El racisme a la porta de casa

Quan l’Organització Mundial de la Salut va tipificar el coronavirus amb epicentre a Wuhan (la Xina) com a pandèmia, la comunitat xinesa va fer una campanya en què recordava: “No som un virus”. L’estat d’alarma i el confinament van portar aparellats centenars d’acomiadaments de treballadores domèstiques, moltes d’elles migrants, que, regulars o no, no tenien dret a indemnització. Amb la prohibició de la venda no sedentària, dels mercats ambulants, molta població gitana va quedar sense ingressos. En els serveis de delivery se sublloguen els comptes en les aplicacions a persones migrants que assumien el risc de treballar en plena pandèmia amb protecció ben escassa.

Desenes de col·lectius van reclamar la regularització de les 600.000 persones que estan en uns llimbs legals a Espanya per a poder accedir a la sanitat sense por de ser expulsats i poder sol·licitar ajudes d’emergència per la pandèmia. El tancament del camp va deixar migrants sense possibilitat de manteniment econòmic. Molts d’ells viuen en infrahabitatges o assentaments. Es queden fora, per exemple, de l’Ingrés Mínim Vital. En els últims anys s’han succeït protestes i atacs contra centres de menors no acompanyats en diferents localitats, com la pallissa a dos joves magribins a Dénia. La ultradreta carrega contra els migrants acusant-los falsament d’agressions sexuals grupals o atacant els ‘mena’, un terme que col·loca menors en una sigla que els deshumanitza.

El grau de xenofòbia en un país és difícil de mesurar i quantificar. Hi ha estudis sobre el nivell de tolerància d’una societat, que solen ser a través de preguntes voluntàries, més pròximes a un estudi psicològic que no sociològic. No obstant això, sí que poden constatar-se pràctiques institucionals o diferències estructurals que suposen una discriminació, com el grau de pobresa. L’enquesta de condicions de vida que elabora l’INE situa el percentatge de persones per davall del llindar de risc de pobresa o exclusió social en el 23,1% per als espanyols, el 47,7% per als estrangers de la Unió Europea i del 56,0% per a les persones extracomunitàries.

Càritas València va explicar dimarts passat en el seu informe anual que el 61% dels atesos són persones migrants: “Ens preocupa la situació de les persones estrangeres, ja que la condició de la situació administrativa irregular és un dels factors clau d’exclusió –especialment en població extracomunitària–”, assenyalava el seu responsable.

És complex tindre dades de males pràctiques o pràctiques irregulars en un treball no regulat; és missió impossible que una persona que no és considerada ciutadana –mal anomenada ‘sense papers’– puga denunciar determinades pràctiques en una comissaria. Les persones que pateixen violència institucional o discriminació laboral solen tindre por de denunciar, apunta Paco Simón, coordinador d’Igualtat de Tracte a València Acull. Una opinió a què donen suport Isabel Cruz i Mar López, responsables de Migracions i de la Federació de Serveis d’UGT, respectivament.

“Una altra forma de racisme és l’infraregistre” expressa Simón, que afig que és difícil provar el vincle laboral“ en casos sense contracte i moltes persones tenen por de perdre la faena o que s’òbriga un expedient d’expulsió si reclamen els seus drets. Les representants sindicals expliquen que, quan es té coneixement de casos d’abusos laborals, ”és molt complicat de demostrar, perquè la seua veracitat sempre està en dubte“, com passa amb altres col·lectius.

“Fins que no tens NIE, no et sents amb capacitat de reclamar. Has d’arribar a uns mínims de cotització per a renovar els permisos. Hi ha dones que tenen fills a càrrec i no tenen altres fonts d’ingressos, tenen por que els seus fills es quedaran sense estudiar” si prenen alguna mesura, explica Dolores Jacinto, pertanyent a l’Associació Intercultural de Professionals de la Llar i de les Cures. Aquest col·lectiu lluita per la inclusió d’aquesta faena en l’Estatut dels Treballadors i l’adaptació dels convenis de l’Organització Internacional del Treball que Espanya va subscriure la dècada passada. La majoria de les seues companyes professionals són migrants, moltes d’elles en situació irregular, que denuncien que la Llei d’estrangeria les aboca a l’economia submergida durant tres anys fins a poder formalitzar un contracte. Calculen que, de 600.000 treballadores –9 de cada 10 són dones– el 30% treballen en B.

