Més enllà del turisme: com els parcs industrials frenen la despoblació a l'interior del País Valencià

El País Valencià continua creixent. Segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE), la població valenciana ha augmentat un 118,30% des de 1960 —etapa central de l'èxode rural del segle XX— fins a arribar als 5,5 milions d'habitants. Tanmateix, aquesta població no es reparteix proporcionalment ni entre províncies ni entre municipis.

Castelló, València i Alacant creixen a ritmes diferents. La bretxa entre Castelló i les altres dues províncies respon a les oportunitats laborals i als sectors predominants en cadascuna. Així, Castelló és la que menys creix, lluny d'Alacant i de València.

Aquesta diferència no resulta estranya: és un altre exemple de l'Espanya buidada o, en aquest cas, del País Valencià buidat, una tendència al decreixement poblacional d'alguns territoris des de finals dels anys 50 a causa de l'èxode rural. “Buidat” té, a més, una càrrega política, ja que reivindica que aquest èxode rural no va ser, en molts casos, voluntari, sinó forçat per les condicions materials. Territoris les poblacions dels quals, davant la impossibilitat de trobar faena o després de la Llei de Reforma Universitària (LRU) de 1983 —impulsada pel Govern de Felipe González, que va modernitzar les institucions acadèmiques i va fomentar un gran augment de les matriculacions—, van abandonar les seues llars.

Al País Valencià, els municipis que perden població es concentren en part d'Alacant i a l'interior de València i Castelló. En aquesta última província, el despoblament ocupa la major part del territori. Aquestes zones coincideixen amb les àrees frontereres amb Castella-la Manxa i Aragó, la tercera i la quarta autonomia espanyoles amb menys densitat de població.

De nou, per a comprendre aquests moviments poblacionals, cal parar atenció a les oportunitats laborals. Segons l'Institut Valencià d'Estadística (IVE), Castelló té el seu pes ocupacional més elevat en l'agricultura, vinculada al decreixement poblacional; València dedica més persones a la indústria, mentre que a Alacant predomina la construcció. En aquesta última destaca Benidorm, capital turística, que va passar de 6.259 habitants el 1960 a 77.327 el 2025. Amb més de 80 edificis que superen els 100 metres, milers de persones van emigrar a aquesta ciutat per les oportunitats en la construcció, el sector hoteler i l'oci.

La disparitat en infraestructures i escenaris explica aquests fluxos. Les ciutats amb universitats, centres financers i empresarials o un turisme potent generen un “efecte crida” de poblacions procedents d'altres comarques, comunitats i, fins i tot, països. Trobem extrems com l'Alfàs del Pi, on, el 2008, el Partit Laborista Noruec —aleshores al Govern del país nòrdic— va crear la seua primera agrupació local a l'estranger. Aquell any, el municipi alacantí, amb 20.000 habitants, comptava amb més de 2.340 noruecs censats i més de 8.000 residents habituals. Benidorm i l'Alfàs del Pi han crescut des de 1960 un 1.135,45% i un 2.107,33%, respectivament.

Pel que fa als nous habitants procedents de mercats laborals insuficients dins de les comarques valencianes, aquests tendeixen a instal·lar-se als grans nuclis, contribuint sovint al declivi dels seus pobles d'origen. Parlem de municipis com els que envolten la capital, destinacions turístiques com la Costa Blanca o Peníscola —que a l'estiu supera els 100.000 habitants i el 2017 va arribar a les 2.361.758 pernoctacions—, les ciutats universitàries i, com a centre d'aquest article, els nuclis pròxims a parcs industrials, que creixen drenant població d'altres territoris.

Aquests són els 220 municipis valencians que, segons l'estudi de la Universitat Politècnica de València (UPV), estan en risc de despoblament:

On va aquesta població?

L'èxode rural va portar altres espanyols i estrangers a les ciutats valencianes, atrets pels sectors industrials, acadèmics i turístics en auge. També milers de valencians van emigrar a grans urbs dins i fora d'Espanya.

Els municipis més beneficiats per aquest flux migratori al País Valencià, després de les grans ciutats, són els “nuclis industrials”.

Aquestes zones, algunes amb infraestructures empresarials sòlides —encara que altres amb economies en declivi o saturades—, han atret en les últimes dècades treballadors de qualsevol sector. Als estrangers que arriben a aquests nuclis els reben els seus habitants —si n'hi ha—, aquells que van aconseguir mantindre's en els seus llocs d'origen per la creixent oferta laboral.

Alguns d'aquests veïns del segle passat han hagut d'abandonar les seues llars per la gentrificació: mentre que els seus nivells de vida i salaris s'han mantingut estancats o han disminuït, els preus dels serveis dels seus barris han augmentat a causa de la presència de nous veïns —moltes vegades temporals— amb més capacitat adquisitiva i demanda —aquesta última, coberta per locals de moda, franquícies i cafeteries d'especialitat—. Aquest fenomen deriva en lloguers cars i inaccessibles per als valencians d'origen, que han quedat disponibles sobretot per a nòmades digitals, persones amb patrimonis més grans o joves que, en molts casos, comparteixen pis.

D'aquesta manera, es produeix un efecte de reemplaçament en què, en alguns municipis que aconsegueixen sobreviure, com Paterna, Benidorm o Sagunt, els nous treballadors substitueixen les famílies originals, que, bé de manera voluntària, bé forçosa, es queden o es desplacen a altres localitats més assequibles o prometedores.

I no només creixen els municipis amb parcs empresarials, sinó també els limítrofs, ja que els primers no donen l'abast per a cobrir la demanda d'habitatge assequible. És el cas d'Elx i la seua veïna Elda, situades a 30 minuts amb cotxe.

Aquests nuclis empresarials, com el Triangle de la Ceràmica —Onda, Borriana i Vila-real— o l'eix industrial Requena-Utiel, sostenen la població en aquells llocs on el turisme o la influència de les grans ciutats no arriben. La figura següent mostra com el turisme, les zones empresarials i universitàries i la influència de les grans ciutats han resultat claus per a sobreviure al despoblament:

Per veure la influència del sector industrial en la població, n'hi ha prou amb comparar les diferències demogràfiques entre 1960 i 2025 i observar la seva distribució, molt similar a la dels parcs empresarials actuals: