Més diversitat i menys bipartidisme per a frenar l'espiral de la crisi europea

Davant els nostres ulls es clivella el vell bipartidisme europeu i per les clivelles s'escola l'extrema dreta. Socialistes i conservadors han governat la Unió Europea, amb la concurrència puntual dels liberals, recolzats sobre l'herència d'aquell període en què socialdemòcrates i cristianodemòcrates van construir els fonaments de l'Estat del benestar, però fa anys que aqueixa aliança deriva cap a una Europa que ja no convergeix, sinó que divergeix.

La convergència de les societats que integren la Unió va deixar de funcionar i les diferències s'acreixen. L'Europa del benestar i el progrés es veu aclaparada per la del descontentament i la reacció. En un determinat moment, la “gran coalició” continental va esgotar els seus programes de prosperitat i reformes per a emprendre el camí de la crisi i les retallades. Un panorama en què s'estén la por i creixen els moviments polítics articulats entorn de la xenofòbia, la involució i l'autoritarisme.

Les eleccions al Parlament Europeu del 26 de maig són un escenari clau per a detindre l'espiral i reorientar les coses. Perquè l'assumpte central no és com parar els peus a l'extrema dreta, sinó com articular un programa, basat en noves aliances, que actue sobre les causes del descontentament i recupere l'esperit de convergència social i de progrés material i polític que dóna sentit al projecte europeu. I que implique, de forma transversal, les noves sensibilitats polítiques, al mateix temps que permet aïllar les forces el propòsit més o menys explícit de les quals és dinamitar les institucions comunitàries.

El candidat socialdemòcrata, Frans Timmermans, va sorprendre fa uns dies en plantejar en un debat entre aspirants a presidir la Comissió celebrat en el mateix Parlament Europeu una nova aliança “de Tsipras a Macron” com a alternativa a la tradicional “gran coalició”. No obstant això, a Brussel·les es dóna per fet que la pròxima majoria es conformarà amb més de dos grups, sí, però a partir dels dos pilars del bipartidisme clàssic, ara insuficients per a garantir-la.

I el cas és que la proposta de Timmermans té sentit. En efecte, de Syriza a La Repúblique en Marche hi ha un arc d'opcions que representen la diversitat de sensibilitats europees que poden promoure un canvi a la UE articulat al voltant de la lluita contra el canvi climàtic, la cohesió social, el feminisme i l'exercici d'una política migratòria decent. Aqueixa diversitat inclou diferències notables en molts aspectes, però qualsevol impuls a Europa hauria de partir d'aquella recomanació que va formular Tony Judt de no considerar la Unió Europea com la solució a tots els problemes que cada país afronta.

El mite de l'omnipotència de la Unió Europea la converteix en el sac de boxa de tots els descontentaments i ofereix coartada a les extremes dretes per a combatre-la com si fóra l'origen de tots els problemes. Un cert marge de maniobra, una certa responsabilitat dels Estats, en les seues relacions entre ells i amb tercers, és un altre dels ingredients necessaris a l'hora de buscar la nova senda.

La UE és un artefacte singular avui amenaçat per la seua pròpia impotència i per l'atac organitzat de la internacional extremista que Donald Trump encoratja des dels Estats Units, però també per les ingerències de Putin des de Rússia. El compliment del lema europeu d'“unitat en la diversitat” demana obrir joc a nous corrents verds, esquerrans, liberals i fins i tot populistes que han quedat fins ara relegats a l'oposició.

La pluralitat de les nostres societats, plasmada en costums, drets i llibertats, però també en posicions polítiques variades, indigna l'extrema dreta perquè desactiva la por, la seua principal matèria primera. Les nostres divisions i enfrontaments, en canvi, alimenten la seua estratègia de l'odi. No en queda una altra: més democràcia, més diversitat i menys bipartidisme.