La reconstrucció de València set mesos després de la DANA: tot és millor, res és com abans

La Torre és un barri esqueixat de València, una pedania que va ser horta i alqueries, encaixonada hui entre autovies i tan capital de la Comunitat Valenciana com la plaça de l’Ajuntament. Veïnat de nets d’agricultors i de classes obreres (7.000 habitants) i construït en zona inundable, el 29 d’octubre passat va veure com una llengua de fang va arrasar baixos, carrers i garatges, deixant catorze morts, set d’ells en el mateix aparcament subterrani. Set mesos del primer viatge d’elDiario.es a aquest lloc, tot aparenta estar bé, com passa en tota la zona zero. Hi ha xiquets, hi ha vida, passen autobusos i cotxes, hi ha col·legi, hi ha tràfec de gent caminant sense fang en les sabates. Hi ha supermercat, cosa que a la Torre és una fita, perquè van estar fins al 13 de març sense possibilitat de comprar menjar allí: els veïns que van aconseguir un cotxe anaven a altres pobles o creuaven al barri de Sant Marcel·lí. Altres es van haver de conformar amb el repartiment de menjars que va fer l’Ajuntament fins que va obrir Consum. “El centre de la vida ací és el súper, on parles i et trobes”, ironitza Ana en el seu camí a casa amb una amiga. La Torre està unida per diversos ponts al centre, entre els quals el conegut com a Pont de la Solidaritat, pel qual cada dia creuaven milers de voluntaris a ajudar a la zona zero després de les inundacions. 

Tot és normal en aparença, i net, però un passeig més detingut revela que aquest barri està encara “trencat”, com tants altres que estan una mica més enllà, a l’Horta Sud. Les notícies sobre la DANA les ocupa la política, la situació de Mazón, el jutjat de Catarroja, la reconstrucció i les ajudes milionàries. Però, com és viure en una zona per la qual va passar la riuada? Què s’ha arreglat i què no quan es compleixen set mesos?

Una de les ferides més profundes és la psicològica. Malsons, insomni, teràpia i tranquil·litzants és el menú recurrent en un lloc en què totes les preguntes i les converses al carrer van sobre el mateix i en què es va fer un esforç sobrehumà per a eixir del fang que passa ara la seua factura. José és un veí que estava en un baix i va salvar la vida de miracle: “Aquest arbre que veus, i que per a tu és un arbre, per a mi és on hi havia una persona intentant no ofegar-se. Aquesta petita línia marró en aquesta façana que per a tu no és res, per a mi és el lloc on va arribar l’aigua”. Les cicatrius de la riuada són evidents a estones, i taca encara parets, cantons i persianes i es materialitza en baixos demacrats que conviuen amb els reformats. I l’arena de fang, una pols indeleble que s’obstina a ficar-se en qualsevol lloc i recordar amb les seues partícules de mal auguri el que va passar el 29 d’octubre. 

José pren pastilles i va demanar ajuda psicològica des del primer moment: “Com al principi eren voluntaris, havíem de contar-ho i reviure-ho tot cada setmana; ara tenim per fi una teràpia de seguiment”. A l’Ajuntament pedani hi ha un servei que agraeixen els veïns, l’associació dels quals ha florit després de la desgràcia. Volen participar en com es reparteixen aquests “milions de què sentim a parlar” –més de 1.000 de la Generalitat, 16.000 entre les ajudes del Govern i els diners del Consorci d’assegurances, més ajudes de l’Ajuntament de València–. Ells, com els Comités Locals d’Emergència i Reconstrucció que s’han format espontàniament en els municipis de la DANA, breguen perquè es reconstruïsca amb paràmetres d’una zona inundable i, si cal, s’eleven llocs crítics com ara centres de majors o col·legis usant plantes altes, que es posen materials absorbents, que es revisen els plans urbanístics. Que se’ls escolte i se’ls atenga, que es reconstruïsca amb ells. Però també hi ha opinions distintes. Altres veïns se senten satisfets que haja canviat el panorama Dos d’ells conversen en un banc esperant l’autobús en la via principal de la pedania: “Per al que hem passat ací, estem bé, almenys estem vius i ja la gent fa la seua vida normal”, opina un d’ells, que considera que s’ha fet “el que es podia davant aquesta barbaritat”.

Vicky és una de les assistents més joves a l’assemblea veïnal dels dijous, que se celebra en un edifici que està també sense ascensors: “Als veïns que eren d’ací se’ls ha reallotjat a quilòmetres, que no entenc per què. I els que hi estem tenim por. La nostra casa fa olor d’humitat, encara que ja ens hi hàgem acostumat. Fa por viure en un lloc en què no s’han fet estudis”. Molts d’aquests edificis van passar setmanes amb els pilars submergits en aigua i fang. De fet, alguns d’aquests aparcaments estan encara tancats i els veïns han de deixar el cotxe als carrers, plens de vehicles. L’Ajuntament de la Torre assegura a elDiario.es que, qui ho demane, té un arquitecte a la seua disposició per a revisar sa casa.

Canviar de casa no és una opció. L’emergència residencial en què està València –els preus de la qual han augmentat un 14% en l’últim any, segons Tinsa, i creix al ritme de Madrid–, agreujada després de la DANA, fa quasi impossible mudar-se. És el que li passa a Andrés Eduardo. Aquest jove colombià el va enxampar la riuada a casa amb la seua dona i les seues dues filles. El pis en què estava llogat, un tercer, va quedar indemne. “Però la propietària el necessitava perquè és de Paiporta, sa casa es va quedar sense ascensor i el seu marit té una discapacitat, així que vam haver d’anar-nos-en”. 

En eixir a buscar, es va trobar amb una enorme galtada. Els pisos estan a 800 euros en un barri en què fa uns anys es trobaven habitatges per 300. De moment està reallotjat en un habitatge social en què el deixen estar sis mesos, en una de les enormes torres del projecte urbanístic que es va plantejar en la pedania, Sociòpolis, i que va quedar paralitzat arran de l’esclat de la bambolla immobiliària. “M’han oferit pagar un comissionista que em diria on ocupar un pis, o minipisos il·legals que fan dividint cases en moltes habitacions. Si fora jo només, me n’hi aniria, però amb dues xiquetes menudes no em ficaré en un lloc així”, conta des de la seua casa temporal, des de la qual es veu l’Albufera, la mar i el nou camp de futbol refet després de la DANA amb la inversió del Vila-real i la Fundació de Juan Roig. 

“Jo em pregunte si s’ha fet amb material absorbent per a una riuada”, diu un veí de la Torre. L’alcalde pedani, Rafael Arnal, nomenat per l’alcaldessa de València, no sap dir-ho, però explica que “cal donar les gràcies, no exigències”, i relata que ara hi haurà una inversió municipal per a vestidors o les llums pressupostada en dos milions. “Falten coses a la Torre, clar, però són les mínimes. S’ha treballat molt i ràpid, de fet venen a aquest camp a jugar persones d’altres municipis afectats que estan encara sense instal·lacions. Per exemple, la biblioteca s’inaugurarà d’ací a set dies. Tots volem que funcione i l’alcaldessa s’hi ha implicat el 100%”.

Al costat de la gespa on entrenen xiquets i joves, es veuen solars i antigues campes que van acollir centenars de cotxes retirats dels carrers: “Ens van robar els cotxes”, lamenta Elvira, presidenta de l’associació de veïns. És una queixa que van traslladar fa setmanes les associacions de víctimes al president de Govern, Pedro Sánchez, en la seua visita a València. Les grues van buidar molts d’aquests solars en diferents municipis, com es reclamava per l’impacte físic i emocional, però no sempre amb el permís dels propietaris. Alguns tenien el cotxe aparaulat amb desballestaments, uns altres encara estaven en tràmits per a cobrar l’assegurança i van veure desaparéixer el seu cotxe d’un dia per a un altre. “A més, no han netejat els solars i estan amb els líquids dels cotxes, vidres i trossos de carrosseries”, diu Elvira. “El problema és que són solars particulars”, justifica l’alcalde, que admet que és un tema pendent a què encara han de trobar una solució. 

