El mural del pont de la solidaritat dels voluntaris de la dona busca una llar

Milers de voluntaris passen el Pont de la Solidaritat de València de banda a banda. És, sens dubte, una de les imatges i dels símbols que ens va deixar la DANA del 29 d’octubre passat. Persones de prop i des de lluny, amics i desconeguts, aliances que es creen a l’instant, sense pensar, per pura necessitat o per pura voluntat. Allí, entre ells, un artista mexicà planta la seua estructura i el seu enorme llenç i comença a pintar. Els dies previs ha exercit de voluntari en llocs com Catarroja o Benetússer, ha retirat fang, ha vist de prop la tragèdia, ha sentit i ha plorat amb ells. Ja en el pont, entre brotxa i brotxa, parla amb aquests desconeguts que han parat les seues vides per ajudar a traure fang, a repartir menjar, a retirar enderrocs, a netejar cases, garatges i carrers. Ells conten el que han vist, el que han sentit, una voluntària li ensenya un rellotge parat i cobert de fang i li diu: “Segurament es va parar quan va arribar la riuada i així s’ha quedat”. I aquesta hora, aquest moment interromput, li fan pensar en les vides que es van quedar així, aturades, trencades, parades per sempre enmig de la riuada.

Roberto Márquez, així es diu aquest artista mexicà establit a Texas, decideix donar cabuda a aquest rellotge i al seu simbolisme en la seua obra, que després d’uns quants dies de pintura interrompuda només pel descans obligat i per les converses amb els que van i venen, està ja acabada al 80%.

Ací, darrere seu, una jove artista valenciana l’observa. Es diu Beatriz Roclim, ja fa una estona que mira, amb admiració, el treball i el resultat de Roberto i vol parlar amb ell, conéixer-lo, saber els seus motius i les seues intrigues. S’hi acosta, es coneixen, connecten i Márquez li pregunta si vol col·laborar en l’obra. Ella, sense dubtar, li diu que sí i ell li assenyala on té les brotxes. N’agafa una, observa el llenç, es miren i comenten que podria tractar de reflectir aquest rellotge, aquest temps interromput, aquesta solidaritat, aquesta pausa en un gran rellotge les agulles del qual prendran la forma d’una pala i una granera gran.

L’aliança de Roberto i Beatriz, una de les tantes que es van crear després de la DANA, va tindre com a resultat un mural impressionant d’estil entre cubista, abstracte i realista que a molts els va fer pensar en el Guernica de Picasso i que va romandre en el Pont de la Solidaritat durant uns quants mesos. No obstant això, i després de començar a mostrar símptomes de desgast per la intempèrie, i després de no trobar cap institució pública o privada que es comprometera a fer-se’n càrrec, van decidir retirar-lo i guardar-lo en lloc segur per a evitar que es fera més malbé. Una decisió que Márquez comparteix, almenys en part, encara que també confessa que moltes de les obres que ha dut a terme en tota mena de situacions al llarg de la seua carrera han sigut, més aïna, efímeres: “Abans de començar un projecte, sempre vaig preparat al fet que al mural li puga passar qualsevol cosa. He sigut afortunat i algunes s’han conservat. Són obres en què gran part de la seua importància rau en el fet que s’interconnecten amb un esdeveniment i moltes persones hi col·laboren, però moltes han acabat en les escombraries, en l’oblit o trencades. No hi ha control d’això”.

El procés creatiu de Márquez no es pot entendre, precisament, sense aquesta connexió directa amb els fets: “M’agrada arribar ràpidament, perquè pense que és important deixar aquestes històries gravades d’una manera pictòrica, sinó que també jo soc una mica d’aquests artistes rars a qui agrada pintar, però també col·laborar. Són obres que poden ser tristes, però que també les utilitze per a enviar un missatge d’esperança”.

“El típic d’un artista és que es tanca en un estudi i comença a prendre referències. A mi m’agrada estar en el lloc, perquè així rep una informació actual, fresca i dels detalls més importants i forts, crec que si no fora així l’obra no tindria molta rellevància. Jo solc fer preguntes i la gent em dona informació que jo no tindria si no estiguera en el lloc dels fets”, afig.

“Es va intentar vendre o donar, però no es va concretar res”

Sobre el mural fet a València diu: “Quan vam estar decidint què passaria amb ell. El donem, el venem, es van intentar moltes opcions. Jo comentava que s’intentara vendre-ho o donar-lo a algun lloc, però no es va trobar. Hi havia llocs on els demanem deixar-lo com un préstec i continuen obertes diverses opcions, però encara no s’ha concretat res”, lamenta.

“D’acord amb les meues experiències, mentre el pinte o una setmana després, el que ha de passar passa. Vam fer un equip de cinc o sis persones, quan vaig vindre d’allí els vaig deixar a ells, perquè són espanyols i viuen ací, que decidiren la millor opció. Van decidir desengrapar-lo i portar-lo a un lloc, perquè no s’esgarrara o s’humitejara. Jo al final vaig dir que el que feren estava bé; d’una banda, pense que potser s’havia d’haver quedat allí. Però es pensava que es podia portar a un altre lloc i després donar-lo”, explica.