Dolores conta que hi ha dones a qui les seues ocupadores amenacen de cridar a la policia, que s’abusa de les condicions de les internes, es confon cures a majors amb faenes de neteja, s’estenen les jornades a 14 hores i en alguns casos s’obliga a portar un uniforme “com a distintiu de classe”, que sol ser extragran i incòmode per a la faena.

El camp és un altre dels sectors on es registren abusos més greus. Segons la responsable d’Indústria d’UGT al País Valencià, gran part del frau es comet en empreses de prestació de serveis –les que subcontracten treballadors per a campanyes agrícoles– que declaren cotitzacions molt per davall de les hores de faena dutes a terme. La discriminació varia per sectors i nacionalitats; per exemple, en el cas de la campanya de la taronja, més controlada, el frau habitual és en la cotització, mentre que en les zones d’horta la mà d’obra no té contracte i moltes vegades no coneix l’idioma, com és el cas dels migrants del Pakistan. A més de la barrera lingüística, explica Rosa Benítez, les comunitats solen moure’s molt, cosa que dificulta les denúncies i les inspeccions. “Demostrar la relació laboral és complicat”, atesa la temporalitat i l’absència de documentació, assenyala la responsable, que considera que “el cercle de precarietat es basa en la desprotecció”. Moltes vegades, les persones migrants no coneixen les estructures sindicals i veuen la Policia com un perill en compte d’una ajuda.

Comissions Obreres va presentar el desembre passat un informe sobre l’impacte de la població estrangera i migrant a Espanya. Amb dades del 2018, assenyala que el 77% de la població estrangera resideix des de fa més de 7 anys a Espanya. I ocupa els escalons més baixos en l’escala laboral. “Salaris més baixos, temporalitat, desigualtat d’oportunitats, precarietat i treball en sectors i ocupacions més inestables, caracteritzen a l’ocupació estrangera”, va assenyalar la representant sindical Lola Santillana.

L’estudi reflecteix que hi ha una bretxa salarial entre la població espanyola i l’estrangera, més gran quan es tracta de persones extracomunitàries i més encara si són dones: en el cas de les persones d’origen africà o de països americans, el salari mitjà és entre un 37% i un 39% inferior. La població estrangera està ocupada majoritàriament en els sectors més inestables i també en les ocupacions menys qualificades, com ara agricultura, comerç, hostaleria i servei domèstic, amb importants taxes de temporalitat, treball a temps parcial i rotació en l’ocupació, destaca l’informe.

Aquesta mateixa setmana s’ha presentat l’informe anual de CIEs No, la plataforma que lluita pel tancament d’aquests centres des de fa 10 anys, espais que consideren un forat negre dels drets humans. L’informe s’ha presentat quan es compleix un any de la mort de Marouane Abouobaida en el centre del carrer de Sapadors, a València, causa sota investigació judicial. Segons el document, la meitat de persones que passen pels CIE tenen menys de 30 anys i procedeixen del Magrib i l’Àfrica subsahariana. Durant l’any passat es va denunciar l’expulsió d’un intern veneçolà amb VIH que no tenia garantit el tractament, condicions deplorables en el centre, es va fer una vaga de fam de 48 hores, s’ha denunciat l’internament de menors i una agressió policial en un cotxe patrulla.

La matinada del 17 de juliol de 2018, després de dies a la deriva i rebutjats en diferents ports de la Mediterrània, l’Aquarius va desembarcar a Espanya en una operació sense precedents amb 600 persones a bord. Del grup de migrants que es va quedar a Espanya, 374 van sol·licitar protecció internacional i només s’han resolt 66 expedients, dels quals nou s’han arxivat, huit acceptats i 49 denegats. Els representants de l’associació Aquarius Supervivientes 2018 van explicar en una roda de premsa dimarts passat que després de 18 mesos amb ajuda del Govern, ja no estan inclosos en el programa d’acolliment i la targeta roja de sol·licitants d’asil, que els permet residir i treballar legalment a Espanya, els causa problemes per a trobar una ocupació. Les empreses i els arrendataris no coneixen la targeta i no es fien de la validesa legal de document, i els neguen l’accés. Malgrat la seua situació tan delicada, persones com Félix, nascut a Sierra Leone, treballen com a voluntaris en la Creu Roja València durant la pandèmia.