Per a arribar a la botiga de fotografia de Carol i Pedro, cal caminar per l’espina dorsal de la Torre, una carretera que portava antigament a Madrid, i travessar un barri desordenat, deshabitat a estones, en què conviuen torres modernes amb edificis abandonats i baixos plens encara de llot. Entrar a l’estudi Herráiz és un oasi. Tot és nou i net, hi ha vestits de bebé i embarassada, el seu negoci fotogràfic principal. “Ací vam perdre uns 120.000 euros, incolent-hi tots els equips i les càmeres”, conta el fotògraf, que assenyala on va arribar l’aigua: més de dos metres d’altura. “De les ajudes no tenim cap queixa, hem cobrat, però hi ha encara un abandó que no entenem”, relata Carol, que admet que sent “culpa” perquè ells no ho han passat tan malament com altres. “Hem rebutjat de fet una ajuda que ens van oferir d’una associació; creiem que hi ha gent que ho necessita més”. 

El seu local conviu amb baixos arraconats i el carrer polsós, herència de la riuada. “Hauria d’haver-hi més neteja”, lamenten, “perquè, si jo faig la meua part, però la resta no, això no canvia. Jo he revisat i reformat el local, però si el veí no ho fa o els carrers no estan nets...”. Com quasi tots els veïns, van arreglar ells el desastre amb ajuda dels voluntaris i d’un grup solidari de fotògrafs: “Estem esgotats, han sigut molts dies i hores de gestions, de resoldre, de netejar, de començar de zero”, i ara comencen a aflorar problemes psicològics que han afrontat a pèl, amb medicació o amb teràpia. També se’ls han quedat alguns tics després del 29O: “Carol m’insisteix que deixe les càmeres en alt, a vegades ho faig. La veritat és que, si ens hagueren avisat, hauríem pogut salvar moltes coses”, conta Pedro entre vestits i accessoris de bebé nous per a les sessions familiars. 

Julián relata en l’assemblea de veïns que la compensació del cotxe li ha arribat, però és ridícula. El seu cas, com molts altres en la zona DANA, és singular. És dependent en grau tres i tenia un vehicle adaptat, que costen uns 50.000 euros. “M’han donat 4.000 euros del consorci, a veure si ara ens donen alguna cosa per a adaptar el cotxe”. Va sobreviure a casa les primeres setmanes, 45 dies sense eixir, “em van portar aigua i menjar... poc”, recorda. A més de la falta d’ascensors –es calcula que encara n’hi ha 9.000 de desbaratats–, els danys en les voreres després de la DANA és un altre dels problemes que afronten cada dia les persones en cadires de rodes en tota la zona zero. 

Cau la vesprada a la Torre i l’assemblea encara la recta final, es fa broma amb el més jove assistent, el “rebesavi o el besavi del qual ja ens venia coses ací”, diu Alfonso entre riures, que a més remarca el “desastre psicològic” que ha començat a emergir i la necessitat de solucions ja després d’esperar i adaptar-se durant mesos a tot el que ha suposat començar de zero. “Si haguera de definir el que ha sigut això, diria les cues, hem fet cues per a menjar, per a les ajudes, per a moure’ns, per a comprar, per a informar-nos, cues, cues, cues”, conta una altra veïna, que destaca que “hi ha una mobilització increïble” entre veïns, que comencen a conéixer-se ara. Tot està millor en aquesta pedania respecte del dia 30 d’octubre, però res ni ningú està bé del tot, encara que hi haja la falsa creença portes enfora de la zona zero que tot està resolt. La Torre acomiada el visitant al seu carrer principal amb una filera de baixos que sembla que no obriran mai més al costat d’uns altres acabats de reformar, amb vides que continuen travessades pel que va passar el dia 29 i que han tornat a una normalitat limitada. Passa l’autobús 27 cap al centre de la ciutat, a què s’arriba en 15 minuts. Un aparador pintat amb enormes lletres de fang que ningú s’ha atrevit a tocar recorda, al costat de la parada on esperen dues veïnes, que va haver-hi temps pitjors i exclama, per a les hordes de voluntaris que van passar per allí i de les quals ja no hi ha rastre, un sonor “gràcies”.