Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Com construir una València vibrant

David Estal, Ramon Marrades i Chema Segovia.

Moisés Pérez

València vol deslligar-se del seu estigma de corrupció i balafiament. Altra ciutat creix al marge de les actuacions del poder públic, on el relat hegemònic és trencat per la participació ciutadana i per iniciatives civils que intenten resoldre els problemes, cansats d’esperar l’administració.

Unes iniciatives puntuals i espontànies, un urbanisme més participatiu i heterodox -un exemple són els horts de Benimaclet- que precisen d’un marc d’actuació, d’un plantejament de ciutat, malgrat que aquest s’adapte als canvis, siga flexible i no admeta receptaris únics.

Precisament, aquest ha sigut el treball dels arquitectes David Estal i Chema Segovia que junt amb l’economista urbà Ramon Marrades han elaborat un llibre titulat “La Ciutat Construïda. Del pla urbanístic al procés ciutadà” que intenta aquest propòsit. Una obra que suposa una guia incompleta per traçar una València desacomplexada dels seus tòpics infundats, oferir un urbanisme alternatiu i participatiu i obrir un debat sobre el model de ciutat davant l’esgotament de l’anterior basat en la grandiloqüència i els grans esdeveniments.

Paradigma mediterrani per captar talent

La ciutat de València té una sèrie de característiques pròpies que la fan molt atractiva per captar talent. “El que és indubtable és que a València la localització geogràfica, el clima, la presència de la mar, l’orografia, gaudir d’una densitat suficient són factors que fan la ciutat molt interessant”, indica Ramon Marrades, economista urbà i un dels autors del llibre.

Aquests trets s’uneixen a uns valors mediterranis molt arrelats a la capital del País Valencià. Una fisonomia de caire mediterrani que és reflexa en una identitat forta, una manera de viure relaxada i en comunitat, ser oberts a altres cultures i una alta tolerància. Característiques que “segons els estudis, es donen més a València i que d’alguna manera la converteixen en un paradigma mediterrani”, explica Marrades.

Tots aquests factors han fet que València haja aconseguit continuar sent seductora per a la gent de fóra i que tot i la pobresa es situe en xifres preocupants, la seua fisonomia fan que la situació no siga pitjor. “Aquesta forma de ser de la ciutat es nota en com després de 25 anys de poder autoritari i amb una crisi econòmica profunda encara hi ha tantes esperances i energies”, rebla David Estal, arquitecte i altre dels autors del llibre. Unes energies que per als autors no s’estan potenciant ni afavorint des de l’administració local.

Per tal d’aprofitar aquests trets i per construir una València més productiva, atractiva i amb millor capacitat de captar talent i inversió, proposen una sèrie de mesures i de plantejaments. Defensen una política urbana basada en l’evidència, on les polítiques públiques estiguen testades rigorosament, per tal d’evitar el balafiament dels recursos públics en una època on escassegen.

Amb l’objectiu de fer valdre la forma de ser de València, aposten per fomentar la qualitat de vida com una ferramenta de desenvolupament econòmic. “Davant una transformació del mercat de treball on es combina tant la vida professional com la personal, la qualitat de vida pot esdevenir un incentiu econòmic per captar inversió”, defensa Marrades.

Al seu torn, propugnen aprofitar tot allò en el que València destaca i deixar d’imitar a altres ciutats del món. La qualitat del disseny, el clima, la identitat i la capacitat transformadora de la societat (des de les bandes de música fins a les falles) són elements que poden convertir-se en incentius i poden construir un relat diferent de l’hegemònic fent així atractiva la ciutat, defensen els autors.

Una de les seues propostes més interessants és com aprofitant les condicions ideals que té la capital del País Valencià per a un nou turisme, on els llocs de treball i les empreses siguen més difícilment deslocalitzables. El retorn de l’activitat productiva als centres històrics, dotant així de visibilitat als productes locals, junt amb un turisme enfocat a experiències locals i úniques, segons argumenten els autors, podrien generar ocupació, creixement i fidelitat territorial, teixint així un vincle entre activitat productiva i els factors de l’entorn.

Les altres mesures passen per recuperar i reutilitzar els espais buits, per dotar de mecanismes de més participació activa als veïns, així com eliminar aquella regulació discriminatòria i supèrflua que impedeix que les coses bones passen, com per exemple, evitar la regulació comercial arbitrària en benefici de les grans àrees comercials segregades. Afavorir el lloguer, els habitatges públics i fomentar una mobilitat urbana més sostenible també s’encontra entre les seues prioritats.

Enderrocar l’ortodòxia urbanística

Però, totes aquestes polítiques públiques, que pretenen fomentar totes les iniciatives que sorgeixen a València, necessiten un encaix urbanístic. Un plantejament urbà que segons Estal “deu trencar la concepció estàtica de la ciutat i parlar sobre les relacions de les persones amb l’espai”.

Una manera de fer urbanisme heterodox que no contempla un Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) que marque com ha de ser la ciutat ni quins elements cal dotar a cada barri o lloc. “Cal fer un canvi de mentalitat i trencar la concepció d’un pla rígid on es doten recursos per a unes àrees, perquè aquestes solucions que poses ara per aquell barri, tal vegada al cap de dos anys ja no fan falta”, indica Estal.

D’altra banda, també reivindiquen la pluralitat de les polítiques públiques, abandonant la concepció de proposar un receptari únic per resoldre tots els problemes. “No és tracta de dir anem a peatonalitzar i fer-ho a tots els barris. Es tracta de potenciar la identitat de cada barri, afavorint que cada barri puga fer polítiques adaptades a les seues característiques”, explica Estal.

Per tal d’elaborar aquest pla més flexible, els autors del llibre, reneguen dels vells PGOUS i les seues formes i qualifiquen a la nova fulla de ruta que ha de guiar la ciutat com “procés”. La diferència respecte al PGOU, és que en aquest cas les decisions es prenen entre l’ajuntament i el barri, buscant la màxima participació veïnal en cada decisió. “No és tracta de preguntar als veïns, sinó de treballar amb ells, d’acompanyar-los en les decisions”, exposa Estal.

Unes noves formes de funcionar, que malgrat tot, necessiten pautes. Un guió que es basaria, a proposta dels autors, en tres premisses. L’ús dels recursos públics proporcionats per l’administració local com a ferramenta de participació ciutadana, el disseny no com una imposició de les autoritats sinó com un servei per als veïns i una gestió que faça sostenible la ciutat. Propostes heterodoxes per fer una València vibrant.

Estal, Segovia i Marrades són col·laboradors de eldiario.es, on compareteixen un blog, La Ciutat Construïda.

Etiquetas
stats