Iván Portugués, sobre la Solució Sud: “El nou llit del Túria ha funcionat com un obstacle per als fluxos desbordats”

La realitat és tan complexa que, sovint, la solució d’un problema genera nous riscos. Iván Portugués, professor de geografia a la Universitat de València i veí de Benetússer, es va aproximar de manera seriosa a l’estudi del riu Túria en la seua tesi doctoral, evidenciant la seua metamorfosi: “De llit torrencial urbà a corredor verd metropolità”. Posteriorment, l’expert va publicar un estudi amb què aprofundeix en el cas de la desviació fluvial del riu Túria. Aquest estudi manifesta que el nou llit “va alterar de manera pràcticament irreversible el funcionament del sistema fluvial i va modificar l’escenari del risc en la conurbació metropolitana meridional”. Per a aprofundir en la qüestió, ens hem posat en contacte amb Iván, que ens va concedir una entrevista que va revelar molts elements, tant crítics com interessants, de l’assumpte.

El nou llit es va concebre per a allunyar les crescudes del centre de València i, encara que ha complit part de la seua funció hidràulica original, ha desfermat conseqüències fatals: “Ha tingut un efecte pervers, segurament no previst en el moment del seu disseny, que és el de ser un obstacle a fluxos desbordats que d’una altra manera s’haurien escampat per altres canals històrics”, diu l’expert. D’aquesta manera, la infraestructura “ha aconseguit l’efecte d’agreujar la crescuda als pobles que queden al sud d’aquest nou llit”. L’ocupació intensiva dels paleollits va portar a la impermeabilització del sòl, per la qual cosa l’aigua, en realitat, no va discórrer per llocs anòmals en el cas del 29O, sinó que va recuperar —això sí, de manera violenta— el seu espai natural.

Inicialment, es va projectar que el nou llit tindria una gran capacitat: “La seua amplària màxima arriba a 200 metres i la seua capacitat hidràulica és de 5.000 m³/s; és a dir, un 35% superior als cabals de la riuada del 1957”. No obstant això, la realitat ha superat totes les previsions: “En el nou llit no cabia tanta aigua com es pensava, perquè apareix vegetació en el llit, perquè hi ha ponts que ocupen un volum... llavors va reduint-se la capacitat”, adverteix Iván. Primer va ser Acuamed, el 2006, qui va rebaixar l’estimació a 4.200 m³/s; després, el 2007, durant les jornades del 50é aniversari de la riuada del Túria, es va situar la seua capacitat efectiva en uns 3.600 m³/s. A això cal sumar els efectes adversos del canvi climàtic i la urbanització intensiva de la segona corona metropolitana, cosa que agreuja encara més la situació, tant des del punt de vista mediambiental com sociològic.

No obstant això, el perill principal no rau en la seua incapacitat per a vehicular les aigües del mateix Túria —ja que durant la dana del 2024 va canalitzar sense problemes estructurals uns 2.000 m³/s—, sinó en el fet que aquesta infraestructura funciona com una barrera per als desbordaments d’altres conques. Si bé és cert que una bona part dels rius menuts i les barrancades que desemboquen al Túria, en condicions normals, manquen d’aigua o presenten cabals molt baixos, quan s’esdevenen precipitacions extremes en l’arc muntanyenc prelitoral, els afluents s’omplin d’aigua que va a parar directament al riu. El professor Portugués adverteix d’un altre perill potencial: “El problema és que les tempestes que van provocar inundacions van afectar, sobretot, el Poio, i no tant el Túria. Si la tempesta es desplaça més al nord, cap a la conca del riu, podríem parlar d’una crescuda de 4.000 m³/s, com la del Poio o fins i tot més”. Això vol dir que, en el cas del 29O, el nou llit va salvar la ciutat; però no podem estar segurs que en el futur siga igual d’efectiu per a canalitzar les crescudes del Túria. El canvi climàtic summa incertesa a l’assumpte.

Durant la catàstrofe del 29 d’octubre de 2024, les aigües desbordades van topar violentament amb els alts murs del nou llit i els terraplens elevats de l’autovia V-30, i van generar una enorme inundació ininterrompuda que va devastar les localitats de l’Horta Sud. L’“efecte dic” que van causar aquestes infraestructures és, potser, la prova més evident que la gran obra hidràulica de la Solució Sud va traslladar el problema en compte de solucionar-lo. Darrere d’aquest desastre s’albira la negligència política i de planificació. Com sentencia el geògraf, “el Pla Sud va ser una excusa per a modificar-ho absolutament tot, però sense tindre en compte ni la qüestió ambiental, ni la hidrològica”. Iván no dubta a assenyalar l’origen polític i propagandístic d’aquesta infraestructura: “És una obra d’envergadura pròpia de dictadura, com passa en altres dictadures. Fins i tot, fixa’t, es posaven autobusos al servei de la gent dels pobles, de tota la Comunitat Valenciana, però sobretot de la província de València, perquè la població poguera veure aquesta obra”. En paraules del professor, “és una obra clarament política, perquè era un aparador de la modernitat”, contemporània de la tecnocràcia i de l’oberturisme econòmic del país.

Per si no fora prou, el mal del nou llit és també psicològic. La sociohidrologia demostra que aquesta mena d’intervencions estructurals contundents redueixen alarmantment la percepció del perill. “Quan construeixes una obra d’aquestes dimensions, la imatge que projectes és la salvació [...] i això genera immediatament un efecte de falsa seguretat sobre la població”, adverteix l’expert. Com que va confiar cegament en la tecnologia de l’època, la societat va relaxar la seua adaptació històrica al risc i va fomentar una urbanització temerària que va impermeabilitzar el territori. L’excés de confiança ens va tornar infinitament més vulnerables: “El gran error és aquest, i és un error de tots; és a dir, el creixement urbanístic no ha considerat mai el risc”.

En definitiva, la desviació del Túria encarna el paradigma de com una obra tecnocràtica, dissenyada sense una visió integral de la conca, pot resultar contraproduent. Hui dia, les excuses del desconeixement tècnic ja no són vàlides: “Que passe això, per a mi, té delicte, amb tots els instruments d’ordenació del territori i de la gestió de l’emergència que tenim”, afirma rotundament l’expert. En comentar breument les responsabilitats polítiques, Iván va afirmar que, quant a la gestió de l’emergència, “no hi tinc dubtes [...] la competència és autonòmica”.

Iván, per a concloure, va compartir amb nosaltres alguns aprenentatges molt valuosos resultants de la catàstrofe del 29O: “Hem d’estar preparats, i per a mi hi ha dues claus: l’adaptació i l’autoprotecció”. El professor afig: “Si la societat comprén que viu en un espai inundable i que això continuarà passant, també servirem com un element de pressió cap als nostres governants”. I no menys important: “El risc nul no existeix [...] hem perdut el coneixement del territori, hem crescut en la zona metropolitana, i hi ha molts casos en la resta d’Espanya que estan en situacions similars”.