La fractura del cicle hídric a la Mediterrània: “La desertificació té a veure amb l’ús inadequat del territori”

El recent seminari Certeses i incerteses del canvi climàtic al Mediterrani, organitzat per la Universitat de València, ha servit com un fòrum d’anàlisi crítica per a abordar la profunda transformació ambiental i socioeconòmica per la qual passa la conca mediterrània. El canvi climàtic en aquesta regió de transició ha deixat de ser una projecció futura i s’ha consolidat com una realitat material ineludible, alimentada pels efectes de les accions antròpiques.

En aquest context, les precipitacions mediterrànies mostren una evolució especialment preocupant. Manuel Pulido, director de la Càtedra de Canvi Climàtic (UPV), va sentenciar durant la seua ponència que l’aigua actua com el vector principal del canvi climàtic. “El risc hídric futur estarà dominat per canvis extrems i per les combinacions de fenòmens extrems sota la no estacionarietat”, afig l’expert. La geògrafa María José Estrela, de la Universitat de València, recorda que la irregularitat de les pluges sempre ha sigut una característica del clima mediterrani, però adverteix que el canvi climàtic va alterant la seua estructura.

Els registres històrics demostren que els episodis torrencials no són nous —inundacions com les de l’horta de València el 1912 ja formen part de la història climàtica de la regió—, però el seu comportament actual mostra canvis significatius. Al golf de València, per exemple, de 31 grans esdeveniments de precipitació extrema registrats, 26 es van concentrar en el litoral centre-sud, amb acumulats superiors a 400 mil·límetres.

En aquests processos, la Mediterrània actua com un autèntic “acumulador combustible” d’energia i humitat que afavoreix les pluges torrencials quan es donen les condicions atmosfèriques adequades. No obstant això, el canvi més rellevant no és només l’augment dels episodis extrems, sinó la transformació del mateix règim de precipitacions.

Segons explica Estrela, les pluges ordinàries —les que recarreguen aqüífers, alimenten rius i sostenen els ecosistemes— van perdent pes davant els esdeveniments extrems. “Els esdeveniments extrems van reemplaçant la precipitació ordinària”, adverteix. Això implica que, encara que les pluges intenses puguen ser espectaculars, aporten menys benefici hidrològic real, perquè gran part de l’aigua es perd ràpidament per escolament o provoca danys abans d’infiltrar-se en el sòl. En paral·lel, una atmosfera més càlida exigeix cada vegada més vapor d’aigua, cosa que agreuja el desequilibri hídric: hi ha menys pluja útil disponible per a satisfer una demanda atmosfèrica creixent. Aquesta dinàmica evidencia, segons Manuel Pulido, una intensificació del cicle hidrològic pel canvi climàtic induït per l’home, cosa que erosiona la seguretat hídrica i multiplica les vulnerabilitats relacionades amb l’aigua.

L’aridesa, el sòl i la pressió humana

A aquesta transformació del cicle de l’aigua se sumen altres processos de degradació ambiental. Jaime Martínez Valderrama, un investigador del CSIC, recorda que la desertificació no depén únicament de l’aridesa climàtica. “Un desert és un lloc on plou poc”, explica, “però la desertificació té a veure amb l’ús inadequat del territori”. Les activitats humanes que van en contra de les condicions ambientals naturals poden accelerar la degradació dels sòls fins i tot en regions on l’aridesa ja és elevada (per exemple, l’ús de fertilitzants contamina els sòls i els “esprem” fins que els deixa desnodrits). El resultat és un sistema cada vegada més vulnerable, en què els canvis climàtics i les pressions humanes s’amplifiquen mútuament. La il·lustració següent mostra com podria evolucionar el risc de desertificació a Europa en funció de l’escenari a què ens enfrontem o, dit d’una altra manera, en funció del que fem o no fem com a humanitat.

La dimensió d’aquesta vulnerabilitat es comprén millor en ampliar l’escala temporal. Segons els estudis paleoclimàtics presentats per Ernesto Tejedor, “els registres dels últims 100 anys són insuficients per a capturar la variabilitat completa del clima mediterrani”. En integrar dades paleoclimàtiques en la gestió de riscos, es revela, per exemple, que, a la Mediterrània, l’estiu del 2022 va ser el més càlid en més de 900 anys, consolidant així un profund canvi de règim en muntanyes de latituds mitjanes dominat per l’augment de l’estrés hidroclimàtic.

Un sistema climàtic cada vegada més variable

El tancament d’aquest seminari va ser presentat per Ana Camarasa, catedràtica de geografia física, que va subratllar que, encara que el coneixement científic continua ampliant-se i obri noves preguntes, les evidències sobre el canvi climàtic són ja contundents. “Hi ha moltes incerteses, però també moltes evidències. La situació de canvi és dinàmica i, a mesura que avancem en el coneixement, s’obrin noves portes, però això no invalida que el canvi climàtic existeix”, va afirmar.

Camarasa també va recordar que la Mediterrània és especialment sensible a aquests canvis per la seua pròpia naturalesa climàtica. “La Mediterrània és una zona de transició i un dels climes més variables; per això tota aquesta variabilitat i aquesta incertesa l’afecten més que altres sistemes”, va explicar. Així i tot, va assenyalar que les observacions mostren una coherència clara en tota la regió: “No hi ha dubtes pel que fa a l’increment de la temperatura”. I el gràfic següent ho demostra.

Més enllà de les temperatures mitjanes, Camarasa va alertar en la seua intervenció d’una transposició retardada de la calor cap a les precipitacions i sobre els impactes indirectes del clima, i va destacar la “mortalitat silenciosa” que provoquen les nits tòrrides sobre la salut pública. Ens trobem, va advertir, davant un escenari de “multirisc” en què la combinació de fenòmens extrems supera repetidament els nostres llindars de tolerància socials i estructurals.

Per a fer front a aquesta situació, Camarasa advoca per una “cocreació” de mesures, involucrant la ciutadania i múltiples disciplines, per a desenvolupar un portafolis de mesures d’adaptació; un portafolis que, segons Manuel Pulido, ha d’atendre tant l’oferta i la demanda, com la gestió conjunta. En definitiva, davant la certesa que els riscos relacionats amb l’aigua augmentaran amb cada grau de calfament global, la professora va concloure: “Sabem que els extrems ocorreran més vegades i amb més intensitat; la incertesa és quan, on i com. I ací és on el que fem hui determinarà el que passarà demà”.

* La producció d’aquest reportatge d’eldiario.es té el suport d’una subvenció del projecte Climate Frontline, liderat per EJC en col·laboració amb Revolve.