“La doctrina Botín és un invent absurd del Suprem que va donar les regnes d'un procés penal a un pseudosindicat”

Hem passat una crisi econòmica brutal, hi ha hagut nombrosos canvis de govern i s’han judicialitzat uns quants centenars de casos de corrupció. Ha descendit la corrupció?

El que ha descendit és la despesa pública. La corrupció es produeix bàsicament quan hi ha molta contractació pública. En aquest sentit, és clar que ha descendit. També ha influït que des de fa anys hi ha una persecució judicial i de la Fiscalia Anticorrupció a aquest tipus de casos i que els mitjans de comunicació hagen assumit la batalla contra la corrupció com una de les primeres ensenyes ha ajudat a més conscienciació sobre l’alifac que suposa. Els recursos públics són escassos i no es poden malgastar i beneficiar uns pocs en detriment de molts.

Els canvis democràtics, la llei de transparència i l’increment del nombre de partits governant generen més controls i un descens dels casos de corrupció?

L’única cosa que dificulta la corrupció és l’existència de controls preventius dins de l’Administració a l’hora de dur a terme un procediment de contractació. Segon, la conscienciació social. De corrupció, sempre n’hi haurà, però la seua existència dependrà que continuem evolucionant com a societat. Hi ha una conscienciació cada vegada més gran del fet que els recursos són escassos. El fet que es destinen més mitjans o menys a la lluita contra la corrupció crec que és accessori. S’ha d’atacar des d’un inici i impedir que existisca. I això s’aconsegueix amb controls preventius.

Passa com amb els incendis, és millor i més barat prevenir-los que apagar-los.

Així és. Els casos de corrupció que pots seguir actualment es remunten a sis, set o huit anys arrere. És a dir, que apareixen quan ha passat ja un temps important. De què serveix quan ha passat un temps, cal prevenir, no combatre’ls quan han passat cinc anys. La falta de mitjans de l’Administració de justícia és endèmica. El cost zero per a lluites contra la corrupció és activar els controls preventius que ja estan en l’Administració. El problema és que no s’activen. Ja es poden aprovar totes les lleis que vulguen i canviar la llei de contractes del sector públic, si no s’activa la fiscalització prèvia, tota la resta no serveix de res.

Què diria a la majoria social que pensa que els diners robats en la corrupció no es tornen?

És una frustració per a tothom. És frustrant veure que els diners no es recuperen. És veritat que s’intenta, que s’hi posa esforç, però és molt difícil localitzar els diners, sobretot quan la investigació comença cinc anys després que s’haja produït l’acte corrupte. Els diners ja han volat.

Llavors, comparteix aqueixa afirmació que els diners robats pels corruptes no es tornen?

Clar que és certa. Ja han desaparegut. Si tinguérem mecanismes per a actuar quan es produeix l’acte corrupte, tindríem més facilitat per a recuperar el que s’ha sostret de les arques públiques.

També hi ha malestar en la societat perquè les penes a què s’enfronten els corruptes no són elevades, ni exemplaritzants, com sí que passa de vegades amb el roba-gallines.

Es produeixen en la societat i en els mitjans de comunicació dues afirmacions contradictòries. Que el roba-gallines va a la presó i el lladre refinat no, i una altra que les penes sobre els corruptes són excessivament altes, en alguns casos superiors a les penes que es puguen imposar per un assassinat.

Són altes les penes per als delictes de corrupció?

No són altes. Hi ha un delicte molt clàssic en les investigacions de corrupció que és el de prevaricació –prendre una decisió injusta per a beneficiar algú– i està castigada a Espanya amb una pena que no implica presó, només inhabilitació. Però la prevaricació és la base de qualsevol conducta corrupta. Per a mi és el tipus delictiu que hauria de tenir més pena, fins i tot que la mateixa malversació de cabals públics. No tota prevaricació implica corrupció, però sí tota corrupció implica forçosament prevaricació. El problema també és la dificultat en la investigació. No és el mateix que algú haja forçat una casa i hi troben les empremtes dactilars i que després trobes el lladre passejant pel carrer amb el rellotge que ha robat en la casa, que una investigació de corrupció que té una complexitat més gran pel gran nombre de persones a qui afecta. Moltes causes s’han de dividir en peces separades a causa del volum i la complexitat.

Aqueixa dificultat en els processos acaba amb el fet que molts presumptes corruptes no se’ls condemna pels delictes típics i se’ls acaba sentenciant només per delictes contra la Hisenda pública. És el cas de l’expresident de la Diputació de Castelló Carlos Fabra, que, a pesar de no poder demostrar d’on havia obtingut més de tres milions d’euros, només va poder ser condemnat per no haver-los declarat. És el delicte més fàcil de provar?

Així és, perquè depén de paràmetres objectius i en els altres casos parteixes d’indicis.

Per això fiscals i jutges es recolzen en aquests delictes al fisc.

Efectivament, perquè per a nosaltres tenen paràmetres objectius que fan que la investigació siga relativament més senzilla i depenem de l’Agència Tributària. Són els funcionaris d’Hisenda els que conclouen que hi ha hagut delicte fiscal. La resta dels delictes poden tenir una gran discussió jurídica, perquè quan no trobes els diners o el suborn, que té la foto fixa, la resta dels delictes com la falsedat i altres són molt més complexos.

Ha passat de ser l’assot dels corruptes a les Illes Balears a ser advocat. Defensaria un acusat per corrupció?

Sí, per què no? L’exercici del dret de defensa és tan legítim com el dret a l’acusació.

