Manel Gimeno: “El meu treball és la manera de retornar tot allò que em va donar felicitat de xiquet i de jove”

Escriu Alfons Cervera en el pròleg de Fang.Un 29 d’octubre que l’humor de Manel Gimeno ens ajuda a mirar amb claredat i lucidesa a través de la foscor del fang i les mentides. Tanmateix, fer riure i riure un any després de la dana “no ha estat gens fàcil”, comenta el mateix Gimeno: “no he pogut, ni volia tampoc, fer humor amb les víctimes. Tenia un bloqueig absolut, i per això ho vaig focalitzar en el personatge de Carlos Mazón”.

Els jocs de paraules, els referents socials i culturals, l’expressió gràfica caricaturitzada, la comicitat, la ironia i l’exageració són de vegades la manera més efectiva de reflectir la realitat i arribar als lectors. Manel Gimeno —guionista, il·lustrador, grafista i editor— es mou des dels anys setanta en aquest terreny amb destresa, gràcia i seguretat.

Publicat per l’editorial Afers de Catarroja, una de les localitats devastades on van morir 25 persones, Fang. Un 29 d’octubre —que es presentarà el pròxim dia 10 a Arribada Llibres, a València— posa la mirada crítica i, en ocasions devastadora, sobre la realitat política valenciana i les seues conseqüències nefastes en molts terrenys: la llengua, la cultura, la llibertat d’expressió i, sobretot, la gestió d’emergències durant la barrancada d’octubre del 2024.

Què i qui hi havia darrere de Mazón?, Com arribà a ser Molt Honorable? I com de gran li queda el càrrec, són algunes de les qüestions que abraça aquesta proposta gràfica i còmica d’un autor a qui li agrada que el ser dibuix “s’entenga a la primera i siga el més clar possible. En Fang, Manel Gimeno ha estat capaç de crear un relat fluid, mordaç, divertit i esclaridor que, tot i prendre’n distància, ”no ens distancia de l’horror“.

Parlem amb ell sobre com es va gestar aquest projecte, però també sobre la seua trajectòria com a guionista i autor de còmics, i posem la mirada en el còmic i la novel·la gràfica de factura valenciana.

Vostè és dibuixant, guionista, il·lustrador... Té moltes facetes.

Sempre he estat molt proper a la paraula, però també he dibuixat en molts moments. Hi ha dibuixants orgànics, dels que dibuixen sense parar. Jo no. Jo dibuixe per obligació. Em costa molt i em fan enveja els que sempre estan observant al seu voltant i dibuixant. Per mi el dibuix és un mitjà. Jo soc bàsicament guionista.

Com riure, un any després de la dana?

A mi m’agrada que els meus personatges siguen simpàtics, però en aquest cas m’ha costat molt i, a mesura que anava avançant el còmic, veia com les expressions anaven canviant i ja no eren tan simpàtiques. M’agrada que el dibuix s’entenga a la primera, i m’esforce perquè siga el més clar possible.

Després d’una tragèdia, ens pot ajudar l’humor?

Ens ajuda perquè l’humor sempre és sanador i perquè ens dona distància i potser una certa reflexió, ens ajuda a posar les contradiccions i les coses absurdes en evidència. La major part dels textos que apareixen en globus són reals, són declaracions literals, i la rèplica o el dibuix que les acompanya ajuden a crear l’humor, la situació ridícula, molt sovint a partir d’allò real que algun polític ha dit.

Tanmateix, tractar una catàstrofe amb humor és molt delicat i complicat. Quan i com comença a veure que té un còmic al cap sobre un tema tan dolorós i devastador?

La idea sorgeix després de la catàstrofe i en veure el comportament del President. Davant de la Indignació i el malestar que sent i la vergonya aliena que genera, em demane què puc fer jo, què està en la meua mà. I aleshores el còmic naix d’un ciutadà que es vol expressar, que vol posar en evidència les maneres de governar latents i que, a causa de la gestió catastròfica, es fan evidents. Tanmateix, no he pogut, ni volia tampoc, fer humor amb les víctimes. Tenia un bloqueig absolut, i per això ho vaig focalitzar en el personatge de Carlos Mazón. Al principi, potser per pudor, no pensava escriure res relacionat amb la dana perquè pensava ‘qui soc jo per a opinar’, però clar que puc, soc un ciutadà més, doncs sí, també puc, i ho he fet.

Molt sovint el que diuen les vinyetes del còmic ens sona molt perquè ho hem escoltat als mitjans de comunicació, en les xarxes. ¿El seu humor està molt lligat a l’actualitat periodística?

L’humor d’actualitat funciona perquè ha passat una cosa i hi ha unes referències, però quan passa el temps se n’oblidem. Per això en el còmic he creat les referències amb el text que encapçala cada pàgina, per tal de guiar i contextualitzar el lector, per a crear un fil conductor. ¿Qui sap a hores d’ara qui és el torero Charlie? L’humorista d’actualitat deixa testimoni d’uns fets i “desapareix”, però crec que és una bona forma de fer memòria “històrica” recent. El llibre té vocació de crònica en forma d’humor gràfic, diria que és això una crònica dels últims dos anys del govern del PP valencià en forma d’humor gràfic.

