la seua germana Empar, de la qual parla aquesta nota, s’havia criat en un ambient en què els noms i la presència d’Adolf Pizcueta, de Francesc Almela i Vives, d’Enric Gomà o d’Ernest Martínez Ferrando, entre altres, eren el pa nostre de cada dia, per l'amistat que tenien amb el pare, Eduard Ranch Fuster.

El meu cas era distint. Per això, quan vaig dir al professor el nom del meu pare, li era desconegut. No sé què en va pensar. La meua curiositat per la literatura en valencià no tenia origen familiar, com en tants casos. Ni vam tornar-nos a veure, perquè vaig abandonar l'acadèmia aviat per fer una vida pràcticament lliure durant un any, davant l'estupor silenciós de ma mare i altres parents immediats. Sense saber-ho, jo havia pres contacte amb un membre d'una família per la qual, després, m'interessarien moltes coses.

De tota manera, la primera vegada que vaig conèixer la segona persona dels Ranch, que era Empar, germana d'aquell professor a penes entrevist, jo ja tenia una idea bastant exacta de qui era i de quin ambient l'envoltava. Ho havia sabut a través de les informacions de don Adolf Pizcueta quan li havia preguntat per Eduard Ranch Fuster, el pare d'Empar i d'Eduardo. El seu nom m'apareixia sovint en periòdics valencianistes que llavors m'ocupaven i sobre els quals Pizcueta ho sabia tot. D'alguns, perquè els havia fet ell o hi havia col·laborat amb el bon sentit i l'eficàcia professional que el caracteritzaven. Pizcueta em feu un resum biogràfic del seu amic desaparegut i passà a parlar de l'actualitat, que llavors estava dominada per l'anticatalanisme i altres amenitats de la Transició.

Pizcueta era —em pareix— padrí de baptisme d'Empar Ranch. Com que no era casat ni tenia fills, tinc la impressió que va portar a les piques d'aigües beneïdes un nombre de bebès molt superior a la mitjana habitual.

Jo tenia ja una idea de qui era Empar, però aquesta idea se'm va enriquir, millorar i completar quan la vaig conèixer. Al seu domicili en un edifici relativament luxós de l'Eixample de València on el seu marit, José Micó Catalán, tenia la consulta de pediatra.

Tots dos eren d'una amabilitat molt grata, que ja començava a ser infreqüent. Fins i tot, entre persones de la seua situació social. MIcó fou regidor del PSOE de l'ajuntament de València des de 1979 fins a 1987. Impulsà l'Institut Mèdic Valencià i creà les beques de recerca Dr. Peset. Amb un altre metge, Cano Ivorra, creà a Espanya del primer Institut de Medicina Tropical.

La meua primera visita a la casa d'Empar i el doctor Micó tingué per motiu conèixer un dossier que ella conservava sobre la campanya que el 1925, en els primers anys de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, emprengueren diversos valencians —crec que tots eren homes— contra el propòsit de convertir l'Himno de la Exposición Regional de 1909, amb música de José Serrano i lletra de Maximilià Thous i Orts, en himne regional. L'oposició no tingué èxit. Els contraopinants eren gent sobretot jove: polítics, periodistes, músics, artistes i persones d'altres professions, moltes de les quals destacarien després en la vida pública. Eduard Ranch va participar en la maniobra i n'havia conservat documentació escrita, impresa o inèdita. Amb allò i altres dades, moltes de les quals facilitades per Pizcueta, vaig fer un llibret que es publicà el novembre de 1981, quan des de la Generalitat es pretenia convertir la peça en himne del territori autònom. No vaig tenir més èxit que Gaetà Huguet Segarra, Carles Salvador, Adolf Pizcueta, Juli Just, Artur Perucho, Vicent Llorens, Francesc Soto i Mas, Enric G. Gomà, Frederic Miñana, Vicent Ripollés i d'altres, en 1925.

Eduard Ranch havia estat un personatge particularment singular, en els cercles intel·lectuals i polítics de València en què es movia, grups units per una afinitat o altra, que, sent republicans, van veure decapitades les seues esperances de modernització cultural del País per la guerra de 1936-1939. En primer lloc, pel fet mateix de la guerra. A continuació, per la victòria franquista.

La singularitat de Ranch es basava, abans de res, en el fet que era ric. Tan ric, com a propietari agrícola a la Vilavella de Nules, a la Plana Baixa, que en general no li calgué treballar sistemàticament per viure amb una certa esplendidesa pròpia de la petita burgesia i dedicar una part dels recursos econòmics a adquirir llibres, documents, periòdics sobre determinats temes. Entre ells, la música ocupava un lloc central. Els altres havien d'acudir cada dia a una oficina privada o pública, la redacció d'un diari o les aules ingrates d'una escola. Ranch visitava locals periodístics per deixar-hi una col·laboració o fer tertúlia amb els amics. Si feu classe, va ser durant una breu etapa, entre 1934 i 1936, a Madrid, en l'Escuela Internacional Plurilingüe, dirigida pel filòleg i historiador Vicent Llorens retornat d'una estada com a lector universitari a Alemanya. Era una iniciativa pedagògica situada en l'estela de la Institución Libre de Enseñanza, no un centre docent de l'Estat, en qualsevol poble, on s'encunyava amb raó la frase tòpica “pasar más hambre que un maestro de escuela”. Com a musicòleg, Ranch tingué una visió molt afinada. A més, reuní una biblioteca probablement única de novel·les romàntiques publicades a València, per Mariano de Cabrerizo i d'altres en el xix. L'aprofità Vicent Llorens per una monografia fonamental: Liberales y románticos. Una emigración española en Inglaterra (1823-1834).