Per què ha fet aquest canvi?

Perquè els meus últims deu anys en la Fiscalia van ser molt intensos. Van ser més de cinquanta operacions vinculades a casos de corrupció, la majoria dels quals van acabar en causes complexes amb peces separades. La intensitat va ser molta i necessitava un canvi. I a causa del tema Nóos, que va tenir un impacte mediàtic nacional i on vaig sentir molta pressió mediàtica, perquè em vaig convertir en el roí de la pel·lícula durant molt de temps, necessitava un canvi de cicle. Sense més.

En la instrucció del cas Nóos va passar de ser una mena d’heroi nacional quan va iniciar la seua investigació contra Iñaki Urdangarín a ser un vilà quan va defensar que no hi havia proves per a imputar i processar la infanta Cristina. Com s’encaixa aquest canvi radical en l’opinió pública i publicada?

Per a mi tot era una mica absurd i difícil d’assimilar inicialment. Em vaig cansar de repetir davant de tots els mitjans de comunicació que no seguia cap ordre i que només vaig seguir el meu criteri professional. Però això no venia, ni continua venent mediàticament. Encara hi ha algun llibre que continua instigant pseudoconspiracions d’un intent de beneficiar la Casa Reial. La causa del Palma Arena que va derivar en la peça 25 que va derivar en el cas Nóos la va iniciar la Fiscalia Anticorrupció, concretament jo. La vaig iniciar amb els meus escassos mitjans i la vaig continuar amb els meus escassos mitjans. Perquè ara vinga qualsevol persona a posar en dubte la meua rectitud professional.

Reitere. Va passar del cel a l’infern en setmanes.

Se’m va criticar quan vaig decidir no seguir la imputació de la infanta impulsada per un jutge d’instrucció i amb el suport exclusiu del pseudosindicat Manos Limpias. El jutge d’instrucció, per si sol, podia imputar, el que no podia fer era fer asseure algú en el banc dels acusats. Va ser per un sindicat que presumptament s’ha vist el que és.

La doctrina Botín.

El text de la llei està molt clar. La doctrina Botín és un invent absurd del Tribunal Suprem, perquè el Tribunal Suprem no està per a legislar, sinó exclusivament per a complir la llei. I el text diu el que diu i és que si el fiscal i l’acusació particular demanen el sobreseïment de la causa, el jutge instructor ha d’acordar-ho. Una altra cosa són invents que va fer el Tribunal Suprem per a qui sap quines finalitats. I així ens ha anat. Igual que la doctrina Parot. I ara qui es menja el marró? I tot açò, que provoca que un pseudosindicat tinga les regnes d’un procés penal. Fins ací podíem arribar!

Defensa la imparcialitat total i absoluta de la Fiscalia Anticorrupció?

Cada fiscal ha defensat el que ha considerat oportú. Els criteris han estat defensats a escala de fiscal en cap d’Anticorrupció i fiscal general de l’Estat. I si hagueren tingut un criteri diferent del nostre en aquest cas o en altres ho haurien demanat per escrit i nosaltres ho hauríem acatat o no. No hi ha res més.

Va entendre que no tenia lloc imputar la infanta perquè desconeixia els fets. Va ser una dona gerro?

No hi ha hagut ni un sol jutge a Espanya que haja imputat un soci d’una societat per un delicte fiscal. Ni un. Simplement perquè no es compleix el tipus penal. Simplement és la primera vegada a Espanya que es fa asseure una senyora en el banc dels acusats pel fet de ser sòcia no administradora d’una societat. La sentència va ser absolutòria. En un full. I a qui van condemnar en costes per temeritat? Si l’actuació de Manos Limpias va ser temerària, no ho va ser també la imputació de Castro. Perquè eren els mateixos fets. Hui continue sent el vilà, però la sentència va ser absolutòria i el pseudosindicat va ser temerari. No ho va ser també fer-la seure en el banc dels acusats? Si no hi ha res més, perquè no hi havia ni més menys que mera decoració mediàtica i factures de Harry Potter imputades a una societat, per què van fer el que van fer el jutge d’instrucció i el tribunal. A veure si algú s’ho pregunta.

Per les seues paraules, es desprén que l’encreuament dialecticojurídic entre el jutge Castro i vosté va ser real i molest, a pesar que abans havien treballat junts durant molts anys empaperant corruptes.

L’única cosa que em va molestar, i per això la meua reacció irada, és que en una resolució judicial, el jutge va posar en dubte la imparcialitat de l’Agència Tributària. Explícitament, i eren funcionaris en auxili judicial i els va sotmetre públicament a la degolla nacional. Tres funcionaris d’Hisenda, de manera totalment gratuïta. Després es va demostrar el que es va demostrar. Però acusar explícitament tres funcionaris de fer un peritatge parcial per a salvar la Infanta va provocar la cadena d’escrits posterior. La primera reacció va ser aquesta, perquè ho vaig considerar injust, arbitrari i gratuït.

Vosté va acusar igualment els alts càrrecs valencians i balears, però en la sentència final els primers van quedar absolts i els segons, condemnats. Com veu aquesta part de la sentència judicial?

Amb frustració professional. Acate la sentència, però considere que hi ha un judici erroni sobre la naturalesa jurídica de l’empresa pública de la Ciutat de les Arts i les Ciències pel que fa al que va ser la fundació Illesport a Palma. De fet, no entenem aquesta diferència de tracte, perquè ambdues administracions s’havien de regir per la llei de contractes públics. Això ha provocat unes condemnes i altres absolucions.