eldiario.es

9

"Escriure és la meua forma de militància política"

El novel\·lista publica 'La pornografia de les petites coses' (Sembra Llibres), una reflexió generacional sobre la política, el desig sexual i el gènere.

"En la nostra literatura hi ha una mena de pessimisme paralitzador i, de vegades, també classista"

Joanjo Garcia. Foto: Maria Martinez

L'escriptor Joanjo Garcia publica 'La pornografía de les petites coses'. Foto: María Martínez

Joanjo es fa el distret en arribar a la terrassa del Café Museu on ha quedat per entrevistar-se amb aquest periòdic. L’escriptor es mimetitza perfectament en l’entorn d’aquell indret, a l’ombra de les enormes parets de l’antic convent del Carmen. Abans d’estar-se palplantat esperant, entra al bar i demana.

A l'eixir m'estreny la mà amb força i fa el somriure còmplice de qui té gana d’esmorzar. Amb un cop d’ull convenim asseure’ns en una taula discretament allunyada de l'aldarull provocat per uns turistes. Tots els seus moviments són així: reservats però decisius. També parla així, amb una naturalitat circumspecta. No sembla tindre pressa, ni estar expectant, ni voler res. Sembla contestar les preguntes com qui no vol la cosa. Així, tal volta, escriu.

Joanjo Garcia (València, 1977) es va donar a conèixer en el panorama literari valencià quan va guanyar el Premi Enric Valor de Novel·la amb Quan caminàrem la nit. Tenia 35 anys i d'aleshores ençà no ha fet més que escriure. El 2015 va publicar Aquell agost amb punt finali Tota la terra és de vidre, Premi de Narrativa Ciutat d’Elx. Aquell mateix any va aconseguir el Premi de Novel·la Ciutat Alzira amb El temps és mentida. El 2016 va aparéixer Arribarà el dematí. I ara acaba de publicar La pornografia de les petites cosesamb l’editorial Sembra Llibres. Artefacte literari amb segones intencions, amb jocs d’expectatives, amb discurs polític i amb reflexions generacionals. Una novel·la que el confirma, una vegada més, com una de les veus més esmolades de la literatura valenciana actual.

Com naix La pornografia de les petites coses?

Ja fa un temps, vaig mirar de fer una cosa molt xicoteta que tinguera l’erotisme com a motor. I mentre l’estava escrivint vaig veure que això no funcionava. Quan escrius des del gènere siga una novel·la històrica, de terror o policíaca, has de tindre molt clar el que fas. Pense que jo no tinc les eines ni m’interessen especialment. Però seguia interessat a parlar de l’erotisme! Així que a mesura que vaig anar avançant vaig veure que el que més m’atreia era parlar de com construïm socialment l’erotisme.

El leitmotiv de la novel·la, no obstant, és preguntar-se quina és la funció social de la literatura i per a què serveixen les representacions en la ficció. I clar, a mesura que anava escrivint amb aquesta pregunta en el cap, m’adonava que les representacions que hi ha de la sexualitat, de la pornografia, serveixen per a determinades coses sobre les quals potser no hem reflexionat lo suficient. Aleshores és quan vaig fer aparéixer el SILPO (Simposi Internacional de Literatura Pornogràfica i Obrera), que són un grup de gent que no ha reflexionat lo suficient del tema però que volen fer un congrés de pornografia com a un element emancipador.

En cert sentit, aquesta idea de reflexionar sobre el paper social de la ficció pot semblar com una mena de trampa al lector. Tenies pensat deixar aquesta trampa des del principi?

Quan vaig començar a escriure no però després vaig incloure certa lectura i va créixer aquest parany. Al final la novel·la funciona com un espill de circ: ens dóna una imatge deformada de nosaltres mateixos. Hi ha una reflexió sobre què és la ficció perquè crec que massa sovint separem conceptes com realitat i ficció. La realitat no deixa de ser un consens sobre les ficcions que ens convenen.

Si baixarem a la Fira del Llibre en Vivers, algú que aterra allí de sobte podria pensar que en València hi ha una preocupació molt gran per la literatura. En canvi, si baixarem a la fira del vi... la realitat seria molt diferent, no? Em preocupava això: com interpretem la ficció i com vehiculem la ficció en la nostra realitat. Com construïm teories d’escenaris determinats. I, si ens fixem, veiem que apliquem unes lògiques que en realitat juguen a favor nostre i ens ajuden a justificar-nos.

Envers el fet que la novel·la ens torna imatges deformades de nosaltres mateixos, La pornografia de les petites coses també reflexiona sobre com endolcim la memòria convertint el passat en ficció. Creus que ho hem fet sempre o potser ho fem més ara com a fills d’una generació que viu la nostàlgia de rebel·lia?

Necessitem justifcar-nos constantment. La rebel·lia ha cotitzat a l’alça en els últims cinquanta anys. Ara pareix que tot el món va córrer davant dels grisos, que tot el món estava a les manis, als carrers, i que fins i tot el ministre de l’interior no era franquista. Quina mentida és aquesta? Tan sols fa falta anar a les hemeroteques per veure que no era així!

Crec que no forma part d’una aposta estètica generacional sinó que és més una necessitat vital: hi ha una necessitat de dir que vam ser rebels. I fins i tot els que vam creure que érem rebels teníem una vocació de marginalitat, no érem propositius sinó resistencialistes amb símbols adquirits. Penjàvem cartells amb violència explícita i parlàvem d'una lluita armada que si li la plantejaves a algú de trellat, del carrer, et diria: "Però en quina realitat vius?". I malgrat això era la nostra realitat!

La reflexió sobre la nostàlgia de rebel·lia és un objectiu fonamental per entendre La pornografia de les petites coses?

