Toni Cantó, un actor de sigla en sigla

A l’abril del 2015, amb la campanya en la recta final, les possibilitats electorals d’Unió Progrés i Democràcia (UPiD) en les eleccions autonòmiques de maig eren cada vegada més fosques davant la irrupció d’una nova formació de pretensions centristes encapçalada per Albert Rivera i molt secundada per uns certs mitjans de comunicació. En un hotel de València, Toni Cantó (València, 1965), cap de llista del partit de Rosa Díez per aquesta circumscripció, va anunciar en roda de premsa que es retirava i deixava la formació en l’estacada. Un dels periodistes presents va formular aquesta pregunta: “Se’n va vosté per no cremar-se amb una derrota a fi de poder incorporar-se a Ciutadans?”. Cantó va respondre, aparentment indignat: “Jo no faig això”. Però ho va fer.

Després d’anunciar que tornava l’acta com a diputat en el Congrés, va afegir que es mantindria com a afiliat per defensar en el congrés d’UPiD la confluència amb Ciutadans. Cantó, que havia sigut l’únic diputat d’UPiD per València, en les eleccions generals del 2011, ja anava tres mesos després com a número dos per València en les llistes per a les eleccions generals de Ciutadans, formació per la qual va obtindre una altra vegada una acta com a diputat.

Només un mes abans de la seua espantada, la formació de Rosa Díez no havia superat la barrera electoral andalusa, però sí que ho va fer l’incipient Ciutadans, el Podem de dretes que reclamava la patronal, amb 9 diputats. Amb el seu nom imprés en les paperetes i la seua cara en els cartells, el candidat va abandonar el cotxe rosa i va pujar al tren taronja. “L’única carrera que em plantege és la de tornar al teatre”, havia dit en deixar el vaixell d’UPiD. Aquest mes de març del 2021, en eixir de l’executiva que els crítics amb Inés Arrimadas van forçar i anunciar la seua dimissió de Ciutadans, assegurava: “L’única cosa que em plantege ara és telefonar al meu representant per veure si puc començar a treballar en el meu ofici d’ací a poc. Estic cabrejat, trist i fotut”. La història no es repeteix, però s’assembla.

“La primera cosa que vaig intentar, des de fa mesos, és que confluïren tots dos partits. Vist que la directiva del meu partit s’hi negava rotundament, ho vaig intentar des de dins, vaig fer un últim intent... A partir d’ací es posen en contacte amb mi [des de Ciutadans]”. Les declaracions pertanyen a una entrevista amb el diari El País el dia del seu fitxatge per Ciutadans, unes paraules que, parafrasejant Mark Twain, semblen rimar amb les que el polític pronunciava dilluns en eixir de l’executiva: “El centredreta no pot perdre la Comunitat de Madrid. Hem d’anar amb el PP a eleccions”. Una opció, que, segons es desprén de les seues paraules, el polític va plantejar, però l’executiva no va acceptar. Vistos els precedents, tothom es pregunta si Cantó acabarà en unes llistes del PP.

Com va fer en UPiD, Cantó va replicar en Ciutadans el camí invers al de molts polítics: va començar com a diputat en el Congrés i després va tornar a la seua València natal a ser candidat a la Generalitat Valenciana. La jugada amb Ciutadans va eixir bé, ja que va aconseguir ser portaveu del grup parlamentari en les Corts Valencianes. Amb ell com a cap de cartell, el grup parlamentari, abans dividit fins a l’extrem que quatre diputats se’n van anar al grup de no adscrits, va multiplicar la seua presència en la cambra valenciana, i va passar de 13 a 18 escons. Mai es podrà demostrar si es va deure a la seua campanya o a l’avançament electoral del president valencià, el socialista Ximo Puig, que va fer coincidir les autonòmiques amb les estatals en què Albert Rivera va obtindre 57 diputats. Mesos després, Rivera es quedaria amb 10 en el Congrés i començaria el daltabaix de la formació taronja.

