Crisi del PSOE, presoners del poder

La defenestració de Pedro Sánchez com secretari general del PSOE, ha obert sens dubte les portes a un nou govern del PP. Les formes concretes en que la investidura de Rajoy es puga plasmar finalment estan per veure, encara que el seu camí cap a la presidència del govern sembla haver quedat lliure.

La batalla que s'ha lliurat i que continua lliurant-se al si del PSOE, així com la perspectiva d'un nou govern de Rajoy, es produeixen en un context polític de dretanització, com avalen els resultats de les eleccions autonòmiques gallegues i basques, els límits, estancament i problemes interns de Podemos, l'absència de mobilitzacions socials importants i la pèrdua de l'impuls d'empoderament popular que es va produir amb el 15M i les Marees. Aquesta situació de conjunt és la que ha facilitat el triomf de l'opció més conservadora en la pugna interna del partit socialista.

Històricament el PSOE ha estat una peça clau del règim polític del 78, garantint l'estabilitat del sistema, al temps que donava una eixida institucional a algunes aspiracions i reivindicacions populars. El PSOE ha representat, per a la gent treballadora, des de les anomenades classes mitjanes fins a les capes més humils, la cara amable del sistema, la que es reivindicava amb més fiabilitat de ser representant seu i la que li oferia algunes millores a les seues condicions de vida, sempre que aquestes no xocassen amb els “interessos d'estat”, és a dir a amb la defensa dels grans interessos de les classes dominants de l'estat espanyol, a les quals el PSOE sempre ha volgut garantir estabilitat, al temps que quedava vinculat a elles pels “favors econòmics” atorgats a la seua cúpula dirigent, mitjançant, entre altres, al mecanisme anomenat de “portes giratòries”. El PSOE sempre ha estat fidel als grans poders econòmics, interns, europeus i internacionals, quan aquests han marcat una línia d'actuació, com ha estat davant la crisi econòmica, amb les retallades imposades per Zapatero i la modificació de l'article 134 de la Constitució per a garantir el pagament del deute., o amb la defensa de la unitat de l'Estat espanyol davant qualsevol intent secessionista.

El fet de la manifesta implicació del PSOE en una gestió de la crisi gens favorable als sectors populars, juntament amb la seua evident vinculació als poders econòmics i els nombrosos casos de corrupció, facilitaren el sorgiment del 15M, de les Marees i després de Podemos com alternativa institucional al descontent de masses i ocasionaren la pèrdua d'un important espai institucional del PSOE, primer en ajuntaments i comunitats autònomes i després, a partir del 20D del 2015, a escala estatal. Aquest espai perdut és la causa fonamentalment de l'actual crisi del PSOE, malgrat que els importants errors de Podemos i l’estancament del seu creixement li han vingut donant una mica d'oxigen. El PSOE, gran problema,s'ha vist en la tessitura, després de les eleccions del 20D i del 26J, d'haver d'escollir entre donar el govern al PP o constituir de manera problemàtica un govern propi amb el suport de Podemos.

En aquest punt s'ha produït un conflicte entre els interessos del PSOE com a partit i el dictat dels poders econòmics i mediàtics, que han indicat ben a les clares que volien un govern de “gran coalició” entre PP, Ciutadans i PSOE o, en el pitjor dels casos, una abstenció del PSOE que permetés el govern del PP. Davant d'aquesta clara indicació, una part del partit, encapçalada pel dimitit secretari general Pedro Sánchez, ha estat conscient que seguir-la podia significar l'enfonsament de l'alternativa partidària del PSOE en benefici de Podemos i de les diferents confluències nacionals d'esquerres, per això han intentat a la desesperada arribar a un acord amb Podemos, al temps que perseguia acontentar al sector partidari de cedir el govern al PP. Aquest equilibri s'ha demostrat finalment impossible, a causa fonamentalment de la qüestió catalana.. La històrica defensa del PSOE de la unitat de l'Estat espanyol , ha xocat de front amb la reivindicació, exigint referèndum, dels socis catalans de Podemos, a la qual la cúpula de l'organització podemita tampoc no ha pogut renunciar. Això ha servit per a que, davant aquesta exigència reivindicativa, es feren forts els adversaris de Pedro Sánchez, encapçalats per Susana Díaz i Felipe González, per a fer fracassar els intents del que era secretari general.

Els costos polítics que per al PSOE significaran permetre un govern de la dreta, segurament seran grans, tant en termes de d'adhesions com de vots, quan arribe el moment. Encara que el PSOE segurament no entrarà en cap “gran coalició” i es limitarà a permetre que governe el PP amb la seua abstenció, les conseqüències del que molta gent votant interpretarà com una “traïció” poden suposar que finalment tinga lloc l'anunciat “sorpasso”. El PSOE pot quedar en una posició subordinada en relació a Podemos i a les confluències. Quelcom similar al que li va passar al PASOK grec, en benefici de Syriza, després d'haver format part d'un govern de “gran coalició” amb el partit conservador “Nova Democràcia”, encara que possiblement en magnitud menor. L'únic avantatge que té ara mateix el PSOE és que el cicle electoral quedarà momentàniament tancat, una vegada el PP constituesca govern, situació que a vegades facilita l'oblit del que ha passat per part de les masses populars. Però en les actuals circumstàncies, tal oblit sembla força problemàtic, ja que el tancament de cicle s'ha fet finalment a favor del PP i de les seus polítiques d'austeritat. Si la crisi repunta i tornen les exigències de retallades per part de Brussel·les, l'oblit pot convertir-se en impossible...

En resum, els barons, Susana Díaz i Felipe González, han preferit sacrificar el PSOE com instrument polític abans que dur endavant qualsevol pacte “contra natura”, és a dir, “contra sistema”. Si realment el PSOE queda a la fi immolat políticament, l'estratègia que poden seguir els grans poders econòmics i mediàtics és la d'intentar assimilar Podemos i les confluències, convertint-los en un PSOE 2.0. En Grècia, si bé en circumstàncies diferents a les de l'Estat espanyol, ja es va produir la integració de Syriza, després de la seua derrota estratègica a les negociacions amb la Troika. quan Tsipras va acabar fent la mateixa política que la dreta que l'havia precedit. Però que existisca una estratègia per part de les classes dominants no implica que aquesta haja de tenir necessàriament èxit, d'això ja en parlarem. De moment, el que podem dir amb seguretat és que el PSOE ha demostrat ser un vertader presoner del poder.