El bloqueig de la política alimenta l'autoritarisme i el centralisme
A poc a poc, la política espanyola s'encongeix per a respondre a la més crua raó d'Estat. El Govern de Mariano Rajoy està deixant la democràcia en els ossos. Com ha apuntat Josep Ramoneda, un “autoritarisme per defecte” ho va impregnant tot. Hi ha cada vegada més arguments per a sostenir tan diagnòstic preocupant. D'allò més menut a allò, d'allò més anecdòtic a allò més estratègic, la deriva és alarmant.
Pot semblar menor el menyspreu a la reclamació d'un tracte just en el finançament autonòmic que sostenen les institucions valencianes comparat amb la gravetat del conflicte a Catalunya, però forma part del mateix problema, el bloqueig polític i la incapacitat, ja no de superar-ho, sinó de no arribar a intentar-ho.
El 18 d'abril, mig centenar d'alcaldes de l'àrea metropolitana de València, amb el regidor de la capital, Joan Ribó, entre ells, van acudir a Madrid a protestar perquè en el projecte de Pressupostos Generals de l'Estat, entre altres promeses d'inversió incomplides, s'atorga al contracte programa per al transport metropolità de València una subvenció de zero euros. El ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, es va emparar en el castís “vuelva usted mañana” i els va citar per a un altre dia.
La reclamació dels alcaldes dels 38 milions d'euros que correspondrien al contracte-programa de València està més que justificada si s'observa que els Comptes del Govern destinen al transport metropolità de Madrid 126,9 milions, 109,3 milions al de Barcelona, 47,5 al de Canàries i 6,4 al de Sevilla. Deixar sense subvenció l'àrea de València solament pot obeir a un sectarisme inconfessable.
Aquell mateix dia es va reunir Rajoy amb dos presidents socialistes, l'andalusa Susana Díaz i l'aragonès Javier Lambán, per a parlar de la reforma del finançament autonòmic. Una reforma que s'ha reivindicat fins i tot amb una manifestació multitudinària a la Comunitat Valenciana, la més perjudicada per l'actual model. El seu president, el també socialista Ximo Puig, no ha parat de reclamar-la, també en entrevistes personals amb el cap del Govern.
Doncs bé, la conclusió de les reunions amb Díaz i Lambán va ser el compromís de Rajoy de convocar el Consell de Política Fiscal i Financera per a engegar el procés. Cosa que ja va fer el 2017 quasi en els mateixos termes per a concloure que es reformaria el model abans de desembre. I ací estem. Com en el “dia de la marmota”, atrapats un any després en un bucle polític impresentable.
L'efecte demolidor d'un sistema de finançament caducadíssim s'afegeix a la impugnació permanent des del Govern del PP de lleis autonòmiques, que discuteix i aplana un autogovern intervingut econòmicament a partir de la crisi amb el curiós criteri que les autonomies, on sèxerceixen les principals competències de l'Estat del benestar, havien d'estrènyer-se més el cinturó que l'Administració central.
Cada vegada que la queixa davant la discriminació s'aguditza, la dirigent del PP autòcton, Isabel Bonig, acusa els partits del Pacte del Botànic, que sostenen el govern d'esquerres en la Generalitat Valenciana, de seguir el perillós camí de Catalunya, de donar ales a l'independentisme. L'assumpte és clar: si no protestes no et fan cas; si protestes, tampoc, però a més et converteixes en un agent perillós del catalanisme.
L'única cosa certa és que tot forma part del mateix desastre. El futur de Catalunya es deixa escandalosament en mans dels jutges, d'Espanya i d'Alemanya, als qui s'intenta convèncer amb una penosa recopilació d'incidents més o menys puntuals que els independentistes, a part de proclamar il·legalment la secessió, van impulsar un aixecament violent. Mentrestant, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, converteix la seua caiguda en un altre episodi agònic de la llarga crònica de la corrupció i Rajoy tracta d'aconseguir l'aprovació dels Pressupostos només per a sobreviure en la legislatura.
D'aquesta forma, l'autoritarisme va ocupant les esquerdes que l'insuportable bloqueig polític causa en la nostra democràcia i la vella idiosincràsia centralista de l'Estat es tiba fins a posar en perill tots els contrapesos amb els quals un dia va funcionar raonablement el sistema.
