Catalunya des dels màrgens

Hui proposem una mirada obliqua a la qüestió de la consulta catalana. Una mirada en perspectiva que fuig, en este cas, de la contingència de l´actualitat, del dret constitucional i de les postures maniquees. Abordem hui com els canvis en els sistemes polítics poden constituir condicions facilitadores de debats com el que ara mateix representa l´afer del referèndum.

El subsistema de partits català ha destacat, des de la seua formació, per tindre les característiques essencials que diferencien els sistemes polítics no homologables als dels Estats matrius. En ell han confluït els partits d´àmbit no estatal (CiU, ERC...), els que mantenen una relació federativa amb organitzacions d´àmbit estatal (PSC, ICV...) i els que no es distingixen de la seua matriu d´implantació espanyola (PP).

Parlem, per tant, d´unes característiques autòctones que singularitzen el sistema polític català. No són les úniques. Alguns han volgut vore en el soterrar d´Adolfo Suárez la fi d´una època, la del model d´Estat emanat de la Constitució de 1978. Els que pensen així, manifesten una creixent disconformitat amb el sistema de partits subsidiari d´eixe moment històric. Podem considerar que a Catalunya esta percepció es troba accentuada? Ja a mitjans de 2007, quan la crisi de desafecció encara no s´albirava, la classe política suposava el principal problema d´Espanya per al 16% dels catalans, que li atorgaven cinc punts més que a la resta de l´Estat.

En efecte, el sistema polític català -la seua democràcia de partits- ha envellit més ràpidament que l´espanyol. Les reivindicacions de regeneració i el qüestionament de la partitocràcia imperant s´han manifestat de les més diverses maneres des de 2003. Amb la irrupció de la nova esquerra nacionalista i assambleària de les CUP, redistributiva en l´àmbit econòmic i llibertària en el terreny dels valors; mitjançant la visibilitat del nou clivatge autòctons-foranis per part de la nova dreta radical i populista que ha encarnat Plataforma per Catalunya; per últim, amb el concurs de formacions transpartidàries com Ciutadans pel Canvi o exportables com Ciutadans-Partit de la Ciutadania, filloles del debat liberalisme-comunitarisme dels noranta i revoltades contra les identitats que consideren excloents. A banda, els minúsculs partits esquerrans partidaris de la lluita armada, els ultranacionalistes del moviment 33 (Catalunya Catalana; primer des d´Estat Català, ara via Unitat Nacional Catalana) i les formacions antipartit, com el Partido Pirata i la CORI de Carmen de Mairena –arribà a aconseguir un concejal per Reus-, que superaren en 2010 a una UPyD l´espai de la qual ja estava representat per C´s.

Al remat, descrivim un panorama prou distint al de les autonomies de règim comú i este fet diferencial es traduïx en una reacció avançada a la de la resta contra la política de quotes o repartiments dels partits tradicionals. Un subsistema que s´expressa, fins i tot, amb una certa terminologia pròpia –ciutadania, plataforma, assamblea- i que comença a defugir tot lo que sone a partit.

No ha d´estranyar, per tant, que en esta conjuntura es mesclen afers d´identitats que es perceben com amenaçades (espanyola, catalana, autòctona) amb el qüestionament dels procediments de la democràcia formal (referèndum contra sistema representatiu).

Pel nord bufen vents de canvi. L´establishment encara manté les posicions capdavanteres, però el mos al pastís per part dels emergents rebels ja resulta molt significatiu.

I un símptoma per ací: tot i que crescuda al socaire d´una formació tradicional, les formes i el missatge transmesos, en la línia dels nous actors que es presenten com més moderns i deliberatius, situen a Mònica Oltra com la política més valorada pels valencians.