Part dels dibuixos i caricatures procedeixen de la seua pàgina d’humor gràfic “El Bolero de Manel” publicada en la Cartelera Turia. Vostè és un històrica de la cartellera valenciana: ¿quants anys du posant-li rostre al despropòsit polític?

Vaig treballar durant molts anys en la cartellera com a maquetador, portadista i articulista, després ho vaig deixar durant un temps, i hi vaig tornar el 2020. I com a anècdota, just després de fer el primer acudit sobre la covid, va vindre el confinament, i aleshores ja no hi havia ànim per acudits, tots tancats a casa. Amb tot, calia eixir endavant i amb humor, i durant cinc anys he treballat de manera continuada en la cartellera, vora 300 pàgines d’humor, a voltes vinyetes, a voltes una historieta de dos o tres pàgines, de manera que havia ajuntat un material molt fresc i graciós.

Fang. Un 29 d’octubre s’estructura en tres parts: Els inicis, Molt Honorable i La catàstrofe, on el fang ja no abandona Mazón, per més que ell còrrega. És una cronologia i crònica dels fets que mostra i ridiculitza l’arribada i la trajectòria política del President. ¿Ho tenia tot al cap o sorgia a mesura que avançava en el treball?

Fou una reacció a la realitat, a la seua actitud amb la dana i les víctimes. En principi no tenia cap animadversió cap a ell. Però m’interessava molt donar testimoni de com estaven intentant acabar amb la nostra llengua i la nostra cultura, després d’unes dècades de molt de treball i esforços, amb tant que ens ha costat arribar on hem arribat: l’escola en valencià, editorials valencianes i en valencià, una Acadèmia de la Llengua. Amb la seua política han fet mal culturalment parlant, però també professionalment, moralment, ideològicament. Voler acabar amb això, amb tot el que tenim, d’un dia per a un altre m’indigna i em motiva per a fer dibuixos. I a partir de la gestió cultural que han fet, ho lligue amb la dana, i així sorgeix el relat.

Com definiria el seu humor?

El meu humor és blanc, transparent, de rostres senzills, simpàtics, fins i tot amb un toc naïf, com és el cas de Fang. Un 29 d’octubre. M’agrada fer riure la gent. M’he dedicat sempre a escriure per a xiquets, amb historietes, cançons, amb guions, quan feia el programa A la Babalà en Canal 9, o amb els còmics i les historietes que publique a la revista Camacuc des de fa anys. I això es nota. I tot això lliga amb el que et deia fa un moment, tot aquest treball per als xiquets, tots aquests joves lectors, tenia i té un sentit, i no vull que això s’acabe, que s’ho carregue ningú.

Al llarg de la seua trajectòria ha fet coses molt diferents: còmic didàctic, guions, humor d’actualitat, relats de sèrie negra. On es troba més a gust?

Probablement escrivint per als menuts. De fet, Fang no és el meu àmbit o hàbitat natural. Mirant en perspectiva, diria que he fet moltes coses, i que no sempre controle el meu camí, el meu destí, i això té un punt de sorpresa. En principi per a mi era més fàcil escriure que dibuixar, escriure relats en antologies, relats de sèrie negra o futurista, com les que publicava en Bésame Mucho o treballar com a guionista. Però quan Canal 9 va tancar vaig tornar al còmic i he treballat des d’aleshores en un projecte de còmic divulgatiu, didàctic i històric, enfocat en les escoles. He treballat molt amb la llibreria Futurama, i amb la revista Camacuc i en diversos projectes, en còmics sobre Joan Fuster, sobre Aldaia, sobre el poeta Estellés, sobre el Jardí del Túria, amb el llibre El riu que riu. I és un treball que faig molt a gust, perquè investigue, parle amb els cronistes i els historiadors locals, em documente en hemeroteques, faig fotografies. I sovint és un treball en equip, he treballat amb Marc Llorens i José Fonollosa. M’agrada molt aquest treball de recerca, en televisió he fet semblant quan feia documentals.

¿Què és més difícil dibuixar per a un públic infantil o per a un públic adult?

Dibuixar per a xiquets és més difícil, perquè una de les meues normes és el respecte cap al lector i tinc molt viva la memòria com a lector de menut. De xiquet em passava la vida llegint: la selecció de Bruguera, novel·les de l’oest, el meu record de major felicitat era llegir Pumby. Els comprava amb mon pare en una llibreria de vell, números anteriors saldats i em llegia 4 números, perquè cada 4 números es tancava una història. Els llegia seguits i per a mi era la major felicitat imaginable.

Com és el seu procés creatiu? Què arriba primer, el text o el dibuix?