Empar Ranch ha admirat sempre son pare i durant anys, mentre ha tingut forces, ha tingut cura dels seus papers i de la seua memòria, en un país que pràcticament l'ignorava. Com ignorava i ignora la trajectòria de tantes persones que s'han esforçat per lluitar contra la incultura organitzada en sistema. Crec que només he conegut un cas equiparable de devoció filial, en l'àmbit de l'escriptura i les activitats culturals: el de Sofia, respecte del seu pare, Carles Salvador. En aquest darrer cas, molt més extremat en l'expressió. Sofia adorava literalment el seu pare. Empar admirava el seu. Per diverses raons, ja que es tracta d'homes amb característiques, formació i possibilitats d'actuació molt distintes, totes dues tenien raó. Sense elles, és molt probable que no s'hagués conservat una part substancial de les obres respectives.

Empar Ranch Sales no sols ha conservat aquell llegat patern, de primera importància, sinó que l'ha donat a conèixer en textos i conferències. En nombrosos articles a la revista Laberintos, que dirigeix Manuel Aznar i està centrada en la cultura espanyola exiliada en 1939, o en altres plataformes, ha escrit sobre Josep Renau i la creació de l'Orquestra Nacional espanyola el 1938, la trajectòria de Joan Lamotte de Grignon com a director d'orquestres, l'aniversari de Joan B. Cabanilles en 1962, José Melchor Gomis —autor de la partitura de l'Himno de Riego—, Eduard López-Chavarri, la Institución Libre de Enseñanza i altres temes. Ha publicat cartes i documents de Vicent Llorens, Max Aub, José Subirá, Carlos Palacio, Felip Pedrell, Pío Baroja, Juan Gil-Albert, José María Quiroga Pla, Ernest Martínez Ferrando i altres personalitats, sobretot a través de la relació, amistosa i epistolar, amb el seu pare. Tingué també una gran activitat dins de la Reial Societat Econòmica d'Amics del País i col·laborà activament en la creació de l'Associació Cabanilles dels Amics de l'Orgue.

Pío Baroja tingué en Eduard Ranch un admirador incondicional, que arribà a somniar que el tindria com a hoste a la seua casa de la Vilavella. Ranch reconstruí el pas de l'escriptor basc i la seua família per València i Burjassot, quan era estudiant de Medicina. El llibre Pío Baroja en Valencia: pequeños estudios barojianos, preparat per Empar amb la intervenció de Cecilio Alonso, gran col·laborador seu, i amb il·lustracions d'Alfred Baeschlin, mostra amb detall minuciós aquella admiració que encara resulta emocionant.

Baroja tingué a València altres molts admiradors. Ho era Pizcueta. Ho fou Vicent Ventura. Tinc la impressió que Joan Fuster no el degué llegir molt. Quan començàrem a tractar-nos, li vaig deixar Desde la última vuelta del camino i crec que només el va interessar una anècdota que aprofità en l'article de La Vanguardia «El respeto mutuo» (11 de juny de 1972). Després li vaig passar uns volums d'articles barojians publicats pels nebots amb el segell recuperat de Caro Raggio, però me'l va tornar sense comentaris.

Una de les meues converses amb Empar l'animà a emprendre un seguit de recerques per elaborar una biografia succinta de l'arquitecte suís Alfred Baeschlin, amic del seu pare i de la gent del seu cercle de relacions —Josep Balaguer, Almela, Pizcueta. Aparegué a L'Espill. Li foren molt útils les notícies oferides pel fill de Baeschlin, que continuà vivint ací després que el pare va poder tornar al seu país en eixir del camp de concentració per a presoners antifranquistes, molts dels quals estrangers, de Miranda de Ebro.

Entre els treballs inèdits d'Empar Ranch té un interès especial un, signat el 1999, que em regalà llavors: “El Ramillete”. Cristalería y Quincalla o Historia de una familia. El doble títol té l'aire dels que duien les novel·les romàntiques, però no deixa cap espai a la fantasia, sinó que encapçala una narració molt detallada sobre els antecedents familiars de l'autora i, al capdavall, apunta en una direcció de recerca que fa anys considere fonamental. I desatesa. Es tracta del paper que van jugar determinades persones i famílies estrangeres, sobretot europees, en la introducció d'innovacions decisives al País Valencià contemporani. Innovacions de tot tipus. Des de les que modernitzaven l'aparellatge industrial o agrícola, a les que introduïen canvis en la moda, els joguets infantils, la literatura o les arts plàstiques.

És un dels molts fils que caldrà resseguir per saber més sobre la vida de València, del país. L'escrit d'Empar Ranch, conegut encara només per algunes poques persones i que caldria posar en circulació, és una pista plena d'interès.