Estrés, ansietat, soledat i culpa: així afronten els joves valencians la segona crisi de les seues vides

Estrés, ansietat, soledat, culpa. Són els sentiments que es repeteixen més entre els joves durant la pandèmia. Al glossari de la joventut valenciana cal afegir precarietat, incertesa i falta d’expectatives. Emigrar es converteix en un somni per a alguns, si les restriccions per a frenar el coronavirus ho permeten. Fora hi ha faena, oportunitats i l’opció de començar un projecte de vida. Altres, els que poden assumir el cost d’oportunitat, es plantegen les oposicions; no per la vocació de servei públic, sinó per tindre una cosa estable en les seues vides. “No vivim pitjor que els que van créixer en la Transició, però que t’esforces, que estudies, no et garanteix res”, expressa Ana Domínguez, responsable del Consell de la Joventut de València, que acaba de presentar un informe sobre l’impacte de la pandèmia en la joventut.

Els nascuts a partir dels anys noranta han passat la joventut o la comencen havent travessat dues grans crisis. La primera, la del 2008, va deixar un mercat laboral amb una estructura feble i precaritzada, uns fonaments febles que la pandèmia s’ha encarregat de sacsejar i que s’intueix que no tots els sectors resistiran. En un país amb un atur juvenil del 40%, el doble que la mitjana europea, un de cada quatre joves ha perdut la faena o ha entrat en un ERTO a València, mentre que un 29% han vist reduïda la jornada laboral, el contracte o el sou aquest 2020. “Moltes persones del meu entorn ja estaven abans de tota la pandèmia amb molta inestabilitat laboral o pendents de què passaria l’any següent o quan s’acabara el contracte. I, així i tot, hi havia molta gent que, quan eixia de la carrera, tampoc tènia garantit l’accés al mercat laboral”, expressa una de les enquestades.

La setmana passada, l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) i l’Observatori Valencià del Treball Decent, que depén dels serveis públics d’ocupació, publicaven un informe sobre l’impacte de la pandèmia en el sector turístic. En l’anàlisi del sector, que posa de manifest la seua precarietat, l’estudi destaca que prop d’un 30% dels empleats en l’hostaleria tenen entre 16 i 30 anys, la qual cosa “apunta la rellevància del sector com a alternativa durant les primeres fases d’inserció dels més joves”. A més, recordava que el desajust educatiu és “més acusat” a la Comunitat Valenciana que a la resta d’Espanya en aquest sector, ja que frega el 80% en persones amb estudis universitaris per a llocs per davall de la seua qualificació. Així doncs, un dels sectors més populars per a treballar entre la població jove és profundament precari i volàtil, i, a més, està en risc. “Vaig perdre la faena per culpa de la pandèmia, perquè era cambrera i òbviament em van despatxar” o “arribarà un moment que em quedaré sense diners, i automàticament me n’hauré d’anar a casa de ma mare”, són alguns dels testimoniatges recollits en l’informe del Consell de la Joventut.

Els que tenen faena tampoc en tenen en condicions òptimes. Encara que més de la meitat asseguren que estan satisfet amb la seua situació laboral, el 72% creuen que per a les persones joves la situació laboral és roïna o molt roïna. Sobre el teletreball, el 83,1% han d’aportar els seus propis recursos i al 32% els dificulta la conciliació. Les dones joves assenyalen els aspectes negatius de manera general: consideren que treballen més, que tenen problemes per a desconnectar i dificultats per a conciliar.

A la joventut de la ciutat la preocupa contagiar-se de coronavirus (un 58,3% ho afirmen), però encara els preocupa més contagiar les persones de risc del seu entorn (un 84% confessen aquesta por). La visió que en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials es dona de l’actitud d’aquest col·lectiu de la població els porta a sentir-se criminalitzats i culpables constantment. Així doncs, els joves no solament pateixen les conseqüències presents de la malaltia, sinó que es veuen en el centre de les crítiques: “Si agafe jo el coronavirus i em muir, em muir jo, però el problema és sentir-te amb la consciència que per culpa teua algú a qui estimes o que no coneixes, és igual, ha mort”, recull un altre testimoniatge. Com a conseqüència d’aquestes crisis estructurals, més de la meitat responen afirmativament que els agradaria rebre suport psicològic, i una tercera part en sol·licitarien si fora gratuït.

Amb aquestes perspectives, la joventut veu complicada la seua emancipació i s’enfronta a un món sense gairebé expectatives. Els que estudien dubten si aconseguiran acabar el curs acadèmic, si trobaran una faena estable i ben pagada; els que treballen tenen por d’acabar en un ERTO, els que estan en un ERTO, que se’ls acaben els estalvis. L’escriptor Eduardo Bayón publicava un article fa poc en què considerava que un gran problema de la joventut és la falta d’expectatives, enfrontar-se a un futur negre. Ana Domínguez, responsable del CJV, ho subscriu i recorda que “les dificultats socioeconòmiques s’hereten”. “Ens falten certeses”, afirma, i recorda els “buits en blanc de la vida laboral”, que compliquen l’accés a un habitatge de lloguer i d’un projecte de vida en si mateix. El catedràtic de geografia humana Joan Romero exposava en la comissió de reconstrucció de les Corts Valencianes que “el diàleg intergeneracional cada vegada es trencarà més” a causa de la precarietat juvenil, alhora que advertia que 1,3 milions de joves (fins a 40 anys) a penes tenen expectatives de futur, condicionats per la realitat material. “Si haguera de triar dues prioritats per a aquesta dècada, aquesta [els joves] en seria una”. En una entrevista recent amb l’Agència Efe, el catedràtic insistia en “la inseguretat” dels joves en el futur i urgia a solucionar el problema de l’habitatge per a aquest col·lectiu.

‘Joventut sense futur’ va ser un dels col·lectius que va impulsar el moviment 15M, germen d’alguns partits i mobilització que va canviar algunes maneres de fer política dins i fora de les institucions. “Sense casa, sense faena, sense pensió”, era un dels lemes del moviment que va signar la seua dissolució al març del 2017. Tres anys després, molts joves senten que aquest lema els acompanya com una maledicció: sense casa, sense faena, sense expectatives de futur.