La política de la corrupció: la trampa com a sistema
No és el mateix la corrupció de la política que la política de la corrupció. Si bé la primera és condició necessària de la segona, hi ha una important diferència entre la possibilitat que sorgisquen casos més o menys aïllats de corrupció en l'actuació d'un partit o en la gestió d'una institució i la comprovació que funciona “la corrupció com a instrument d'hegemonia política”. Això últim és el que apuntaven el 2011 J. Antonio Piqueras, Francesc. A. Martínez, Antonio Laguna i Antonio Alaminos en un llibre titulat El secuestro de la democracia: Corrupción y dominación en la España actual.
El PP valencià, sostenien els autors, havia organitzat un autèntic segrest de la democràcia en crear una “estructura corrupta-clientelar” que tendia a “constituir-se en sistema” amb l'objectiu de revestir-se “dels atributs d'un partit hegemònic que, conservant les normes democràtiques, impossibilitava de facto la competència en igualtat de condicions”.
Del Castelló de Carlos Fabra a l'Alacant de José Joaquín Ripoll, passant per la València de Francisco Camps, Rafael Blasco o Juan Cotino, el diagnòstic era esbossat en ple deliri triomfalista d'una dreta que encadenava cridaners escàndols de corrupció amb aclaparadores majories electorals. Per això aquell diagnòstic alertava que les regles del sistema competitiu havien sigut alterades amb el perill que “la democràcia quedara segrestada per qui ocupa el poder”.
Uns anys després tenim un retrat molt més ampli d'un fenomen que no ha fet més que confirmar-se en la seua evidència brutal i que no se circumscriu, ni molt menys, al territori valencià. De la Gürtel al cas Taula, passant pel Canal d'Isabel II o la Púnica, el rosari de casos de corrupció ja judicialitzats que afecten l'actual partit en el Govern allí on ha tingut el poder revela fragments molt significatius d'un puzle en la imatge del qual de fons podem albirar sense gaire marge d'error: una forma fraudulenta de fer política.
La diputada socialista valenciana Ana Barceló, en suggerir l'altre dia una hipotètica il·legalització del PP, després de la confessió del capitost de la trama Gürtel Francisco Correa que va cobrar en negre dels populars, va traure els seus propis comptes: hi ha ara mateix 126 persones vinculades al PP a Espanya que se senten en el banc dels acusats en més de 30 causes per corrupció. La resposta de la líder del PP valencià, Isabel Bonig, va ser al·legar que els seus ja han demanat perdó i retraure al PSOE antigues taques com el GAL o el cas actual dels ERO a Andalusia.
En efecte, la corrupció no és patrimoni d'una formació política concreta. A Catalunya, Convergència Democràtica ha hagut de refundar-se sota la pressió de diversos escàndols a compte del famós 3% i dos expresidents socialistes d'Andalusia seuen al banc dels acusats en el judici dels ERO. Ara bé, cap partit a Espanya, des del frustrat cas Naseiro, ha acumulat un historial de corrupció tan aclaparant i generalitzat com el PP. Ni tan vinculat al suposat finançament il·legal de les seues campanyes electorals.
En l'Audiència Nacional comença aquests dies el judici pel finançament de les campanyes del PP valencià el 2007 i 2008 a través de la trama Gürtel. Tots els empresaris imputats, contractistes del govern autonòmic que presidia Francisco Camps (les companyies dels quals, per cert, segueixen sent adjudicatàries d'administracions ara governades per l'esquerra), han confessat que van aportar quantitats per al finançament il·legal d'aqueixes campanyes.
Ho fan, això, per a minimitzar les seues penes aquests corruptes ara confesos que, sota l'argument de defensar la seua més que dubtosa honradesa, van amenaçar al novembre del 2009 amb querellar-se contra els socialistes valencians, aleshores liderats per Jorge Alarte, perquè els van portar als tribunals. “El cas Gürtel no donarà vots, però aclarirà les coses”, va dir de manera premonitòria Alarte quan va decidir emprendre la via judicial enmig d'una tempesta agitada per un aparell mediàtic ben greixat que va trobar ressò fins i tot a l'interior del seu partit.
Aquesta peça de Gürtel pel finançament il·legal del PP valencià, que comença la vista oral, no és l'única d'un cas que es ramifica en una dotzena d'investigacions tan rellevants com la dels papers de Bárcenas. Però resulta clau per diversos motius. Encara que ja s'ha jutjat en el TSJ valencià la manipulació dels contractes dels pavellons de la Generalitat Valenciana en Fitur, amb condemnes de presó als capitosts, una exconsellera de Turisme i altres càrrecs, aquesta peça afecta la direcció del partit en l'època de Camps, providencialment a estalvi d'imputacions en Gürtel gràcies a la seua absolució inicial en el cas dels vestits, que no obstant això li va costar la dimissió com a president el 2011. I afecta també la campanya per a les eleccions generals de Mariano Rajoy el 2008.
L'11 de febrer del 2009, quan acabava d'esclatar el cas Gürtel, els integrants del comitè executiu nacional dels populars van comparèixer davant els periodistes perquè el seu líder denunciara solemnement: “No hi ha una trama del PP, hi ha una trama contra el PP”. En la fotografia del moment en què Rajoy intentava convertir la Gürtel en una conspiració polític-judicial contra el seu partit, apareixien dirigents amortitzats avui com Esperanza Aguirre, Alberto Ruiz Gallardón o Ana Mato. En primera fila, un elegant Francisco Camps, qui sap si lluint un dels vestits que li va regalar El Bigotes, i la llavors indiscutida Rita Barberá.
Vuit anys després, els tribunals no donen l'abast en la instrucció i judici de tants i tant diversos escàndols protagonitzats pel PP. El finançament il·legal del partit, que els primers compassos de la investigació oberta pel jutge Baltasar Garzón ja desvetlaven, no sembla haver cessat a partir del moment en què va esclatar l'assumpte. En el cas Taula, per exemple, s'investiguen actualment les tres últimes campanyes municipals de la desapareguda Barberá. I tot apunta al fet que el blanqueig de diners i el cobrament de comissions il·legals formaven part de l'operativa del PP a València per als comicis locals més recents, els del 2015.
Per descomptat, el funcionament fraudulent no sembla haver estat casual, ni puntual. En la seua declaració de l'any passat durant el judici de la primera època de Gürtel, Rajoy es va desentendre dels comptes del partit i de “la part econòmica” de les campanyes. Els exdirigents valencians imputats, com Ricardo Costa, es disposen a imitar-lo i a argumentar en aquest nou judici que tenen la mateixa responsabilitat en el finançament il·legal que el president del Govern, o siga, cap. Serà interessant veure com els va.