Escriure és la meua forma de militància política. Sempre que escric procure que els models que es reflectisquen servisquen per a alguna cosa. Que la gent es puga identificar amb els personatges. Per això, La pornografia de les petites coses parteix de l'honestedat de preguntar al lector directament. D'interpel·lar-lo a que faça una reflexió envers el que es narra.

En determinat moment del llibre, un personatge li diu a un altre que no va entendre el missatge de la seua novel·la perquè no era explícit. Com vas treballar el discurs polític que subjau a l'obra?

Descobrir la realitat a través de la literatura és molt complex perquè la realitat és infinitament complexa. Estem rodejats, per exemple, de comportaments brutals en relació al gènere: abusos, agressions, violacions, menyspreu, assassinats... i crec que el debat de gènere que ara està tant candent... ens pilla amb els deures per fer. I sense canals per a fer-los.

El debat envers com reflecteix la literatura a la dona o la invisibilització de la mateixa a la història de la literatura, sembla que a agafar força en el panorama de la literatura actual, més sensibilitzada i diversa. Creus que estan canviant les coses?

Queda moltíssima feina per fer. S’estan consolidant en el nostre panorama veus com Muriel Villanueva o Maria Guasch. Determinada gent que des de l’autoficció està espentant cap a aquesta diversitat de veus que fa florir els debats. Però no sé si és suficient amb això. La literatura no deixa de ser una activitat marginal i això ha de passar als mitjans de comunicació de masses.

Joanjo Garcia. Foto: Maria Martinez

L'escriptor Joanjo Garcia publica 'La pornografía de les petites coses'. Foto: María Martínez

Per què els personatges de La pornografia de les petites coses semblen patir tots la síndrome de Peter Pan?

Perquè hi ha una representació d’una generació immadura. La generació del llibre es reconeix en aquella generació que anava a heretar el món i per a la qual l’expectativa d’anar a millor i tindre les portes obertes a l’abundància era normal.

Aquesta generació no s’enfronta tan sols a la qüestió cultural de la peterpanització, també a una qüestió econòmica. Parle de l’eternització de la vida curricular, la inestabilitat del mercat laboral, la precarització del treball... Els meus pares es van casar als vint-i-sis! Però nosaltres teníem altres ambicions...

M, un dels protagonistes de la novel·la, a més de ser un Peter Pan és també un exemple d’escriptor actual. És més precari que mai l’ofici?

És evident que tot és més precari però quan escric no pense en això. No escric pensant en fer un producte. Sempre escric coses que m’interessen, intentant crear alguna cosa de forma diferent al que he fet anteriorment. Pense que en cada novel·la hi ha un salt. Pel que fa a la forma, per exemple, en aquesta novel·la jo volia saber si era capaç d’escriure una novel·la polifònica des de molts punts de vista. I aquest és el resultat! Vull dir, no pense en si tindré èxit o guanyaré diners, escric com un repte.

Aquesta sensació de derrota és immobilitzadora per als treballs creatius. En la novel·la utilitzes la metàfora amb la història d’un personatge que abandona la seua carrera literària per viure duent un bar. Cap a on avança una generació de creatius que decideixen abandonar i portar bars?

No ho sé... En la nostra literatura hi ha una mena de pessimisme paralitzador i, de vegades, també classista. Jo he escoltat a escriptors dir "és que la gent no em llig". Però per què haurien de llegir-te?

És a dir, hi ha una mena de sensació d’estar insatisfets per un èxit que -realment-, és molt improbable en la literatura. Hem de començar a canviar el discurs. No crec que el camí siga fer pena i lamentar-se del fet que la gent no llig o que no es ven com abans. El camí és fer coses.

En el teu cas, després de sis novel·les pots viure de l’escriptura?

No, actualment no puc viure de l’escriptura. Però una part de la meua supervivència està basada en l’escriptura i això ha millorat en els últims anys. Primer volia publicar, després volia que la gent em fera un poquet de cas en el sentit que els llibres tingueren un poquet més de recorregut. Ara sí que puc mirar a l’horitzó certa supervivència de la literatura.

Bé, si, he escrit sis novel·les però tampoc són tantes... en certa manera estic començant! I a més, lamentar-me de què serveix? Tinc companys que escriuen des de fa molt de temps i que ara comencen a viure d'açò. Crec que estic en el camí però no és una cosa que em preocupe rotundament.

Creus que existeix una escena de les lletres valencianes amb una generació com la que compartiu Jordi Colonques i Joan Canela -autors de Napalm- o Antoni Rubio -Black Friday-, o per contra és una invenció dels mitjans?

Hi ha gent com Anna Moner, Xavi Aliaga, Silvestre Vilaplana, Vicent Usó... que sí que han cultivat una carrera i formaven part d’una escena. I després estem els que ara comencem, com els qui mencionaves. A més del Rubio o Canela, també caldria encabir a la Muriel Villanueva que està fent coses molt interessants... són gent que hem coincidit aquí i allà. Gent que ens hem vist a les manis, hem estat a les portes de comissaria esperant que sortiren companys. Tenim unes arrels comunes i pertanyem a una generació. Aquella d’Obrint Pas que va haver de construir els seus referents.

No obstant, hauríem de saber si això ens interessa o no. Òbviament és una ficció i pot ser que crear aquesta etiqueta de 'generació jove valenciana' puga ajudar a ampliar els nostres discursos. Pot ser amplificador de la nostra feina. Però també pot tindre una contrapartida negativa: totes aquestes etiquetes i escenes que fabriquem, a vegades, acaben convertint-se en una competició de protagonisme. I això pot generar un mal rollo innecessari... Aquesta etiqueta és interessant en la mesura que aprofitem per a parlar de literatura, del que escrivim i del que ens preocupa. Però si no ha de servir per a això... tinc els meus dubtes.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha