La vaga que pot canviar-ho tot

La vaga indefinida de la comunitat educativa valenciana ja ha aconseguit una primera victòria: demostrar que quan el poble s’organitza, la Conselleria retrocedeix. Fa només unes setmanes ens deien que era impossible negociar res, que no hi havia marge, que tot estava decidit. Hui, després de dies de mobilització, de sacrifici econòmic i de desgast emocional, han hagut de posar propostes damunt la taula perquè saben que el conflicte creix i que la comunitat educativa ja no està disposada a continuar callant. I això és important recordar-ho ara!

Perquè precisament quan una vaga funciona és quan comencen les pressions, els intents de divisió i les maniobres per desactivar-la. L’última proposta de la Conselleria és un exemple claríssim d’això. Han intentat convertir un conflicte global sobre el futur de l’educació pública en una simple negociació salarial. I, sobretot, han intentat llevar de la negociació una de les línies roges més importants: el valencià.

No és casualitat. És una estratègia!

Volen trencar la unitat sindical i també la unitat de les assemblees. Volen separar les reivindicacions laborals de les lingüístiques perquè saben que, quan totes dues caminen juntes, la força del moviment es multiplica. Però la comunitat educativa ha entés perfectament què està passant. Ho veiem aquests dies als centres, a les assemblees, als carrers i fins i tot en les dimissions d’equips directius que s’estan preparant i presentant. Hi ha una indignació profunda, però també una consciència col·lectiva que feia molts anys que no existia. I això és probablement el més valuós que està deixant aquesta vaga.

Perquè aquesta lluita ja no tracta només de sous, de ràtios o d’hores lectives, encara que tot això siga fonamental. Aquesta vaga parla també de dignitat. De quin model de societat volem construir. D’una educació pública que garantisca drets, cohesió social i igualtat d’oportunitats des d’infantil fins a la universitat. I dins d’això el valencià no és cap element secundari ni folklòric. És una part essencial de la nostra escola i del nostre país.

No hi ha escola pública valenciana de qualitat si la nostra llengua queda fora de les negociacions. No hi ha llibertat educativa mentre es reduïsquen les possibilitats reals d’estudiar en valencià. I no hi ha neutralitat possible quan totes les polítiques lingüístiques van encaminades a arraconar una llengua que ja parteix d’una situació de desigualtat.

Però malgrat tot, crec sincerament que hem d’estar orgulloses i orgullosos del que estem fent. Fa dies que sostenim una vaga indefinida amb una força enorme. Les famílies i l’alumnat, ens està donant suport, però també gent d’altres professions. Molta gent ens para pel carrer per animar-nos perquè entenen que açò no és només un conflicte educatiu. Açò pot marcar un abans i un després per a tots els serveis públics valencians.

Si la comunitat educativa és capaç de guanyar aquesta batalla, s’obrirà una porta també per a la sanitat pública, per als serveis socials i per a tots els sectors que fa anys que pateixen retallades, precarització i menyspreu institucional. Per això hi ha tanta tensió. Per això volen desgastar-nos. Per això intenten allargar la negociació fins que el cansament faça la faena que no poden fer als carrers. Però crec que cada vegada més gent entén que aquest és el moment de resistir.

No portem tants dies de vaga indefinida per acceptar un acord insuficient i buit de garanties reals. No hem arribat fins ací perquè ara ens facen creure que hem de conformar-nos amb promeses futures, amb “meses tècniques” o amb paraules ambigües sense concrecions. Hem arribat fins ací perquè sabem que el sistema educatiu valencià està en un moment decisiu i perquè, després de molts anys, hem recuperat una cosa fonamental: la consciència que només lluitant col·lectivament podem canviar les coses. Som un exemple per a la resta de la societat i, sobretot, per al nostre alumnat, perquè fent vaga també els estem ensenyant. Els ensenyem que els drets no es regalen, que qualsevol millora social implica sacrificis, que les conquestes socials sempre han costat esforç i valentia, que ningú no vindrà a salvar els serveis públics si no els defensem nosaltres i que només la lluita col·lectiva pot obrir un futur més digne per a totes i tots.

Per això ara més que mai necessitem continuar unides i units. Necessitem el suport del món universitari, dels altres gremis, de les famílies i de l’alumnat. Necessitem articles, missatges, concentracions, xarxes socials plenes de suport i gent disposada a explicar què està passant realment als centres educatius.

Potser encara no som plenament conscients del que vivim, però aquest pot ser un moment històric per al País Valencià. Feia molts anys que no es veia una resposta tan gran, tan transversal i tan valenta de la comunitat educativa. Hem passat de la resignació a l’organització, de la queixa individual a la lluita col·lectiva. I això ja és una victòria. Ara no és moment de rendir-se, sinó de continuar fent costat a una mobilització que està defensant molt més que unes condicions laborals: està defensant l’educació pública, el valencià i la dignitat de la gent treballadora. Perquè quan un poble perd la por i aprén a lluitar unit, comença realment a canviar la història.

Perquè aquesta partida encara no ha acabat!

I perquè, sincerament, crec que pot ser l’espurna que ho canvie tot!

*Joan de Déu Martines Llinares, professor de secundària a l’IES Xixona