Els textos venen sempre al final. Tinc la idea i de vegades comence a dibuixar sense tindre el guió clar. I quan acabe de dibuixar no el rotule fins al darrer moment, perquè sempre poden canviar coses, notícies noves. I de vegades no l’envie, m’espere i me’l torne a mirar per afegir-li un matís, la paraula justa. Per a mi la paraula és clau, no puc oblidar que vinc del guió i els textos me’ls mire molt, una coma o un detall fan que l’efecte siga més banal o més impactant.

Què és el millor que li ha aportat el seu ofici?

Sent un agraïment profund per tots els tebeos que vaig llegir de menut. I m’esforce molt per a que allò que escric tinga gràcia i un sentit, que siga divertit. Si un còmic per a xiquets no és divertit, aleshores no té sentit. No ha des ser un altre llibre de text, sinó que ha d’aportat alguna cosa diferent. Aquest és el terreny on millor em trobe, és el que més m’agrada fer. Potser per això els dibuixos de Fang tenen també eixe punt infantil, divertit, fresc, apareixen com a personatges, en principi, simpàtics, tot i que a poc a poc van transformant-se i alguns deixen de ser agradables. Sempre m’han agradat molts els tebeos, la televisió, el cinema, els curtmetratges, la ficció, i he tingut la sort de poder-m’hi dedicar i viure d’això, i el meu treball és la manera de retornar tot allò que a mi em va donar felicitat de xiquet i de jove. Una devolució en agraïment.

Parlem ara del còmic i dels il·lustradors valencians. ¿Vivim un bon moment per al còmic valencià?

En el còmic i la il·lustració valenciana hi ha un moviment d’autores dones molt bones, les quals han aportat al còmic mirades i lectors nous i diferents. El món del còmic i del tebeo ha estat fins ara molt testosterònic, molt masclista, i ara totes aquestes autores, noms com ara Cristina Duran, Anna Penyas, Julia Cejas, Zoraida Zaro, Lydia Sánchez, Núria Tamarit, entre altres, han obert noves mirades i camins. Sense oblidar els grans noms d’autors com Paco Roca, Miquel Calatayud, Miquel Àngel, Giner Bou, i la mateixa Cristina Duran, més lligats a la novel·la gràfica.

Què és el que caracteritza la novel·la gràfica respecte al còmic?

La novel·la gràfica és diferent del còmic. Normalment té uns continguts que parlen per a adults, és més extensa que el còmit, no té els límits l’extensió clàssica dels plecs de paper de 44, com era el cas del clàssic Astèrix, o 64, de Tintín, però, en canvi, té un format més reduït. A més, en la novel·la gràfica pots contar el que vulgues i potser per això ha permés incorporar-se al món del llibre il·lustrat i del còmic autors i lectors que abans no llegien ni compraven còmics i ara sí ho fan. La novel·la gràfica ha captat lectors nouvinguts i ha creat un públic. Ara bé, viure d’això està a l’abast de molts pocs. La clau és publicar fora, que et traduisquen. La ratlla entre ser un “pringat” o una estrella és molt fina. Vull dir, passa un poc com en el món del llibre, pocs en viuen, o com amb la classe mitjana, cada dia la franja mitjana s’estreteix més i els extrems s’aguditzen.

Al seu còmic Fang trobem algunes referències literàries: “Quan va despertar el fang encara era allí” o “Ens odien i això no té importància; però ens obliguen a odiar-los, i això sí que en té”.

Són referències que el lector potencial pot tenir o no, però no importa. Si no les té, ja les buscarà, investigarà, forma també part del joc lector.

Les referències a les víctimes en Fang són escasses, però contundents. En una vinyeta Mazón es desperta cada matinada a la mateixa hora. No diré més...

La vinyeta final la vaig haver de refer a mesura que s’actualitzava la informació. Vaig dir: pareu màquines.

Què és el que més el trau de polleguera de Mazón?

La xuleria i la prepotència amb què parla. La seua actitud i, per damunt de tot, el que està fent amb la cultura i la llengua dels valencians, i més per damunt encara, que no reconega la responsabilitat que tenia com a President dels valencians.

I ara que deixa de ser President i ha demanat perdó, què en diria?

Afegiria dues o tres pàgines amb nous dibuixos i vinyetes al text, perquè tant de desgavell i espectacle polític em mouen a escriure i dibuixar, però ja no és possible. El llibre havia d’eixir en aquestes dates i no podíem espera més a veure què feia Mazón, però sens dubte que m’hauria donat per a uns quants acudits, per amargs que foren.

La societat valenciana té bon sentit de l’humor?

Sempre m’he qüestionat molt això del valencià “socarró”, perquè quan toques temes com la Mare de Déu, la paella o la taronja, no reaccionen bé. Als valencians potser ens agrada més riure dels altres que de nosaltres mateixos. ¿És un poble amb sentit de l’humor? No sé si soc qui per a dir-ho. En tot cas sí que som un poble alegre i positiu, però amb humor, humor, no sé què dir. Hi ha molt d’allò que “no em toquen lo meu”.