Ell i el seu equip són conscients que en els dies i les setmanes posteriors a la DANA era complicat trobar-li una ubicació: “Ho teníem en compte, i per això vam decidir tindre paciència. No volia posar pressió tampoc a Beatriz i la resta dels companys, i per això he deixat que ells observen la situació. És qüestió de continuar intentant i esperar. Veurem què passa”, indica.

Un pintor compromés amb el poble

Márquez fa anys que pinta in situ tota mena de realitats, situacions, guerres o catàstrofes naturals. Va estar a Ucraïna a l’inici de la guerra i va pintar, des de Polònia, un mural que va tindre una història particular: “Vaig pintar un mural abans d’entrar a Ucraïna, quan la invasió de Rússia, però estava en un lloc que destorbava. Vaig pintar i me’n vaig anar i el van tirar a les escombraries. Però se’n va adonar una organització i un museu i el van arreplegar de les escombraries i el tenen en exhibició permanent. Sobre aquest tema, també reflexiona sobre l’art efímer que tenen en moltes ocasions les seues obres, aspecte que comparteixen per exemple amb les Falles: ”L’efímer també és part d’una obra. Un voldria que tot durara i com més temps millor, però en les meues obres hi ha hagut sorpreses de tota mena“.

Per això, no descarta fins i tot que el mural puga tornar al Pont de la Solidaritat: “No passaria res que es quede ací. N’he tingut d’altres que s’han quedat així. Si passa alguna cosa amb ell, al final representa una tragèdia i, si s’humiteja, es descús o el que siga, és una mica com el reflex també del que va esdevindre. Li dona fins i tot més autenticitat”, afirma.

Malgrat això, i més pel que representa que perquè siga una obra seua, espera que aconseguisca trobar un lloc on es puga apreciar com es mereix: “Ho veig més que res des del punt de vista que representa i amb totes aquestes persones que van cooperar en la tragèdia. Que se les dignifique i que el reberen en un lloc on no sols, ells sinó la seua comunitat, continuen apreciant-lo. És un recordatori que ens serveix d’aprenentatge i seria bo que es tinguera respecte a totes aquestes persones donant a aquest mural la millor casa possible”, reconeix.

En el moment de fer l’entrevista, Márquez estava pintant un mural d’homenatge a Pepe Mujica a l’Uruguai: “Estic en la seu del partit que va fundar Mujica en el seu temps. Vaig arribar ací i va ser que em van comunicar on estaven les seues restes, en el palau legislatiu, a 15 minuts caminant d’ací, els vaig contar de mi i del meu treball i els va agradar la meua idea. Jo venia preparat per a treballar al carrer, però seria difícil, perquè ací plou, i és tardor i comença el fred, però em van rebre bé i em van donar l’espai, estic dins de la seu del partit. No solament em rebran el mural, sinó que el lliuraré al seu partit i a la seua família i formarà part d’una col·lecció de regals que han donat a Mujica al llarg de la seua vida. Em sent honrat del fet que em van donar el permís i ens van mirar com a família”, declarava satisfet.

I afegeix: “Si et fixes, ací a la meua esquena, hi ha unes vitrines, és una col·lecció de coses que han donat a Mujica al llarg de la seua vida. Els vaig comentar del mural i els va agradar la idea que seria part del contingut d’aquests regals que es farà un museu després amb tot això.

Un missatge per a les autoritats competents

Márquez aprofita l’entrevista per a llançar un missatge a autoritats, organismes, empreses o institucions: “Voldria que tingueren en compte que no és una obra meua, sinó que és de la comunitat, m’agradaria que aquesta obra quedara en el millor lloc. Entenem que museus, municipalitats, llars van ser destruïts, si llavors no hi havia on s’allotjaren els residents locals per a l’obra i d’aquesta grandària no pertocaria tampoc. Per això jo comentava que es quedara en el pont, em deien que es podia fer malbé, i jo deia que si el poble es va fer mal seria com un reflex d’això. Com que no hi ha hagut una institució ni una municipalitat que ens propose fer-se càrrec. Estic pensant que torne al pont i que s’hi quede fins que algú responga”.

Finalment, envia un missatge d’esperança: “Moltes gràcies perquè això serà un missatge perquè la gent i les autoritats s’adonen que aquesta obra encara està en l’aire i seria molt satisfactori saber que li donen un espai perquè no es perda, perquè fins i tot guardada i enrotllada també es pot desbaratar”.

Paradoxes del destí, a penes uns mesos després de la DANA del 29 d’octubre passat, Roberto Márquez vivia en el seu lloc de residència a Texas unes inundacions similars en què també va col·laborar com a voluntari i on també va dur a terme un mural commemoratiu.