Un déu suplent a la Serra Calderona

Ja heu passat els primers dies de calor intensa i comenceu a preveure com serà l'estiu. Ja heu patit les primeres converses sobre la hipocresia presidencial de demanar perdó per la corrupció i heu constatat que viviu en una època en què no s’estila reconèixer la culpa. D'alguna manera, ja podeu avaluar la sinceritat de la demanda de perdó en l’era en què el manual dels polítics triomfadors s'ha estès a la majoria dels ciutadans. Prediquen els triomfadors: “no demaneu mai perdó! tireu la culpa a l'altre!”

Si penseu que les converses agres i l’ambient irrespirable ja no van a parar fins que governen les dretes, busqueu un substitut de l’antic sagrament de la penitència. Demaneu perdó a un déu suplent. Com?

Caminant per una senda desconeguda o camp a través per llomes i barrancs. L’important és estar atents on xafeu i, per a fer això, cal conduir la pupil·la d’un extrem a l'altre del globus ocular. Les neurociències proporcionen l'explicació dels efectes terapèutics d’este moviment ocular, però no cal anar tan lluny, ja que podeu experimentar-ne els efectes vosaltres mateixos: remunteu, per exemple, un barranc qualsevol de la Calderona.

Allí podeu trobar les recialles de pedreres farcides d'allò que no arribà mai a ser carreu digne de monestir o cartoixa i que ara, encara cobert de molsa, repta la subjecció de les botes de muntanya. Aneu alerta entre les pedres molsoses: hi veig un cordó negre de sabatilla ondulat graciosament i recorde no haver vist cap serp en els sis mesos de tardor i primavera en què he repetit eixa ruta una volta a la setmana. Continue pujant suant i obrint-me pas a través de camins quasi esborrats per la bardissa de l’últim any plujós, camins sacrificats en ares d'una pista forestal que permet arribar en cotxe al santuari de la Virgen de la Medalla Milagrosa. Després del santuari, m’enfile per una última costera cap al cim del Picaio.

Baixeu també atents. Enmig del cingle més estret del barranc del Llop, atapeït de vegetació forta i de brots verds, veig, ara sí, una serp verdosa que travessa la senda just abans que jo. Done tres passos enrere espaordit. Espere alerta al mínim soroll. Agafe impuls i pegue tres bots llargs. Isc del cingle i entenc que ja ha acabat el període d'hivernació i comprenc per què ja no pense en converses agres: he mirat amb els ulls desorbitats el món i he deixat de rumiar les paraules dites i les respostes idònies no donades.

El saber sobre el funcionament dels ulls i del cervell ha esdevingut un déu suplent. Ja no cal l'absolució d’un intermediari diví per a sentir la dissolució de la culpa i per a deixar de rumiar converses agres. Podeu reviure l'experiència passada de moda del perdó sense sagraments, només cal fixar l'atenció i elevar la mirada per damunt de les notícies i dels articles del mòbil —encara que siga paradoxal que un article escrit amb un mòbil, com este mateix, recomane alçar la vista. Bé, siga com siga, les òrbites descentrades d'un univers infinit vos esperen. Almenys encara. Potser, en breu, els manuals dels polítics triomfadors vos arrancaran edípicament els ulls de les vostres pròpies, encara pròpies, òrbites i els clavaran en una pantalla sense perdó.