El fantasma català construït des de l'espanyolisme

No deixa de ser curiós que la crítica espanyolista dels moderns demòcrates liberals o progressistes cap al moviment popular català sigui acusar-lo d'estar dominat per la dreta conservadora, de populisme demagògic, d'atemptar contra l'Estat de dret, de totalitarisme polític-mediàtic i de pretendre generar el caos i el disturbi en la política espanyola.

Una part de la dreta política i social catalana està per convicció o per oportunisme a favor del dret a decidir, molt menys assumeix l'independentisme. Però no posseeix precisament el lideratge del moviment popular. El president Mas, un polític centrista moderat que reclama 'estructures d'Estat', no la independència, no impulsa aquest moviment que posseeix una dinàmica pròpia. Ell i el seu partit, Convergència, coquetegen amb l'independentisme. Intenten orientar-lo cap a la negociació amb l'Estat, i de tant en tant s'apunten a iniciatives mobilitzadores -de facto independentistes- com a instrument de pressió sobre el Govern espanyol, a més de per no perdre peu dins del moviment. El seu aliat Unió (en la coalició CiU) se situa en la tercera via: un pacte basat en un estatut específic.

La crítica, bastant freqüent en els mitjans progressistes espanyols, que una part important de l'esquerra catalana va a remolc de la dreta és perquè ignora el caràcter, les dinàmiques polítiques i els sectors socials del moviment pel dret a decidir, de base molt àmplia i heterogènia. Ni tots són independentistes -encara que cada dia augmenten- ni molt menys són o donen suport als partits conservadors catalans. Una part vota a CiU, però molts més a ERC o als partits d'esquerres. Com ja hem dit, en el moviment pel dret a decidir són molt presents les reivindicacions socioeconòmiques i de reforma radical de les institucions polítiques.

El centrisme català, que aplica les polítiques socioeconòmiques pròpies del neoliberalisme -com el PP-, es trobarà molt aviat davant un dilema difícil que pot debilitar-lo considerablement. O bé aconsegueix un acord amb el govern del PP per fer la consulta el 2014 -o abans de les eleccions del 2016- o bé es plantejarà unes eleccions plebiscitàries.

En el primer cas és molt improbable que aconsegueixi fer la consulta legalitzada per l'Estat. No hi ha cap indici que això sigui viable. El Govern espanyol aposta per debilitar Mas i CiU. Si opta per les eleccions plebiscitàries -sospito que és l'opció que més o menys ja han assumit- la ruptura amb ERC és molt probable. Si no fos així la ruptura seria dins d'ERC i en tot cas el Govern de la Generalitat es distanciaria molt de gran part de l'Assemblea Nacional Catalana, convocant de les manifestacions de la Diada i expressió pública del moviment encara que només representa una part del mateix. En aquest cas les esquerres adquiriran un major protagonisme en el moviment. Només si les forces polítiques en el seu conjunt, les que estan en el moviment pel dret a decidir, opten per una eleccions plebiscitàries, ressuscitarien Mas i CiU. Seria un suïcidi.

El populisme que s'atribueix al discurs independentista pot resultar de vegades demagògic, sovint ingenu. El converteix en mite mobilitzador i genera il·lusions exagerades, però la seva lògica és més de progrés que de reacció. El populisme intel·lectual dels opinadors mediàtics o dels líders polítics espanyols, tenyit d'espanyolisme anacrònic, té diferents versions: el més educat, com el que practiquen molts opinadors d'El País, o el més agressiu, propi de la FAES, la COPE o Intereconomía, que és un populisme primari propi de la caverna madrilenya o de la brutalitat dels líders extremenys.

Comparats amb aquests populismes, el català és molt civilitzat i progressista. Per cert, tota la vida política està més o menys tenyida de populisme i n'hi ha a la dreta i a l'esquerra. A vegades ha estat conservador o reaccionari i altres ha estat democràtic i progressista.

L'atemptat a l'Estat de dret és una acusació generalitzada de la dreta, dels intel·lectuals liberals i progressistes, del PSOE i els seus entorns. ¿Atemptar a l'Estat de dret és promoure una consulta no vinculant als ciutadans sobre el seu futur? Si la base de l'acusació és la Constitució, l'atemptat està en el text constitucional, que per cert es va fer sota la pressió dels militars franquistes i de la monarquia. ¿O és que l'absurd article sobre la “indissolubilitat de la unitat d'Espanya” o atribuir a les Forces Armades la funció de garantir-la al marge del Govern i de les Corts és propi d'un Estat democràtic? Per la resta, legalitzar la consulta es pot fer de moltes maneres: reformar la Constitució, aprovar una llei de consultes a nivell espanyol o no recórrer a una llei catalana, delegar la competència del Govern a la Generalitat o al Parlament catalans.

