La confluència que jo vull

“La història es repeteix dues vegades: la primera com a tragèdia, la segona com a farsa” (Karl Marx)

“El pessimisme és un afer de la intel·ligència; l’optimisme, de la voluntat” (Antonio Gramsci)

Repetició d’eleccions. Allò que ningú no volia o deia que no volia. Allò que ja ha generat decepció i pot provocar abstenció en l’electorat més crític i decent. Allò que podria donar com a resultat majoria de dretes o un altre empat tècnic resolt en forma de gran coalició. Rajoy president. Horror. (El pessimisme de la intel·ligència).

Repetició d’eleccions. Intel·ligència política per a corregir errades i fer realitat la confluència, aquest anhel profund de la gent d’esquerres, dels de baix. Unitat per a destruir la resignació. Podem, Esquerra Unida, Compromís, les Marees, En Comú... Suma i multiplicació. Un govern del poble. (L’optimisme de la voluntat).

M’agradaria que, per una vegada, férem honor a la citació de Gramsci i contradiguérem Marx. La història es repetirà dues vegades i tindrem l’oportunitat de convertir la farsa postelectoral en avenç social. El 20D va demostrar que es pot esquerdar el bipartidisme, però també que la unitat de les forces del canvi és l’únic camí per a trencar-lo. El 26J és el moment.

La legislatura més curta de la història se’ns ha fet llarga. Durant aquests quatre mesos la nova política ha patit relliscades i travetes, mentre l’esquerra clàssica recobrava l’alé i començava a alçar-se. Alberto Garzón, el polític més valorat del moment, ha sabut combinar fermesa en els principis i flexibilitat en les formes, i ha guanyat un crèdit que pot ser decisiu per al desempat electoral sempre que s’invertisca en confluència. Ell ho sap i per això proposa “marxar separats i colpejar junts”; jo vaig més enllà. Pense que hem de caminar braç a braç per recórrer el tram que va del desig a la realitat, de l’oposició al govern. Perquè es tracta de guanyar per a transformar.

Reconec que no vaig nàixer confluent. Em vaig fer confluent a força d’assumir la realitat. La realitat d’uns resultats dolorosament injustos amb EU. La conclusió que tot sols no podem. La realitat de coincidir políticament amb gent d’altres tradicions ideològiques i que milita en altres partits: tota una legislatura a les Corts Valencianes votant el mateix que Compromís, una campanya electoral fent pinya amb Esquerra Republicana, el retrobament amb antics companys que ara militen en Podem... Per descomptat que hi ha discursos, gestos o actituds que no m’agraden, ací i allà, però les diferències són secundàries i les prioritats compartides. La unitat popular és l’únic camí per a derrotar el bipartidisme i transformar la societat.

La confluència que jo vull va més enllà d’una coalició electoral, té un peu al Parlament i un altre al carrer, uneix partits d’esquerra i sindicats de classe, mobilització social i agitació cultural. La confluència que jo vull es basa en la fraternitat i l’aprenentatge mutu, que només és possible compartint espais de reflexió i acció, de treball i vida. La confluència que jo vull elegeix mitjançant primàries obertes les millors candidatures per a un temps nou, que no acaba al juny sinó que es projecta envers el futur. La confluència que jo vull respecta la pluralitat d’identitats i es cohesiona en un programa comú alternatiu al dictat pels mercats. La confluència que jo vull és plurinacional i s’expressa, també, en un grup valencià propi. Ho volem tot.

Ho volem tot. I per a començar jo vull confluència, que no és poca cosa.