Cantó va arribar a les Corts Valencianes desplaçant com a portaveu Mari Carmen Sánchez, que havia sigut designada en substitució d’Alexis Marí, exdirigent de la formació taronja que va dimitir juntament amb tres membres més del grup parlamentari alineats amb l’exportaveu Carolina Punset davant el canvi de rumb del partit comandat per Rivera. Va ser llavors que Ciutadans va esborrar el cognom socialdemòcrata i va començar a endurir el seu discurs, ansiós per devorar un PP en declivi i ventat per escàndols de corrupció. Els de Marí van encunyar l’etiqueta #SinTrampaNiCantó per acompanyar les informacions relatives al parlamentari, fruit d’una rivalitat prèvia: Cantó es va presentar a les primàries d’UPiD contra Marí, i les va perdre. Marí va ser el primer a eixir de la formació magenta per incorporar-se a Ciutadans i després esbroncar-se amb el seu líder, Albert Rivera. Allí, en Ciutadans, Marí va tornar a trobar-se amb Cantó i a guanyar-li unes primàries, encara que Rivera va acabar ajudant a pujar l’actor a la primera fila.

El ja exportaveu de Ciutadans ha fet tants salts de sigla en sigla que disfressar-lo de camaleó en un xou televisiu, com fa uns mesos en una cadena ben coneguda, no deixava de ser irònic. Actor de professió, el seu passat en el cinema i la televisió l’ha fet guanyar-se la simpatia de molts ciutadans i una popularitat que s’ha emportat a l’escó. Fent un ús sense complexos de la demagògia, s’ha convertit en un dels oradors més cridaners de la legislatura en les Corts Valencianes. Els seus discursos, carregats d’agressivitat, s’han fet virals.

Cantó ha passat per diverses etapes des de la seua arribada al parlament valencià, en què ha variat la seua relació amb els socialistes i amb el seu líder, Ximo Puig, passant d’acusar-lo de ser “el PSC valencià”, pretesament aliat d’independentistes i terroristes, a intentar que li deixaren donar suport als pressupostos de la Generalitat Valenciana mitjançant la introducció de mesures sense gaire impacte en els comptes públics, però vistoses de cara a la galeria. Tant és així que va arribar a negociar amb la conselleria de la vicepresidenta Mónica Oltra –a qui acusa de ser una líder independentista valenciana– per augmentar les places en residències públiques durant la pandèmia. Trencat el romanç amb els socialistes, el diputat taronja va tornar a ser l’oposició més dura contra Puig, superant el PP i Vox en molts aspectes. “En alguns temes, el de Cantó podria ser un discurs meu, o seu el meu”, declarava fa uns dies en una entrevista José María Llanos, president del grup parlamentari de Vox en les Corts Valencianes. Arribat el 8 de març, el portaveu taronja publicava un article d’opinió en defensa del feminisme, malgrat haver fet anys abans discursos contra les denúncies falses per violència masclista –que no arriben ni al 0,1% del total per violència de gènere–. L’extrem centre.

Toni Cantó va guanyar popularitat assessorat per un activista en xarxes i referent de l’ alt-right espanyola en qui la Fiscalia i uns quants dirigents d’esquerres han posat el focus. Els socialistes han portat algunes accions d’Alvise Pérez, exassessor de Cantó en les Corts Valencianes, al jutjat per assetjament i difamació, com la difusió d’acusacions falses o d’imatges del ministre José Luis Ábalos en el seu domicili. El consultor polític va ser cap de gabinet de Cantó en la seua etapa en el Congrés i va arribar amb ell a les Corts Valencianes, on es va encarregar de la seua imatge política amb missatges que es viralitzaven ràpidament i mantenien una estructura similar als que difonen l’extrema dreta europea o els afins a Donald Trump als Estats Units: teories conspiratòries, dades difícilment verificables i dades falses o declaracions fora de context fàcilment manipulables. Pur estil fake news amanit amb unes certes fòbies contra col·lectius vulnerables. En conversa amb elDiario.es l’any passat, va negar tota relació amb tècniques d’extrema dreta i va afirmar que se sentia més liberal que conservador. Pérez, ja sense vinculació amb Ciutadans, contínua fent campanyes en xarxes socials contra el “govern de la faula”, però Cantó manté la seua estratègia argumental: agita, que alguna cosa queda. O que parlen d’un, encara que siga malament.