Simplement la voluntat política del govern espanyol, recolzat pel PSOE, és no voler la consulta, ja que no pot tolerar que un subjecte polític col·lectiu, com és el poble català, s'expressi lliurement, per afany de monopolitzar el poder i per la seva ideologia heretada de l'unitat de destí d'Espanya. Els intel·lectuals mediàtics que s'escandalitzen, com el senyor Vargas Llosa a 'El País' del 22 de setembre, de l'intent de vulnerar l'Estat de dret, haurien de mirar a la capital de l'Estat i no a Catalunya. Han denunciat els múltiples atemptats a la Constitució com la reforma laboral o el suport als bancs en contra del dret a l'habitatge? El marc jurídic actual ofereix diferents possibilitats perquè es pugui fer la consulta legalment. Ens trobem davant d'un problema polític, no jurídic. I la posició política del govern, del PP i del PSOE, és profundament antidemocràtica amb regustos franquistes i tendències properes al totalitarisme polític-jurídic.

Quant al totalitarisme polític-mediàtic que segons els mitjans de la capital domina avui l'escenari polític català, és una acusació que s'ha de comparar amb el que passa en el conjunt dels mitjans de comunicació espanyols i la seva relació amb el poder polític i econòmic. És cert que el Govern català i els mitjans públics que en depenen prioritzen les iniciatives i opinions favorables al dret a decidir, que per cert correspon al sentir d'una gran majoria de la ciutadania (1), però TV3 i el conjunt de canals catalans públics estan per sota del 20% de teleespectadors, mentre que el 80% correspon a Telecinco, TV1, Antena 3, TV2, La Sexta... És a dir, televisions d'àmbit estatal i gens proclives a l'independentisme.

A la ràdio hi ha més equilibri, ja que Catalunya Ràdio (pública) i RAC1 (privada) estan al capdavant, seguides de la SER i la COPE. Els diaris 'locals' en castellà, o bé tenen posicions intermèdies (La Vanguardia, El Periódico), o bé són diaris estatals (El País, El Mundo) en què predominen les posicions properes als partits d'àmbit estatal (PP i PSOE ). D'altra banda, cal tenir en compte que les notícies les generen les manifestacions i debats de la majoria política i social. Sí que es podria criticar els mitjans, sigui quina sigui la seva orientació, el fet haver-se concentrat en la temàtica Espanya-Catalunya i deixar de banda les informacions sobre els conflictes socials, la multiplicació de plataformes i altres formes de mobilització, de protestes i de proposició d'alternatives.

La teoria del caos és del gust dels profetes maleïts. Parteixen d'una suposició sense base empírica ni lògica o d'un desig pervers. Ens adverteixen que la mobilització pel dret a ser consultat -mer fet de la consulta-provocaria una catàstrofe a Catalunya, que lògicament s'agreujaria si això derivés més tard en independència. És probablement la teoria més absurda i gratuïta de totes, o la més perversa.

Hi ha guerra entre castellans i catalans? Els polítics i opinadors mediàtics saben que entre els manifestants dels 11 de setembre hi haurà molts catalans que parlen castellà, que van néixer en altres parts d'Espanya o són fills o néts d'immigrants? Els crítics d' esquerra a aquest moviment, al que sovint titllen de conservador o reaccionari, saben que CCOO i UGT ho recolzen i que es mobilitzen tant als barris populars com els de sectors mitjans, així com els hereus del PSUC, és a dir Iniciativa i Esquerra Unida? Per ventura les grans mobilitzacions amb més d'un milió de persones al carrer han generat violències, enfrontaments, pors? Sobre quines bases les personalitats que pretenen situar-se per sobre del bé i del mal s'atreveixen a anunciar que si el procés d'autodeterminació continua es crearà una fractura que trigarà 30 o 40 anys en superar-se? Si és una predicció, és gratuïta. Si és una amenaça, és repugnant. I si es pretén provocar accions que intentin generar fractures en la societat, és una maldat.

(1) La líder catalana del PP repeteix constantment que representa la majoria, això sí, silenciosa. Però els vots que reben ella i les forces polítiques contràries a la consulta i a la independència no representen més del 20% i no tots els seus votants estan contra la consulta. I recentment aquesta suposada majoria s'ha concentrat a la Plaça Catalunya el 12 d'octubre “per la unitat d'Espanya”. Ha reunit com a màxim dos o tres desenes de milers de persones. Encara que fossin 100.000 com diu l'agressiva delegada del govern espanyol no arribarien al 6 o 7% dels manifestants de la Via Catalana de l'11 de setembre. I aquest dia la senyora Sánchez Camacho va tornar a repetir que eren “majoria”.