Delictes d’odi

Les denúncies i les condemnes són la punta de l’iceberg de la discriminació. No totes les persones que pateixen violència física o abusos laborals tenen possibilitat de denunciar, ni tots els agredits inicien procediments judicials. Segons l’Informe del Ministeri d’Interior del 2018, entre els denominats delictes d’odi, la major part són per motius ideològics (581 del total de 1.557), però el segon grup el conformen delictes que tenen a veure amb la xenofòbia. Exclusivament com a delicte de xenofòbia se’n comptabilitzen 463, als quals se’n sumen 60 per creences o pràctiques religioses –generalment lligats a l’origen de la persona o a la racialització d’aquesta–. Les amenaces i les lesions són el tipus delictiu que es dona en més mesura i el 80% de detinguts i investigats per incidents de “delictes d’odi” són de nacionalitat espanyola. La Comunitat Valenciana va registrar 125 delictes d’odi, 48 dels quals per xenofòbia, amb una taxa del 2,5 per cada 100.000 habitants. Sobra dir que els informes oficials només recullen els fets que s’han denunciat.

Segons la Memòria de la Fiscalia valenciana del 2018 presentada en les Corts Valencianes, a Castelló es va dictar una sentència condemnatòria per un “delicte de lesions amb instruments perillosos amb concurrència de la circumstància agreujant de discriminació per raó de raça”; a Alacant, el pare d’un menor d’ètnia gitana va denunciar a través del Secretariat del Poble Gitano un professor del col·legi a qui acusava de comportaments racistes respecte del seu fill –pendent de resoldre en la data de redacció de la Memòria– i a València, la secció especialitzada de la Fiscalia per a la Igualtat i la No-discriminació registra més activitat. Respecte a les sentències, el 2018 es van dictar 12 sentències condemnatòries per delicte contra els drets fonamentals. En els jutjats d’Instrucció i Penal 1, es va dictar una sentència per delicte de lesions amb agreujant de discriminació per motius racistes, una altra per delicte de lesions amb l’agreujant de discriminació per motius d’orientació sexual i nacionalitat, de conformitat, i una altra per delicte d’amenaces amb l’agreujant de discriminació per motius de racistes. El 2019, a falta de l’informe definitiu, s’estima que només a València es van obrir 40 diligències per delictes d’odi i contra la integritat moral –que agrupa qüestions ètniques i ideològiques–. La Fiscalia Provincial de València recalca que manté reunions constants amb el Grup d’Informació de la Policia Nacional, la Policia Judicial, la Guàrdia Civil i la Policia Local i que aquestes mostren un “alt grau de compromís” amb les qüestions relatives a la discriminació, tant que la majoria dels procediments s’obrin a causa de les seues instàncies.

La Memòria esmentada va ser la primera a dedicar un capítol concret al tràfic i la persecució de l’explotació sexual. La fiscal Superior, Teresa Gisbert, la va considerar “una agressió als drets humans” i va elaborar una radiografia en què es conclou que les dones víctimes de tràfic solen ser originàries de Nigèria, Romania, Bulgària, Paraguai o el Brasil, el seu nivell socioeconòmic i cultural és baix i arriben a Espanya a través de persones que es guanyen la seua confiança. El perfil coincidia amb l’explicat per Vivian Nith, supervivent de tràfic resident a València, que va explicar el seu cas en l’especial ‘L’Espanya dels migrants’ d’eldiario.es.

Al voltant de 600.000 persones a Espanya no tenen drets. No són considerades ciutadanes i queden fora de tota protecció. “No deixar ningú arrere és un eslògan” sentencia Dolores.